Aquesta setmana la va obrir una gran notícia: Sofia, la nova filla dels Prínceps. El naixement de la infanta va omplir diaris, revistes, informatius... I com que encara no existeix tecnologia per poder decidir el sexe d’un nen que neix, però sí per saber el que tindrà un cop la dona està embarassada, la família reial es va accelerar en dir que naixeria una nena. Amb la notícia s’havien acabat els debats sobre la llei sàlica. Així que a falta de temàtica per parlar, les converses van girar al voltant de dos temes: el nom de la nena i la professionalitat de Letizia.
En quant al nom de la nena considero que és una mica absurd donar-hi tantes voltes. Recordo una trucada d’una dona a un programa d’aquests del cor on expressava el dolor que portava tot el dia arrel de saber que li havien posat Sofia i no Érika, el nom moral que hauria de tenir la nena. Cal tan debat per un nom?
Per altra banda, un tema que va ressonar molt va ser la professionalitat de Letizia durant el temps d’embaràs per superar de portes enfora la mort de la seva germana. Puc defensar que Letizia ha tingut moments molt dolorosos però que el càrrec que ha acceptat casant-se amb el príncep i volen ser així la futura reina d’Espanya, comporta haver d’aparèixer en públic donant una idea de capacitat de treball. Davant del que li va passar a Letizia, els mitjans de comunicació què esperaven què fes la Princesa? Potser pensaven que es posaria a plorar en tots els actes públics o que hi deixaria d’assistir. Però pel fet que això no va ser així, no cal etiquetar-ho tampoc com a “master en conducta reial” com van expressar alguns mitjans. Senzillament la Princesa va actuar com una persona que no va mostrar el dolor que portava a dins, però no per això cal anar jutjant la professionalitat d’una persona, ja que la tasques d’una futura Reina engloben molt més. Què hagués passat si en comptes de casar-se amb el príncep hagués continuat com a periodista? No hauria pogut deixar d’anar a treballar, perquè per sort o no la vida segueix.
lunes, 30 de abril de 2007
domingo, 29 de abril de 2007
Les Rambles, futur Patrimoni de la Humanitat?
Qui no ha anat mai a Les Rambles? Sense necessitat de grans estadístiques podem afirmar que pràcticament la totalitat dels barcelonins hi ha posat un peu algun dia i, fins i tot, podríem gairebé assegurar el mateix per la majoria de catalans. I és que tant sigui com a punt de trobada, per celebrar un partit del Barça o per fer una agradable passejada fins al Port, Les Rambles esdevenen avui un dels punts més carismàtics de la ciutat comtal. Les parades de flors, les d’animals, juntament amb els quioscos i els artistes del carrer són part dels protagonistes del passeig.
Tanmateix, es fa difícil ja pensar en les Rambles sense sentir els galls cantar, deixar-se embadalir amb alguna exòtica flor o contemplar com algun artista del carrer fent d’estàtua es mou al donar-li algunes monedes. Però realment per aquest eix de la ciutat són les persones les que li donen vida. I és que tant qui hi treballa, com qui hi passa amb un destí fixat o vol comprar un diari, tenen cabuda en aquest passeig que lluny queda de les Rambles que la van veure néixer a mitjans del segle XIX. Des de turistes que troben en el carrer un punt imprescindible de visita, a l’avi que s’asseu cada dia al mateix banc i contempla la gent passar. Tot un paisatge que queda molt lluny de pensar que les Rambles havien estat un antic torrent del qual deu el seu nom àrab ramla, que significa areny.
I aquest tan emblemàtic carrer barceloní on només amb l’any 2006 van passar prop de set milions de turistes, té la voluntat de formar part del Patrimoni de la Humanitat. A finals d’any, l’Associació d’Amics, Veïns i Comerciants de la Rambla, amb el suport de l’Ajuntament, presentarà la candidatura. La resolució que es podria saber a principis de 2010 potser no farà que ens sentim millors, ni més orgullosos de la ciutat, però al menys es faran millores per complir els requisits de la Unesco. I, a més, en el supòsit que aconseguís ser Patrimoni de la Humanitat, seria un reconeixement més a un carrer de Barcelona que sense necessitat de ser un monument gegantí, té un dels encants i els atractius majors de la ciutat comtal.
