Reflexió final

Avui fa exactament dues setmanes que hem acabat el taller de TV. He mirat els informatius, el magazine i m’he llegit algunes anotacions del meu bloc i dels meus companys.

Realment crec que ha estat una assignatura molt profitosa. De fet, només cal veure i comparar el primer informatiu i l’últim, i amb una petita ullada ja es veu el progrés.

Ens hem tret mica en mica les pors a la càmera, ens hem rigut, hem après a ser més crítics, ens hem barallat... Una poti poti de diferents moments per a una de les assignatures on cadascú hem tocat les diferentes posicions dins d'un informatiu televisiu.

També cal dir que tot i que pensi que aquesta assignatura hauria de valdre 20 crèdits i que potser no l’he gaudit tot el que hagués volgut per falta de temps i d’altres asignatures pel mig, considero que ha estat de les més profitoses d’aquests dos anys.

És fàcil ara comparar doncs pràcticament ja tenim la carrera enllestida i quan tiro enrere i recordo algunes assignatures –serem prudents i no ens llançarem a començar a dir noms- veig que algunes vegades he anat a les classes per tal de “fitxar” i omplir l’expedient amb allò que en teoria és necessari per obtenir la carrera..

D’altra banda si segueixo pensant em venen a la ment algunes assignatures que malgrat que potser les he patit molt més, pots dir allò de “he après realment alguna cosa que em serà de profit en un futur”. Un fet que en teoria hauria de ser l’objectiu de totes les assignatures, tot i que no sempre sigui així. Per sort, en aquest cas el Taller de Tv el situaria en el sac de les assignatures de profit.

Inclús crec que puc afirmar que algunes classes m’han servit per algunes coses més que aprendre periodisme purament. Així, tot i que molts dels companys –podem dir més aviat amics- amb els que he fet l’assignatura ja els coneixia i hi he treballat molt a gust, he pogut “descobrir” d’altres persones amb les que no havia tingut tant contacte. Algunes m’han servit per conèixer una mica més a un company i en d’altres casos per descobrir noves persones molt interessants. A la vegada, però, tot s’ha de dir, també he conegut d’aprop persones amb les que mai m’agradaria treballar amb elles dia a dia. Però així es la vida, hi ha persones de tot tipus i estrany seria si no fos així.

Deixant ara de banda els companys i entrant una mica més en el tancament d’aquesta etapa del bloc me n’adono que realment m’ha costat escriure aquesta última entrada (de fet ja es nota el que he tardat). És cert, l'última setmana de classe va ser un caos amb l'entrega de treballs i un cop ja a les vacances, no he trobat el moment d'escriure tot el que volia dir. De fet, potser perquè aquesta entrada volia que fos una mica de reflexió i tancament. Crec doncs que necessitava un temps per veure més clarament com havia anat tot el curs. Després d’acabar "sense energia" calia veure les coses més en fred.

Des de la llunyania dels dies que han anat passant i ja amb una visió un tant més objectiva, veig aquestes deu setmanes al taller com de les més profitoses de tota la carrera. Bé perquè no dir-ho, situaria aquesta assignatura en el rànquing de les millors de periodisme. Per mi era un taller que ja prometia, doncs la televisió sempre m'ha atret. Però ara, a més, hi veig una branca molt atractiva de cara al meu futur. Per això he triat totes les pràctiques relacionades amb la televisió. Ara, que ja sé el resultat, sabent que no les faré en la meva primera opció (BTV) però sí en la segona (Televisió de l’Hospitalet) n’estic contenta. És cert que potser no té el renom de dir que fas les pràctiques a TV3 o a Televisió Espanyola, però crec que n’aprendré moltíssim. Direm que serà una continuació al Taller de Tele, per completar els 20 crèdits que hauria de tenir l’assignatura.

Per tant, poc més s'ha de dir d’unes classes que m'han fet decidir cap a on volia decantar les pràctiques i que ara, després de poc més de 15 dies, i ja amb la nostàlgia de deixar la vida universitària i obrir via de nou cap al món laboral, deixo amb el taller el record d'aquestes 10 setmanes que malgrat que les hem suat de valent, han estat una escola d'allò més profitosa i agradable.

Així doncs, dono aquí per tancades

les meves aportacions del taller de TV

amb la família Simpson,

un dels majors èxits televisius que

m’ha ajudat a il·lustrar el bloc.

Ara caldrà que em repensi

si seguim o no amb aquest bloc

o en creem un de nou.

El temps dirà...

L'estrena de Barra Lliure

Com al cinema i a l'espera de l'estrena del gran programa televisiu, el magazine Barra Lliure ha obert les seves portes al gran públic i ha posat punt i final a les sessions del taller de tv. Contents i tristos a la vegada, hem deixat enrere les tensions i amb una bona copa de cava hem dit adéu siau a l’assignatura i a la vida universitària.

