La persecució lingüística al s.XXI

“La Dictadura va voler tractar el sentiment nacionalista català per la violència, per l’opressió i per la persecució”. Aquesta frase en llegir-la el primer moment he pensat que feia referència al Franquisme, però, malgrat el que deia formava part del Discurs a les Corts que l’any 1932 feia el President del Govern de la Segona República, Manuel Azaña. El seu partit, la Coalició Republicana Socialista, tot apostant per un govern més descentralitzat i per una política autonomista va aprovar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i es va intentar així construir un govern català on la llengua catalana recobrava l’estatus d’oficial -perdut des del segle XVIII- juntament amb el castellà. Però, l’arribada del Franquisme va comportar que tots els passos que s’havien donat a favor de la pluralitat política s’esborressin i s’imposés un rígid centralisme. Com tornant enrere amb el Règim de Primo de Rivera, el català es va anar prohibint a tota la zona nacional, fins que el 16 de febrer de 1939 es va privar el seu ús per decret.

Caldria doncs, esperar fins a la Transició, amb la Constitució de 1978 per a que es tornés a reconèixer el català com a llengua oficial de Catalunya. Tot i això, reportatges com el que el passat setze d’Abril es va emetre a Telemadrid, “Ciudadanos de Segunda”, amb la posada de manifest dels impediments que viuen els castellanoparlants a l’escolaritzar el seu fill en un col·legi públic, mostren que l’ús del català no és pas una polèmica que hagi suscitat reaccions contràries només en èpoques dictatorials. Així, en el règim franquista la prohibició del català va afectar a tots els serveis públics i també a l’ensenyament, on es van clausurar les escoles de la Generalitat i a primària i secundària es van establir nous programes d’estudi amb una forta càrrega ideològica de signe nacionalista i feixista. Inclús es va suprimir la Universitat Autònoma de Barcelona, tot just dos dies després d’haver entrat les tropes a Barcelona.

Així doncs, malgrat semblar que estan oblidades frases com “hábleme en cristiano”, amb reportatges com el presentat per Telemadrid on ens diu com “a Catalunya si el català es creua a la vida d’algú que no el parli, es converteix en un ciutadà de segona” això és degut a la “revenja nacionalista que es viu a Catalunya”ens fan recordar que la qüestió autonòmica segueix essent un procés obert i que perviu sense concloure.

Deixo constància del vídeo per si algú encara no ha tingut la sort de veure'l, tot i que cal molt esforç per aguantar-lo tot sencer.