Tanmateix, es fa difícil ja pensar en les Rambles sense sentir els galls cantar, deixar-se embadalir amb alguna exòtica flor o contemplar com algun artista del carrer fent d’estàtua es mou al donar-li algunes monedes. Però realment per aquest eix de la ciutat són les persones les que li donen vida. I és que tant qui hi treballa, com qui hi passa amb un destí fixat o vol comprar un diari, tenen cabuda en aquest passeig que lluny queda de les Rambles que la van veure néixer a mitjans del segle XIX. Des de turistes que troben en el carrer un punt imprescindible de visita, a l’avi que s’asseu cada dia al mateix banc i contempla la gent passar. Tot un paisatge que queda molt lluny de pensar que les Rambles havien estat un antic torrent del qual deu el seu nom àrab ramla, que significa areny.
I aquest tan emblemàtic carrer barceloní on només amb l’any 2006 van passar prop de set milions de turistes, té la voluntat de formar part del Patrimoni de la Humanitat. A finals d’any, l’Associació d’Amics, Veïns i Comerciants de la Rambla, amb el suport de l’Ajuntament, presentarà la candidatura. La resolució que es podria saber a principis de 2010 potser no farà que ens sentim millors, ni més orgullosos de la ciutat, però al menys es faran millores per complir els requisits de la Unesco. I, a més, en el supòsit que aconseguís ser Patrimoni de la Humanitat, seria un reconeixement més a un carrer de Barcelona que sense necessitat de ser un monument gegantí, té un dels encants i els atractius majors de la ciutat comtal.
sábado, 28 de abril de 2007
Una roda de premsa prohibida als estudiants
Promocionar els estudiants per a una millor integració posterior en el món laboral, crear nous plans d’estudi on es potenciï la pràctica en comptes d’exàmens clàssics on l’alumne s’ho juga tot a una carta... Propòsits així els hem sentit moltes vegades sobretot per part dels caps de govern per tal d’acostar la nostra educació a l’europea. Però com podem aconseguir això els estudiants si ni el mateix President de la Generalitat ho potencia?
El passat dimecres 25 d’Abril havíem d’anar a cobrir la roda de premsa que es feia al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona dins dels actes que s’engloben en el Made in Mad i amb motiu d’una reunió del President Montilla amb la Presidenta Esperanza Aguirre. A la l’acte es portaria a terme la signatura del conveni de col·laboració cultural entre ambdues comunitats autònomes i, a més, Esperanza Aguirre procedia a la inauguració de l’exposició.
Al CCCB hi eren presents la majoria de mitjans que van esperar l’arribada d’ambdós presidents fora de la sala on tindria lloc la roda de premsa. Un cop arribaren vam intentar entrar a la zona on tenia lloc la roda de premsa, però no vam poder accedir-hi. El motiu? No érem periodistes professionals, només simples estudiants.
Evidentment, la indignació que vam tenir va ser molt gran. Sempre sentim com n’és de complicat trobar una bona feina i que la preparació acadèmica sovint és important per poder accedir a un determinat càrrec. Però si ni els mateixos presidents de les dues comunitats autònomes més importants de l’Estat ho potencien una mica, encara és molt més complicat.
El passat dimecres 25 d’Abril havíem d’anar a cobrir la roda de premsa que es feia al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona dins dels actes que s’engloben en el Made in Mad i amb motiu d’una reunió del President Montilla amb la Presidenta Esperanza Aguirre. A la l’acte es portaria a terme la signatura del conveni de col·laboració cultural entre ambdues comunitats autònomes i, a més, Esperanza Aguirre procedia a la inauguració de l’exposició.
Al CCCB hi eren presents la majoria de mitjans que van esperar l’arribada d’ambdós presidents fora de la sala on tindria lloc la roda de premsa. Un cop arribaren vam intentar entrar a la zona on tenia lloc la roda de premsa, però no vam poder accedir-hi. El motiu? No érem periodistes professionals, només simples estudiants.