Ens hem vist tots apareixent a la caixa tonta, cadascú en l’àmbit que ha volgut i el resultat ha estat d'allò més que satisfactori. Des de les caretes, la varietat dels continguts i la il·lusió que hi vam posar van fer possible el resultat final.

I és que un cop ja vist el programa, amb tots els defectes i virtuts que aquest pugui tenir, resumiria la feina feta amb una de les frases més mítiques del professor Lamas: "Este proyecto ha tirado para adelante".

L'especial eleccions, arribant al final del taller

Amb les energies encara per recarregar però amb l’alegria de veure el resultat d’aquest informatiu. I és que no podem negar que quan les coses surten bé, sembla que ja no importin els esforços que s’han necessitat.

Des de la meva posició de VTR on podia veure com anava desenvolupant-se tot l'informatiu, he vist un resultat més que sorprenent. Des dels àudios, els negres... sembla que aquesta vegada tot ha quadrat d’allò més bé.

Pel que fa a la nostra feina de VTRs potser el fet que la Núria Vega i jo ja haguéssim realitzat aquesta tasca anteriorment i que en comptes de dues persones en fóssim tres, ha comportat que la feina fos molt més senzilla i no passar tanta tensió com l'última vegada.

A més, aquest informatiu era potser més complicat tant pels presentadors com per la resta de l'equip, ja que pràcticament tots hi interveníem, i el resultat ha estat prou bo.

Llàstima que sigui l'últim informatiu ja que l'equip cada vegada funciona millor, tot i que com de costum, el resultat sempre és millorable: plans moguts, algunes inseguretats davant la càmera... però jo considero que l'evolució que hi ha hagut ha estat notable i això és el més important.

Sense energies

Després d'una setmana d’allò més dura, me’n torno a casa sense haver acabat la peça, sense temps de poder editar-la si no faig campana d’alguna assignatura i amb les energies batudes de tot un trimestre carregat.

A les tres hem anat a buscar les càmeres per continuar filmant. Ens hagués agradat fer-ho abans, però era impossible, no es podien reservar càmeres. Així que ens hem dirigit cap a les Rambles, en direcció als estancs i amb la intenció de filmar banderetes, cartells i declaracions de gent del carrer.

Tot i les intencions, diferents problemes amb el so (aquesta peça la declaro solemnement la dels problemes tècnics) han fet que acabéssim filmant els estancs i alguns cartells i que haguéssim de tornar per intentar arreglar el so i després buscar declaracions.

Sembla que malgrat no tenir-ho tot fins poc més de les sis de la tarda, tampoc haguéssim pogut editar res abans ja que els nostres companys ens han dit que quan hem arribat només portàvem uns minuts editant.

En fi, malgrat els esforços no ho hem pogut acabar. Dilluns no podré anar a l’assignatura d’empresa per poder tenir-ho editat a les 3 de la tarda.

Potser m’estic queixant molt, ho sé, però es que sort que s’acaba el trimestre perquè realment estic ja sense energies. Suposo que el mal de cap que tinc tampoc m’ajuda a veure-ho tot massa clar... Demà serà un altre dia.

Última peça: màxims problemes tècnics

A falta d’unes terceres jornades de simulació per aquest diumenge, hem decidit dedicar un informatiu especial a les eleccions centrant-lo en la campanya electoral.

En aquest cas torno a fer un equip ENG com a redactora però amb un càmera diferent: en Jordi Carbonell.

Ja sabíem dilluns que ens havia tocat fer la peça sobre el partit socialista, però anàvem una mica perduts, amb l'enfoc que calia donar. Ens havíem informat que hi havia un míting a Terrassa el dilluns i un altre al Palau Sant Jordi. Però la manca de temps i les ganes de fer una peça amb un to diferent, va fer decidir-nos a dirigir la peça cap a les noves tecnologies que ha fet servir el PSOE en aquestes eleccions tot fent un paral·lelisme amb els mètodes clàssics que s'han fet servir sempre.

Així que vam trucar a la seu del partit i vam quedar amb la responsable que portava els temes de la campanya socialista amb suport digital. La nostra idea era arribar abans de les sis per tal de filmar, a més, la sortida de l’autocar que es dirigiria cap al míting de Terrassa.

Veuríem a Carme Chacon? Se suposava que sí, però tot va quedar en un supòsit. En arribar a l’autobús només hi havia periodistes. Almenys vam filmar l’autocar, que amb la decoració de la cara de Chacon donava una clara imatge del màrqueting de campanya del partit. Bé, això de filmar és un dir perquè davant d’una càmera que al prémer el botó no s'encenia i després no parava de rodar encara que pitgessis l'stop, l’últim dia de gravar va ser una de les majors odissees de totes.

Finalment vam procedir a l’entrevista i vam fer l'stand up a la sala de premsa. Veient però que el temps es tirava a sobre, vam decidir deixar per dijous filmar l’estanc de Les Rambles i les declaracions. Total, segurament tampoc tindrem sala d'Avid fins les sis... així que podem aprofitar.

