Les primeres passes del magazine

Amb més d’una hora de retard començàvem ahir a rodar les primeres peces del magazine. Amb la pre-escaleta de l’equip d’edició es va decidir que iniciarien a gravar “l’espectacle” dels pollastres d’en Jordi Carbonell, el concurs "Qui és el Rei de Bèlgica". La veritat és que els hi va quedar molt divertit tot i que ja va ser la primera peça que com les que van seguir s’acostarien cada vegada més al teatre que no pas al periodisme.

A continuació ens tocava el torn a en Jordi i a mi. En teoria hauríem d’haver fet tot el nostre programa al complert, però amb la manca de temps per haver-lo preparat bé vam decidir que només faríem la part del tarot i l’astrologia, deixant pel dilluns l’altre part del programa. Així doncs va fer la seva aparició el mag Gabriel per mostrar l’astrorànquing i Madame Rougie va fer la tirada de cartes. Sincerament, fent de bruixa del tarot m’ho vaig passar molt bé i malgrat que vaig haver-ho de repetir una vegada perquè no em sortia dir “consultori”, a la segona de rodar ja ho vaig fer d’una tirada.

Només amb això ja ens havíem apropat a les vuit. El temps se’ns tirava a sobre sense adonar-nos i aleshores vam fer una última peça: l’entrevista a l’home invisible. En aquest cas també vam riure molt i val a dir que tant en Marcos com en Jordi o la invisible Núria Meléndez ho van fer molt bé. Aquesta vegada jo faig fer el paper de realitzadora i ja vaig aprendre un nou ofici: anar guiant el canvi de càmeres.

El temps ja no va donar massa més de sí. Tot i això, vaig notar que la velocitat amb la què ja vam preparar les darreres peces no tenia res a veure amb les del principi. No sé si perquè ja ho teníem tot molt més per la mà o senzillament perquè veiem que era molt tard. Per tant, serà necessari que de cara al proper programa anem molt conscienciats de la feina que ha de fer cadascú perquè si no, no tindrem pas temps a acabar-ho tot.

En definitiva, com va dir en Toni Esteve, potser ens hem equivocat de carrera i en comptes de periodisme i hauríem d’haver entrat a l’Institut del Teatre. I és que si les altres peces van per la mateixa línia la veritat és que hem deixat el periodisme un tant abandonat. Ara, això sí. El que haurem gaudit i rigut fent aquest magazine no té preu.