Evidentment, la indignació que vam tenir va ser molt gran. Sempre sentim com n’és de complicat trobar una bona feina i que la preparació acadèmica sovint és important per poder accedir a un determinat càrrec. Però si ni els mateixos presidents de les dues comunitats autònomes més importants de l’Estat ho potencien una mica, encara és molt més complicat.
miércoles, 25 de abril de 2007
La persecució lingüística al s.XXI
“La Dictadura va voler tractar el sentiment nacionalista català per la violència, per l’opressió i per la persecució”. Aquesta frase en llegir-la el primer moment he pensat que feia referència al Franquisme, però, malgrat el que deia formava part del Discurs a les Corts que l’any 1932 feia el President del Govern de la Segona República, Manuel Azaña. El seu partit, la Coalició Republicana Socialista, tot apostant per un govern més descentralitzat i per una política autonomista va aprovar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i es va intentar així construir un govern català on la llengua catalana recobrava l’estatus d’oficial -perdut des del segle XVIII- juntament amb el castellà. Però, l’arribada del Franquisme va comportar que tots els passos que s’havien donat a favor de la pluralitat política s’esborressin i s’imposés un rígid centralisme. Com tornant enrere amb el Règim de Primo de Rivera, el català es va anar prohibint a tota la zona nacional, fins que el 16 de febrer de 1939 es va privar el seu ús per decret.
Caldria doncs, esperar fins a la Transició, amb la Constitució de 1978 per a que es tornés a reconèixer el català com a llengua oficial de Catalunya. Tot i això, reportatges com el que el passat setze d’Abril es va emetre a Telemadrid, “Ciudadanos de Segunda”, amb la posada de manifest dels impediments que viuen els castellanoparlants a l’escolaritzar el seu fill en un col·legi públic, mostren que l’ús del català no és pas una polèmica que hagi suscitat reaccions contràries només en èpoques dictatorials. Així, en el règim franquista la prohibició del català va afectar a tots els serveis públics i també a l’ensenyament, on es van clausurar les escoles de la Generalitat i a primària i secundària es van establir nous programes d’estudi amb una forta càrrega ideològica de signe nacionalista i feixista. Inclús es va suprimir la Universitat Autònoma de Barcelona, tot just dos dies després d’haver entrat les tropes a Barcelona.
Així doncs, malgrat semblar que estan oblidades frases com “hábleme en cristiano”, amb reportatges com el presentat per Telemadrid on ens diu com “a Catalunya si el català es creua a la vida d’algú que no el parli, es converteix en un ciutadà de segona” això és degut a la “revenja nacionalista que es viu a Catalunya”ens fan recordar que la qüestió autonòmica segueix essent un procés obert i que perviu sense concloure.
Deixo constància del vídeo per si algú encara no ha tingut la sort de veure'l, tot i que cal molt esforç per aguantar-lo tot sencer.
Caldria doncs, esperar fins a la Transició, amb la Constitució de 1978 per a que es tornés a reconèixer el català com a llengua oficial de Catalunya. Tot i això, reportatges com el que el passat setze d’Abril es va emetre a Telemadrid, “Ciudadanos de Segunda”, amb la posada de manifest dels impediments que viuen els castellanoparlants a l’escolaritzar el seu fill en un col·legi públic, mostren que l’ús del català no és pas una polèmica que hagi suscitat reaccions contràries només en èpoques dictatorials. Així, en el règim franquista la prohibició del català va afectar a tots els serveis públics i també a l’ensenyament, on es van clausurar les escoles de la Generalitat i a primària i secundària es van establir nous programes d’estudi amb una forta càrrega ideològica de signe nacionalista i feixista. Inclús es va suprimir la Universitat Autònoma de Barcelona, tot just dos dies després d’haver entrat les tropes a Barcelona.
Així doncs, malgrat semblar que estan oblidades frases com “hábleme en cristiano”, amb reportatges com el presentat per Telemadrid on ens diu com “a Catalunya si el català es creua a la vida d’algú que no el parli, es converteix en un ciutadà de segona” això és degut a la “revenja nacionalista que es viu a Catalunya”ens fan recordar que la qüestió autonòmica segueix essent un procés obert i que perviu sense concloure.
Deixo constància del vídeo per si algú encara no ha tingut la sort de veure'l, tot i que cal molt esforç per aguantar-lo tot sencer.
viernes, 20 de abril de 2007
El reciclatge, la moda mediàtica
Després de diferents setmanes mostrant-nos que el problema més important que tenim és que el planeta es troba en una situació tan tràgica que d’aquí uns anys no existiran segons quines ciutats, el proper diumenge arriba el Dia Mundial de la Terra. No és que consideri que aquest tema no sigui important o que no estigui d’acord amb les polítiques de reciclatge i en contra de la contaminació, però crec que se li està donant una importància mediàtica extrema.