El que és curiós és que la darrera peça hagi estat la que més dificultats tècniques ens ha fet patir. La tecnologia és el que té, cal creuar els dits perquè no et falli, sinó, ja has begut oli.

Ja l'hem enllestit!!

Després de tots els nervis, tensions, de baralles i malsons ja podem dir que... Tenim el magazine enllestit!

Uns presentadors espectaculars i la col·laboració i l’esforç de gran part de les persones del taller de TV han fet possible que el magazine tirés endavant. Encara em sorprèn com de bé va sortir.
Pel que fa a la nostra peça la vam salvar com es va poder. No puc dir que me’n senti extremadament orgullosa però es va arreglar més o menys. Tot i això, em quedo amb la sensació que repetint-ho un cop més hagués quedat molt millor.

Dijous va ser un caos a partir de la una del migdia. Tothom enllestint la seva peça, ens falla una persona pel debat, la teòrica presentadora del debat té un problema i no pot venir... En fi, que al final l’equip d’edició vam haver de fer allò que es diu “yo me lo guiso, yo me lo como” i vaig haver de ser jo qui presentés el debat i vam trobar un altre professor gairebé de casualitat.

Després del debat i de gravar l’actuació de Le Freak vam començar a rodar el magazine. Aquesta vegada però vam iniciar la filmació amb la segona meitat per tal de poder gravar primer de tot l’actuació musical i el concurs.

El temps se’ns tirava al damunt i tot i tenir la meitat del programa gravat vam haver de filmar només als actors i muntar-ho posteriorment la primera part. Amb això i editant la peça final enllestim el magazine. El resultat? Em repeteixo: molt bo. Ara faltarà veure-ho amb calma a la caixa tonta.

Indignació

Indignació. Amb aquesta paraula resumeixo com em vaig sentir ahir després de veure que tothom havia pogut repetir la seva peça menys nosaltres. Després de preparar “Els reis del web” precipitadament i de tenir-ho tot a punt per tal de poder parlar del tema de la nit abans –Els Òscars-, m’he quedat amb el mal sabor de boca de sentir-me l’única que no ho ha pogut repetir.

La peça s’intentarà salvar, podrem? No ho sé però sent realista veig que el proper dia no hi haurà temps de repetir-la.

Em va saber molt de greu el que va passar ahir però de tot s’aprèn en aquesta vida i un altre cop no em tornarà a passar.

Les primeres passes del magazine

Amb més d’una hora de retard començàvem ahir a rodar les primeres peces del magazine. Amb la pre-escaleta de l’equip d’edició es va decidir que iniciarien a gravar “l’espectacle” dels pollastres d’en Jordi Carbonell, el concurs "Qui és el Rei de Bèlgica". La veritat és que els hi va quedar molt divertit tot i que ja va ser la primera peça que com les que van seguir s’acostarien cada vegada més al teatre que no pas al periodisme.

A continuació ens tocava el torn a en Jordi i a mi. En teoria hauríem d’haver fet tot el nostre programa al complert, però amb la manca de temps per haver-lo preparat bé vam decidir que només faríem la part del tarot i l’astrologia, deixant pel dilluns l’altre part del programa. Així doncs va fer la seva aparició el mag Gabriel per mostrar l’astrorànquing i Madame Rougie va fer la tirada de cartes. Sincerament, fent de bruixa del tarot m’ho vaig passar molt bé i malgrat que vaig haver-ho de repetir una vegada perquè no em sortia dir “consultori”, a la segona de rodar ja ho vaig fer d’una tirada.

Només amb això ja ens havíem apropat a les vuit. El temps se’ns tirava a sobre sense adonar-nos i aleshores vam fer una última peça: l’entrevista a l’home invisible. En aquest cas també vam riure molt i val a dir que tant en Marcos com en Jordi o la invisible Núria Meléndez ho van fer molt bé. Aquesta vegada jo faig fer el paper de realitzadora i ja vaig aprendre un nou ofici: anar guiant el canvi de càmeres.

El temps ja no va donar massa més de sí. Tot i això, vaig notar que la velocitat amb la què ja vam preparar les darreres peces no tenia res a veure amb les del principi. No sé si perquè ja ho teníem tot molt més per la mà o senzillament perquè veiem que era molt tard. Per tant, serà necessari que de cara al proper programa anem molt conscienciats de la feina que ha de fer cadascú perquè si no, no tindrem pas temps a acabar-ho tot.

En definitiva, com va dir en Toni Esteve, potser ens hem equivocat de carrera i en comptes de periodisme i hauríem d’haver entrat a l’Institut del Teatre. I és que si les altres peces van per la mateixa línia la veritat és que hem deixat el periodisme un tant abandonat. Ara, això sí. El que haurem gaudit i rigut fent aquest magazine no té preu.

Donant forma al projecte

La classe començava ahir amb una nova aula: les escales de la Universitat. Amb la porta del plató tancada i mostrant les idees de cadascú per tal de fer el magazine. El que es vol és que cada un de nosaltres tingui una part pròpia i després han d’haver-hi altres peces més grans que es poden fer entre més gent.

Cadascú aportava la seva idea, amb un toc bastant elevat d’originalitat. Des d’una entrevista a una persona invisible per part d’en Marcos, un concurs amb dos pollastres com a protagonistes, la crítica a la crítica televisiva... De fet, la meva idea de fer el tarot em va semblar ja una mica fora de lloc, davant de tot això. És per aquest motiu que finalment vam incloure’l dins d’un petit programa magazine que faria juntament amb en Jordi Pueyo. La nostra idea serà, en principi, fer una introducció a videos musicals, criticar una mica a famosos (un estil a l’Aquí Hay Tomate)... passant pel tarot i acabant amb un concurs de l’estil Operación Triumfo.

A continuació vam ajuntar-nos tota la classe i vam decidir alguns punts importants. Així si per enllaçar i presentar tots els vídeos volíem fer com si fos una barra de bar, caldria crear una mini-història com a fil conductor. Després de pensar-ho bé es va decidir que hi hauria un mort al bar i a partir d’aquí un detectiu aniria esbrinant com havia mort, fins que finalment acabaria essent un brot de grip aviària, tot lligant-ho amb les peces sobre els pollastres.

També calia anar mirant alguns dels altres punts com la publicitat, on vam decidir que gravaríem anuncis i hi posaríem a sobre una veu fictícia. Amb això li donaríem un toc d’originalitat i seria un producte molt més nostre.

Un altre element important seria decidir qui presentaria el programa. Per votacions es va triar a en Jordi Pueyo i a la Núria Vega, el primer seria el cambrer del bar i la segona la detectiu. I ja finalment vam acordar que com a altres peces fariem una actuació musical d'uns amics d'en Joan, un concurs on els músics posarien música i els concursants cantarien i un reportatge de Los López.

Per canviar i desconnectar del magazine vam fer una petita pràctica de valor: la improvisació. Cadascú tenia un paper amb un càrrec –jo per exemple era corresponsal de Washington- i quan la càmera l’enfoqués hauria d’anar improvisant. La conseqüència de tot això va ser una història final tan rotambulesca que vam fer dimitir des d’en Papa a en Sarcorzy i vam acabar inclús declarant la independència a Catalunya. La veritat és que amb aquests exercicis aprecies com de complicada és la improvisació però que en realitat sovint és el dia a dia de la televisió. També haig de dir que així com la primera vegada que vaig parlar em vaig enredar molt jo soleta pels nervis i tot plegat ,ja les altres vegades va ser molt diferent.

Finalment a última hora la vam dedicar tot l’equip d’edició a dividir les tasques pel proper dia (càmeres, àudio...) i a fer la primera “miniescaleta” que a continuació presento:
-Càmera oculta (Raül)
-Tomate (Montse i Jordi)
-Debat (Ana o Jordi Carbonell)
-Crítica a la crítica de TV (Laura i Ana)
-Actuació musical
-Top 10 música cutre (Núria Meléndez)
-Publi
-Botica de l'àvia (Xènia)
-Cuina (Julie)
-Sèrie (Sònia)
-Reportatge Modernisme-la festa els diumenges (Núria Segura)
-Como te lo montas (Núria Vega)
-Publi
-Los López
-Entrevista a un personatge invisible (Marcos)
-Peça sorpresa de la Marga
-Hip/hop (Mar)
-Publi curta
-Concurs
-Enterramorts (Joan)
-Pollastres (Jordi Carbonell)

Noves visites al taller

Recordant el dia en què va venir a visitar-nos en Jaume Masdéu, el dijous passat vam tornar a presenciar una classe especial del taller de TV.

Per començar vam veure un seguit de vídeos que estan penjats a Internet que d’alguna manera ens venen a demostrar el futur del que pot arribar a ser el món de la comunicació. Bé, relativitzant molt el terme de futur perquè algunes de les idees que ens van mostrar o ja s’han creat o jo no els hi faig més d’uns pocs anys per a que ho puguem veure. I és que la velocitat amb la que evoluciona Internet i les possibilitats que està donant fa que en molt poc temps quelcom modern sigui ja una peça quasi de museu. I per sort, el que encara és millor és que moltes d’aquestes tecnologies s’han abaratit a uns preus que si bé no són regalats, tampoc suposa un cost que només s’ho puguin permetre uns pocs.

Una mica de tot això ve a ser el que vam estar parlant dijous després de veure els vídeos. Internet ha provocat un progrés tan gran que si bé és cert que també comporta inconvenients –traspassos de diners, compres fraudulentes...- i un major control i menor privacitat de la persona, també és veritat que ha provocat uns avenços agegantats en la comunicació. Jo en aquest sentit sóc força positiva, crec que Internet ha revolucionat el món i encara ha de revolucionar-lo molt més.