Els Governs volen fer-nos creure que hem de ser conscients de la situació del planeta però ells mateixos són els primers que prioritzen la seva economia davant de les ecològiques polítiques de reciclatge. Segons Fernando Valladares, investigador del Centre de Ciències Mediambientals hi ha tot un seguit de consells per tal de cuidar el planeta. Si analitzes les seves recomanacions, són més apropiades pel Govern que no tant pel poble. Fixem-nos en algunes de les qüestions proposades.
Els ciutadans hem de reduir el transport individual i fer servir mitjans col·lectius. Em sembla molt bé, però no és excessiu haver d’esperar mitja hora un tren de Renfe si vius per exemple a Malgrat de Mar? És normal que una persona que treballa de nit no pugui agafar un tren a partir de les dotze?.
Les escombraries s’han de separar i reciclar però sovint es diu que un cop arriben les deixalles separades es tornen a ajuntar perquè no hi ha els mitjans apropiats per a fer un reciclatge de tot el que arriba.
S’ha d’urbanitzar allà on se sap que hi haurà aigua suficient a llarg termini. En moltes ocasions s’atorguen llicències on no hi ha aigua o es fan pagar multes d’una quantitat inferior al benefici que la constructora traurà dels pisos. A més les cases s’han de construir amb aïllants tèrmics per a que la inversió en calefacció i l’aire condicionat sigui menor. Però amb els preus elevadíssims dels pisos una manera de baixar cost no és fer servir materials més econòmics?
Des del govern intenten sensibilitzar-nos molt i ens sentim una mica millor quan reciclem però, si realment tant els interessés deixar de contaminar, voleu dir que no haguessin deixat ja de crear cotxes que necessitin benzina per moure’s? Segur que faríem servir tots cotxes “ecològics” si es volgués. Però com pot el Govern deslligar-se d’un mercat amb tants interessos com el del petroli? Vivim en un món mogut per l’economia i el medi ambient passa a un segon pla. Està molt bé que intentin sensibilitzar el ciutadà però el canvi ha de venir també des de dalt.
Els Governs volen fer-nos creure que hem de ser conscients de la situació del planeta però ells mateixos són els primers que prioritzen la seva economia davant de les ecològiques polítiques de reciclatge. Segons Fernando Valladares, investigador del Centre de Ciències Mediambientals hi ha tot un seguit de consells per tal de cuidar el planeta. Si analitzes les seves recomanacions, són més apropiades pel Govern que no tant pel poble. Fixem-nos en algunes de les qüestions proposades.
Els ciutadans hem de reduir el transport individual i fer servir mitjans col·lectius. Em sembla molt bé, però no és excessiu haver d’esperar mitja hora un tren de Renfe si vius per exemple a Malgrat de Mar? És normal que una persona que treballa de nit no pugui agafar un tren a partir de les dotze?.
Les escombraries s’han de separar i reciclar però sovint es diu que un cop arriben les deixalles separades es tornen a ajuntar perquè no hi ha els mitjans apropiats per a fer un reciclatge de tot el que arriba.
S’ha d’urbanitzar allà on se sap que hi haurà aigua suficient a llarg termini. En moltes ocasions s’atorguen llicències on no hi ha aigua o es fan pagar multes d’una quantitat inferior al benefici que la constructora traurà dels pisos. A més les cases s’han de construir amb aïllants tèrmics per a que la inversió en calefacció i l’aire condicionat sigui menor. Però amb els preus elevadíssims dels pisos una manera de baixar cost no és fer servir materials més econòmics?
Des del govern intenten sensibilitzar-nos molt i ens sentim una mica millor quan reciclem però, si realment tant els interessés deixar de contaminar, voleu dir que no haguessin deixat ja de crear cotxes que necessitin benzina per moure’s? Segur que faríem servir tots cotxes “ecològics” si es volgués. Però com pot el Govern deslligar-se d’un mercat amb tants interessos com el del petroli? Vivim en un món mogut per l’economia i el medi ambient passa a un segon pla. Està molt bé que intentin sensibilitzar el ciutadà però el canvi ha de venir també des de dalt.
jueves, 19 de abril de 2007
Trias passa la pilota a Montilla
Passar la pilota en el moment que no sabem què dir. Aquesta va ser l’actitud del president del Grup Municipal de CiU a l’Ajuntament i Candidat a l’Alcaldia, Xavier Trias quan li vaig preguntar en la conferència que va donar dilluns setze d'abril a la Universitat per la possibilitat d’oferir llibres i material escolar gratuït. Segons el candidat de Convergència, aquesta qüestió “s’hauria de gestionar des de la Generalitat i no des de l’Ajuntament”.