Ara bé, la vida ens pot donar moltes voltes i podem arribar a trobar aquell segment del mercat internàutic que no està ocupat i aconseguir fer-nos un forat –com ja hi ha hagut gent que ho ha fet- però jo crec que per desgràcia arribar a poder trobar un bon lloc és molt difícil. O tens molta sort, saps estar ens el moment que toca on toca... a més a més evidentment, de ser espavilat i treballador. Si no és fruit d'algun d'aquests factors rarament trobarà una persona anònima aquell lloc.

Potser és pesimista el que dic però jo crec que el més probable és que el pes gros d'internet acabi en mans dels quatre que dominen el mercat. Si bé és cert que ara hi ha moltes més possibilitats, això és indiscutible, però al final el poder sempre acaba aglutinat en unes poques empreses importants. Un exemple clar són els mitjans de comunicació actuals que sobreviuen a base de ser grans grups mediàtics.

D’altra banda el que em va fer pensar la classe de dijous era com està arribant de lluny el màrqueting i la publicitat per Internet. Jo suposo però que encara ens hem d’adaptar una mica més als anuncis en web ja que l’efectivitat que té ara per ara la publicitat televisiva no crec que ho tingui la xarxa. Ara, el temps dirà perquè em dona la sensació que la balança de les empreses en costos publicitaris s’anirà decantant cada vegada més a la web. I és que les possibilitats que dóna són molt àmplies. Un exemple clar és un dels vídeos que vam veure. Consistia en un anunci d’un mòbil Nokia però amb la gràcia de fer-ho interactiu jugant a fer de sastre, molt curiós la veritat.

La resta del que ens quedava de classe vam tenir un “canvi” de professor. Va venir a donar-nos unes classes de locució l’Emma Rodero, professora de la Pompeu i locutora de la Cadena Ser. Després de veure com els companys patien el tràngol de locutar mirant aquelles diminutes lletres del diari com si fos un telenotícies vam passar a veure el que havien gravat.

El resultat van ser crítiques constructives i bons consells per millorar la dificultosa locució en TV. La veritat és que te n’adones de que hauries de practicar molt més la locució a casa, però almenys en el meu cas és una cosa que sempre dic i mai faig. I mira que també tinc problemes de locució, que sé que hauria de llegir molt en veu alta perquè sovint no vocalitzo prou (tot i que he constatat que el truc dels quatre dits a la boca i dir tots els números fins el deu produeix una millora increïble) i jo no sé perquè però inclús m’invento paraules i ni me n’adono. En resum, que si hagués sortit jo l’Emma Rodero hagués tingut feina per hores. Per sort (no vaig passar el mal tràngol) o fins i tot més aviat per desgràcia (no vaig tenir els consells de l’Emma) no vaig haver de sortir a llegir.

Sincerament ara reflexionant potser m’hagués agradat saber què m'aconsellava, tot i que amb el que ja he dit abans, jo mateixa em puc fer un clar avenç. Però tot i això, vaig anar prenent nota d’aquelles petites coses que com els meus companys tampoc acabo de dominar.

En definitiva, una classe de reflexions i consells. Aviam si els apliquem al màxim de cara al magazine ja que tenim molta feina a fer i molts moments on podrem practicar tot el que ens han anat ensenyant.

Quin desastre amb els cairons!!

Definitivament això de posar els cairons no fa per mi, de fet, m’he sentit molt responsable del resultat final de l’informatiu de dilluns. I és que introduir tots els noms i càrrecs no té en sí gaire complicació. Ara bé, el problema ha vingut quan a la meitat de l’informatiu m’he trobat amb peces que tenien moltes declaracions seguides, i, per tant, molts cairons a introduir un rere l’altre.

Malgrat ser cert que la màquina s’encalla amb facilitat, fet que dificulta molt més el resultat, no tinc massa excusa de com ha anat. En realitat el problema en sí ha estat en un moment determinat on veient el desastre m’he posat encara més nerviosa i tot ha anat molt pitjor.

Per no variar, el que també hagués fet falta és una mica més de coordinació general. Si tothom hagués entregat amb antelació els scripts , l’escaleta hagués estat més ben acabada, amb tots els temps anotats i a mi per exemple m’haguessin pogut avisar millor de quan s’acabava cada peça.

Però deixant l’egocentrisme meu i centrant-me en tot l’informatiu, crec que aquesta vegada hi ha hagut una mica de millora. No hi ha aparegut gaires negres i el so ha entrat prou bé (menys a la nostra peça...). A més, els diferents vídeos que han aparegut es veien molt més millorades, amb plans molt variats i moltes declaracions.

Poquet a poquet, es van polint aquells errors dels primers dies, com les cares dels entrevistats excessivament esbiaixades o aquells plans sense haver fet el balanç de blancs previ.

En definitiva, ara a agafar ànims de cara a ser l’editora del magazine i pensar que per sort, amb la tecnologia d’avui i dia, potser ja no hauré de tornar a posar mai més els cairons en directe.

Aquesta tarda veurem què tal amb el magazine, confio amb el super equip!!

Alguns dels millors moments...

2n informatiu, aviam si alegrem les carones!!

Una que és previsora...

"Jo és que sóc previsora", amb aquesta frase molts companys i amics de classe se’n riuen perquè comenten que sempre la dic. Doncs, per variar m’alegro de poder ser "previsora".

Davant del que ens va passar l’últim dia d’edició on no vam tenir sala fins a les 6 de la tarda, i després de comprovar amb els tècnics que tornaven a estar reservades les sales d'Avid, vam decidir posar-nos a treballar una hora abans. Era almenys una manera de que si després no teníem sala, poguéssim tenir bolcat el contingut i posar-nos-hi a les 6 amb la feina més avançada.

Per sort aquesta vegada no va fer falta. I és que a l'apoderar-nos d’una de les sales una estona abans, vam poder-nos quedar en ella. Amb això vam aconseguir el que era ja un miracle: tenir el vídeo acabat del tot el mateix dia de classe -encara no m’ho crec!-.

Vam observar les imatges i cal dir que n’hi havia forces i amb plans prou variats. A més, no vam tenir cap sorpresa inesperada, com plans cremats o imatges desenfocades.

A l'hora de locutar he de dir que al principi no vaig vocalitzar tot el que hagués fet falta, m’hi hauré de fixar més la propera vegada...

Com a valoració final del que ha estat ser un equip ENG durant aquests tres informatius, considero que he après molt i cada peça que hem anat fent ha sortit millor i més ràpid.




Ara faltarà veure
com sortirà el darrer informatiu...



Creuem els dits per demà!!

Pròxima estació: Gornal

La mateixa secció a fer però amb les idees menys clares que el dia anterior. Així em trobava dilluns, tornant a repetir amb El tema del dia però sense saber de què fer-lo. Després de parlar-ho amb en Toni Esteve ens vam decidir: la represa del servei de la línia de FGC que es va fer malmesa per les obres de l’AVE.

Amb la càmera i el trípode, i havent trucat prèviament per contactar amb algun directiu dels Ferrocarrils de la Generalitat, vam arribar a la parada de metro del Gornal. Però per variar en aquest tipus d’aventures, un cop allà ens trobem amb una sorpresa: ens havien donat la cinta del making off de l’últim informatiu. Malauradament i sense gaire més opció, a l’haver-nos adonat massa tard va ser necessari acabar fent servir aquella cinta.

Un cop allà vam parlar amb el directiu de FGC, Carles Cots, i mentrestant la càmera Laura Fraile va començar a filmar. A partir d’aquí vam iniciar la recerca per aconseguir declaracions d’usuaris del ferrocarril. La veritat és que no va ser tan senzill com semblava. Tothom que passava tenia sempre “molta pressa” (en aquests moments sento una mica de ràbia perquè jo he fet servir aquesta frase en múltiples ocasions...). Per això vam decidir que preguntaríem a les persones que sortien del metro, almenys, aquesta excusa no la tindrien tan a la mà. Una tècnica que va acabar tenint millor resultat, tot i que segueixo pensant que no tothom que va a buscar el tren té “molta pressa”.

Vam filmar força estona tot creuant els dits per tal que els plànols hagin sortit prou bé i no ens trobem amb inesperades sorpreses com plans cremats o mal enfocats. En principi tenim força estona gravada, i més si pensem que l’estació –encara que també vam filmar fora-, tampoc tenia molt de joc en quant a plans variats.

En arribar a la universitat m’esperava una nova sorpresa: fer les proves davant de càmera. Els nervis, la lletra petita dels diaris, la càmera enfocant... uns elements prou influents per a que llegís paraules que no eren, m’entrebanqués un nombre prou considerable de vegades i provoqués que les idees de la improvisació deixessin de fluir a la velocitat normal. En fi, falta de pràctica i necessitat de més lectura en veu alta. Caldrà que en prengui nota...

Minuts abans del segon informatiu...

Tan concentrats

que se’ns veia i

després el resultat…

Rei de Bèlgica?

Dia de paraules. Primer les reflexions i torn de preguntes a en Jaume Masdeu, després d’haver-nos fet una xerrada sobre la seva experiència en els mitjans.

Unes reflexions que van continuar de la boca d’en Toni Esteve i que van acabar amb una altre test com el primer dia. El resultat? Doncs en la mateixa línia... Ara, aquesta vegada i per si de cas, m’he apuntat algunes coses a la xuleta...

-Rei de Bèlgica: Alberto II

-Bisbe de Barcelona: Lluís Martínez i Sistach

-Director de “El País”: Javier Moreno

-Director de “La Vanguardia”: José Antich

-14 d’Abril de 1931: Segona República

-IPC: 4,4%

-Armagnac: Poble francès i licor

-Rector de la UPF: Josep Joan Moreso

-País amb capital Bucarest: Rumania

-País amb capital Montevideo: Uruguay

-President de la Comissió Europea: José Manuel Barroso

-President del Banc Central Europeu: Jean-Claud Trichet

-President de la CCRTV: Albert Sáez

-Alcalde de l’Hospitalet: Celestino Corbacho

Memòria de peix!!
No sé si me’n deixo algun ...
Si algú se’n recorda que ho posi!
Que a la tercera ha d’anar la vençuda!!