La seva proposta podria semblar que no fos del tot desencertada, però davant que l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet va prometre el passat dia dotze d’abril el finançament de llibres i material escolar gratuït per a tots els nens des de P3 fins a 4rt d’ESO, les seves paraules passen a convertir-se en un clar desentenimet davant un projecte com aquest.
Resulta desconcertant que si un ajuntament de les rodalies de la ciutat comtal pot fer aquesta proposta, també ho hauria de poder fer el de Barcelona. És cert que la capital catalana és una ciutat molt gran i hi ha mola infància, però cal considerar que a Santa Coloma se’n beneficiaran més de 12.000 nens i el pressupost amb que compta aquesta ciutat és molt menor. Amb això el que estar clar és que si la Generalitat ha de gestionar el finançament de llibres escolars, com bé diu el senyor Trias, sembla incoherent que a Santa Coloma sí se’n pugui fer càrrec el mateix ajuntament.
Per tant, entenem que encara que Convergència i Unió vulgui vendre la imatge de que farà “una autèntica política social”, davant aquesta proposta l’Alcaldable de CiU li va interessar més passar la pilota ja que no tenia cap intenció semblant en ment. Però, no seria el foment de la gratuïtat de l’ensenyança obligatòria a Barcelona una política social real?.
La seva proposta podria semblar que no fos del tot desencertada, però davant que l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet va prometre el passat dia dotze d’abril el finançament de llibres i material escolar gratuït per a tots els nens des de P3 fins a 4rt d’ESO, les seves paraules passen a convertir-se en un clar desentenimet davant un projecte com aquest.
Resulta desconcertant que si un ajuntament de les rodalies de la ciutat comtal pot fer aquesta proposta, també ho hauria de poder fer el de Barcelona. És cert que la capital catalana és una ciutat molt gran i hi ha mola infància, però cal considerar que a Santa Coloma se’n beneficiaran més de 12.000 nens i el pressupost amb que compta aquesta ciutat és molt menor. Amb això el que estar clar és que si la Generalitat ha de gestionar el finançament de llibres escolars, com bé diu el senyor Trias, sembla incoherent que a Santa Coloma sí se’n pugui fer càrrec el mateix ajuntament.
Per tant, entenem que encara que Convergència i Unió vulgui vendre la imatge de que farà “una autèntica política social”, davant aquesta proposta l’Alcaldable de CiU li va interessar més passar la pilota ja que no tenia cap intenció semblant en ment. Però, no seria el foment de la gratuïtat de l’ensenyança obligatòria a Barcelona una política social real?.
martes, 17 de abril de 2007
Sang i fetge als Estats Units
Morts, sang i fetge, quant més millor per incrementar la morbositat i comprar més i més diaris. No puc negar que no deixa d’impressionar que hagi mort una trentena de persones víctimes d’un tiroteig a la Universitat Politècnica de Virgínia ahir als Estats Units, però cal que se’ns mostrin segons quines imatges? Puc intuir perfectíssimament com li pot regalimar la sang a una persona que li han tirat un tret, però què passa amb els familiars de les víctimes?
Quan algun amic o familiar es mor sovint hi ha qui no s’atreveix a entrar a veure el difunt. Ara bé, si és una persona que no coneixen i surt el cadàver per la televisió o en la premsa sí que es pot veure? Em sap francament greu que alguns diaris que en principi són seriosos pequin de posar segons quines imatges a les portades (fotografies que evidentment no penso publicar al bloc però només cal que visiteu qualsevol web d’un diari com El Periodico, La Vanguardia, El País, El Mundo o La Razón). I si voleu veure “orgies de sang” només cal recuperar el Telenotícies d’Antena3.