Un informatiu una mica negre

Si el passat informatiu ens queixàvem que hi havia hagut problemes amb l’àudio, en aquest segon els protagonistes han estat els negres. Què difícil és coordinar-se!

La classe del passat dilluns podríem dir que va començar a la 13.00h, hora en la que ja estàvem a les sales d’edició acabant el vídeo. Sense adonar-nos, se’ns van fer les tres de la tarda i em vaig dirigir a buscar en Guillem Amer, el mestre d’educació primària que seria l’estrella de l’entrevista.

El maquillatge, les cadires situades en una posició del tipus “La nit el dia” i tot preparat per començar a gravar. El resultat final? Doncs que vaig deixar parlar massa a en Guillem i segurament portava l’entrevista massa preparada i tancada, sense haver pensat en la necessitat d’anar improvisant segons s’anés desenvolupant la conversa. La veritat és que fa una mica de “respecte” tallar a la persona quan parla i més amb una càmera al davant.

Acabada l’entrevista em tocava assabentar-me bé de com anava l’àudio, el meu paper dins aquest segon informatiu. Havíem de coordinar-nos bé amb en Jordi Pueyo i intentar evitar els errors del passat programa. I la veritat és que crec que ho vam aconseguir prou bé.

Malgrat les crítiques que va rebre aquest segon informatiu, jo no crec que s’hagi de ser tan negatiu. Les peces que van sortir estaven força millors que les anteriors –amb molts més plans estàtics i variats- i els presentadors ho van fer molt bé.

És cert que hi van haver negres i alguns vídeos van entrar una mica tallats, però el problema va ser que tot i que el informatiu tenia més qualitat, va quedar deslluït. A més, el primer rodatge vam haver de tallar i aquest va sortir d’una sola tirada.

Amb això no vull dir que quedés perfecte, ni que no hagués pogut sortir millor ni res semblant. Hi havia molts aspectes a millorar i molts errors que ja van sortir al primer informatiu i ara es van repetir –com les declaracions esbiaixades- però tampoc va quedar tan “catastròfic” com potser es va plantejar.

Prendre nota dels errors, intentar no repetir-los i posar la màxima voluntat de fer bé les coses. Jo crec que amb aquesta recepta i una mica més de coordinació, el proper informatiu que cuinarem sortirà molt millor.

No “m’enrotllo” més que la capacitat de síntesi mai ha estat una virtut meva... i menys en un bloc amb un espai sense límits. Adverteixo des d’ara mateix que això també s’intentarà canviar.

Jordi, he agafat la mateixa foto que tu però

és que és la que sortim més guapets, no? jejeje

Quin dia tan poc productiu!!

Moments d’indignació, de sentir que s’està perdent el temps i de tornar a comprovar la “bona” organització de la UPF. Aquest és el resum que més s’ajusta a la classe d’edició de dijous a la tarda.

Sabent que el temps se’t tira al damunt sense adonar-te, ja portàvem l’escrit de la notícia fet per tal de poder dedicar tota la tarda a l’edició i als petits problemes que sempre surten. En baixar a les sales d’Abid, comprovem que estaran ocupades fins a les 18:00h.

Durant més de dues hores vam estar de guàrdia per les sales d’edició per si alguna quedava lliure. Però no va haver-hi sort. De fet, encara ens podem sentir afortunats perquè vam poder aprofitar un moment on els nostres companys d’una sala no hi eren per bolcar el contingut de la nostra cinta i així poder anar més ràpid després.

La veritat és que sabia una mica de greu que després de totes les presses que ens donem per a fer les coses, estiguéssim allà perdent el temps. I és que en realitat el que també ens feia estar més enfadats era el fet que érem conscients que no ens donaria temps a acabar-ho i hauríem de tornar un altre dia. No és que m’importi excessivament haver d’acabar el treball en un altre moment –com ja vam fer amb l’anterior informatiu-, però sí molesta haver-lo de fer pràcticament tot sencer i que no sigui per culpa d’un mateix.

Finalment a les sis vam tenir una sala. Entre que no torbàvem l’arxiu i algun que altre problema tècnic no ens hi vam posar fins a dos quarts de set. Malgrat que ens vam donar força pressa, només ens va donar temps a posar la veu i algunes imatges. Conclusió: aquest dilluns haurem de saltar-nos altres classes per tal de poder enllestir-lo.

Però la tarda no va acabar tan malament. Abans de les vuit ja ens trobàvem tots davant de la UPF per anar cap a BTV. Dues companyes i jo vam anar amb el metro de la línia vermella ja que una altra noia també volia venir i ens esperava a Glòries. L’altre part de la classe anava amb la línia groga. Nosaltres vam arribar una mica més tard a BTV ja que a mig camí ens vam esperar al Jordi Pueyo perquè se “l’havien deixat” a la Universitat.

Un cop allà ens van explicar primer com funcionava la redacció del Diari de Barcelona. Un rotatiu que malgrat haver estat el més antic d’Europa, actualment només en perdura la seva versió digital. També ens van mostrar un petit plató on es filmaven algunes intervencions dels periodistes que explicaven les notícies del Diari.

En arribar dos quarts de nou s’acostava el moment del telenotícies, l’element clau de la visita. Ens vam situar a la producció i vam anar veient com es desenvolupava. Va ser molt curiós veure l’informatiu com es feia a temps real. Te n’adones de com és d’important la coordinació de tot l’equip per a que el resultat sigui bo.

Hi havia algunes coses que em van sobtar, com per exemple el teleprompter, ja que no n’havia vist mai cap en funcionament. També em va sorprendre que no hi hagués una porta que separés als presentadors de la redacció.

El que em va fer molta gràcia va ser que el cable del micro dels presentadors estigués agafat a la cadira amb una pinça d’estendre la roba. Són aquells contrastos entre la modernitat del lloc -amb els aparells electrònics, les càmeres...- i una senzilla pinça.

Així doncs, valoro com a molt positiva l’experiència d’anar a la BTV ja que amb excepció de l’any passat que vam anar a veure les instal·lacions de TV3 i una petita excursió a visitar en Jordi Pueyo a Bloomberg, no havia vist el funcionament real d’un informatiu.

Ravalejant amb la càmera

Sembla que per algun motiu el destí sempre em porta a filmar al barri del Raval. Fa un any les primeres gravacions que vaig fer estaven relacionades amb el tancament de la Paloma. Després de dotze mesos, torno a ser càmera pels carrers veïns. En aquest cas, però, la temàtica a tractar ha estat força diferent...

El nostre equip ENG havia de tractar el tema del dia. Evidentment després de tot el moviment que va haver-hi el cap de setmana amb els detinguts al Raval al vincular-los a la xarxa d’Al-Qaida, no teníem masses dubtes de quin tema triar.

Al dirigir-nos cap al Raval me n’adono d’una petita diferència en respecte del dia anterior en què vam sortir a gravar: la càmera gran pesa moltíssim. De fet, encara ara tinc les espatlles adolorides!.

El primer carrer on ens vam dirigir va ser Hospital. Allà es trobava una pastisseria on treballa el fill d’un dels detinguts. Vam intentar que fes alguna declaració però no va voler. Així que ens vam quedar gravant alguns plans de la zona.

La idea era parlar amb el Consell Islàmic i amb l’Associació de veïns del Raval, però va ser impossible. El primer ens va dir que no farien declaracions fins que no triessin un comunicat. L’Associació de Veïns ens va comentar que no havien fet cap declaració a cap mitjà i que, per tant, encara en farien menys a estudiants. Un comentari final que vaig considerar totalment inapropiat però que per desgràcia, molta gent encara té aquest concepte al cap.

Sense fer massa cas a aquests contratemps vam buscar declaracions de diferents persones del carrer. Trobar catalans que volguessin dir el que pensàvem no ens va costar gaire. Ara bé, la nostra idea era parlar també amb un immigrant, i no era pas fàcil. Tots fugien de les càmeres! Va costar força trobar algú que volgués dir res. Així, no va ser fins ben al final del rodatge que un algerià -malgrat no voler en un primer moment-, el vam convèncer per a que donés la seva visió.

La idea era que el Raül fes l’stand up davant una mesquita del carrer Hospital però com que va ser el lloc on ja teníem alguna declaració vam canviar d’idea. D’aquesta manera, vam quedar-nos al mateix carrer però amb un pla on es veia darrera d’en Raül la pastisseria.

No sé si fruit de la Llei de Murphy o que les sis de la tarda és hora punta en aquest carrer del Raval però la veritat és que no va ser gens fàcil poder fer l’stand up. I no pas per problemes amb la locució sinó perquè no parava de passar gent. Semblava que ningú se n’adonava que gravàvem i això que jo intentava demanar que donessin la volta. Però sempre s’escapava algú. Al final, després de diferents intents l’stand up va acabar sortint.

Deixant de costat totes les petites dificultats, fets naturals que suposo que ens haurem d’anar acostumant amb el dia a dia, tampoc podem dir que ens hagi anat malament el rodatge. Jo crec que en aquest cas hem procurat fer plans força diferents i si ens esforcem una mica el resultat podrà ser prou bo.

Queden però incògnites a l’aire: Haurem agafat prou bé les imatges? Tenim tantes com ens pensem? Sortirà pitjor aquest informatiu que el primer tal i com va preveure en Toni Esteve?... Demà dijous, dia d’edició començarem a saber la veritat...

Què guapos que som!!!

Alguns dels moments estrella del primer informatiu.

Aviam si la propera vegada sortim amb la boca tancada!!