Per altra banda, aquesta “pitjor matança” que després t’especifiquen “en un centre d’estudis en la història del país” m’agradaria comparar-la amb els centenars de milers de morts que hi ha hagut a Irak fruit de la política de George Bush. No li vull treure importància a un esdeveniment prou greu com el que ha passat als Estats Units, però tendim a normalitzar el fet que els mitjans i la societat accepti que hi hagi morts de primera categoria i morts de segona. Podríem intentar ser una mica més crítics i si realment tant ens commociona el que els hi ha passat a aquests nord-americans, sentim-nos afectats també amb el que passa a la resta del món.
Quan algun amic o familiar es mor sovint hi ha qui no s’atreveix a entrar a veure el difunt. Ara bé, si és una persona que no coneixen i surt el cadàver per la televisió o en la premsa sí que es pot veure? Em sap francament greu que alguns diaris que en principi són seriosos pequin de posar segons quines imatges a les portades (fotografies que evidentment no penso publicar al bloc però només cal que visiteu qualsevol web d’un diari com El Periodico, La Vanguardia, El País, El Mundo o La Razón). I si voleu veure “orgies de sang” només cal recuperar el Telenotícies d’Antena3.
Per altra banda, aquesta “pitjor matança” que després t’especifiquen “en un centre d’estudis en la història del país” m’agradaria comparar-la amb els centenars de milers de morts que hi ha hagut a Irak fruit de la política de George Bush. No li vull treure importància a un esdeveniment prou greu com el que ha passat als Estats Units, però tendim a normalitzar el fet que els mitjans i la societat accepti que hi hagi morts de primera categoria i morts de segona. Podríem intentar ser una mica més crítics i si realment tant ens commociona el que els hi ha passat a aquests nord-americans, sentim-nos afectats també amb el que passa a la resta del món.
domingo, 15 de abril de 2007
Metro els dissabtes
Avui començo el bloc. La meva intenció és comentar algunes de les notícies que es van succeint tot donant el meu punt de vista o aportant-hi alguna experiència personal que hi tingui alguna relació.
Així doncs, del primer que parlaré és de la posada en marxa d’ahir de la prova per obrir el metro de Barcelona tota la nit els dissabtes. Per fi s’intenta trobar una manera raonable de procurar disminuir els accidents de trànsit i no pas amb tants ineficients carnets per punts.
Però com la Llei de Murphy marca, just ahir vaig veure un accident a les sis del matí. Encara que sabem que n’hi ha sempre de xocs amb vehicles no deixa de ser impactant quan ho veus en primera persona. Un cotxe es va topar amb una moto i es va donar a la fuga. Sembla increïble que hi hagi persones que puguin tenir tan poc seny i tanta sang freda.
Ara bé, el que no sabia la persona que conduïa el cotxe és que al topar-se amb la moto se li va caure la seva matrícula. En aquests moments suposo que deu estar ficada en un ben merescut embolic. En fi, espero que la noia que conduïa la moto estigui bé i que allà on no va arribar la consciència del conductor del cotxe al no parar el vehicle hi arribi la llei.
Tanmateix, aquest cas no deixa de ser un accident de trànsit que de ben segur que amb l’obertura de tota la nit del metro espero que cada vegada se’n vegin menys.
Així doncs, del primer que parlaré és de la posada en marxa d’ahir de la prova per obrir el metro de Barcelona tota la nit els dissabtes. Per fi s’intenta trobar una manera raonable de procurar disminuir els accidents de trànsit i no pas amb tants ineficients carnets per punts.
Però com la Llei de Murphy marca, just ahir vaig veure un accident a les sis del matí. Encara que sabem que n’hi ha sempre de xocs amb vehicles no deixa de ser impactant quan ho veus en primera persona. Un cotxe es va topar amb una moto i es va donar a la fuga. Sembla increïble que hi hagi persones que puguin tenir tan poc seny i tanta sang freda.
Ara bé, el que no sabia la persona que conduïa el cotxe és que al topar-se amb la moto se li va caure la seva matrícula. En aquests moments suposo que deu estar ficada en un ben merescut embolic. En fi, espero que la noia que conduïa la moto estigui bé i que allà on no va arribar la consciència del conductor del cotxe al no parar el vehicle hi arribi la llei.
Tanmateix, aquest cas no deixa de ser un accident de trànsit que de ben segur que amb l’obertura de tota la nit del metro espero que cada vegada se’n vegin menys.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
