Després de tots els nervis, tensions, de baralles i malsons ja podem dir que... Tenim el magazine enllestit!
Uns presentadors espectaculars i la col·laboració i l’esforç de gran part de les persones del taller de TV han fet possible que el magazine tirés endavant. Encara em sorprèn com de bé va sortir.
Pel que fa a la nostra peça la vam salvar com es va poder. No puc dir que me’n senti extremadament orgullosa però es va arreglar més o menys. Tot i això, em quedo amb la sensació que repetint-ho un cop més hagués quedat molt millor.
Dijous va ser un caos a partir de la una del migdia. Tothom enllestint la seva peça, ens falla una persona pel debat, la teòrica presentadora del debat té un problema i no pot venir... En fi, que al final l’equip d’edició vam haver de fer allò que es diu “yo me lo guiso, yo me lo como” i vaig haver de ser jo qui presentés el debat i vam trobar un altre professor gairebé de casualitat.
Després del debat i de gravar l’actuació de Le Freak vam començar a rodar el magazine. Aquesta vegada però vam iniciar la filmació amb la segona meitat per tal de poder gravar primer de tot l’actuació musical i el concurs.
El temps se’ns tirava al damunt i tot i tenir la meitat del programa gravat vam haver de filmar només als actors i muntar-ho posteriorment la primera part. Amb això i editant la peça final enllestim el magazine. El resultat? Em repeteixo: molt bo. Ara faltarà veure-ho amb calma a la caixa tonta.
viernes, 29 de febrero de 2008
martes, 26 de febrero de 2008
Indignació
Indignació. Amb aquesta paraula resumeixo com em vaig sentir ahir després de veure que tothom havia pogut repetir la seva peça menys nosaltres. Després de preparar “Els re
is del web” precipitadament i de tenir-ho tot a punt per tal de poder parlar del tema de la nit abans –Els Òscars-, m’he quedat amb el mal sabor de boca de sentir-me l’única que no ho ha pogut repetir.
La peça s’intentarà salvar, podrem? No ho sé però sent realista veig que el proper dia no hi haurà temps de repetir-la.
Em va saber molt de greu el que va passar ahir però de tot s’aprèn en aquesta vida i un altre cop no em tornarà a passar.
is del web” precipitadament i de tenir-ho tot a punt per tal de poder parlar del tema de la nit abans –Els Òscars-, m’he quedat amb el mal sabor de boca de sentir-me l’única que no ho ha pogut repetir.La peça s’intentarà salvar, podrem? No ho sé però sent realista veig que el proper dia no hi haurà temps de repetir-la.
Em va saber molt de greu el que va passar ahir però de tot s’aprèn en aquesta vida i un altre cop no em tornarà a passar.
viernes, 22 de febrero de 2008
Les primeres passes del magazine
Amb més d’una hora de retard començàvem ahir a rodar les primeres peces del magazine. Amb la pre-escaleta de l’equip d’edició es va decidir que iniciarien a gravar “l’espectacle” dels pollastres d’en Jordi Carbonell, el concurs "Qui és el Rei de Bèlgica". La veritat és que els hi va quedar molt divertit tot i que ja va ser la primera peça que com les que van seguir s’acostarien cada vegada més al teatre que no pas al periodisme.
A continuació ens tocava el torn a en Jordi i a mi. En teoria hauríem d’haver fet tot el nostre programa al complert, però amb la manca de temps per haver-lo preparat bé vam decidir que només faríem la part del tarot i l’astrologia, deixant pel dilluns l’altre part del programa. Així doncs va fer la seva aparició el mag Gabriel per mostrar l’astrorànquing i Madame Rougie va fer la tirada de cartes. Sincerament, fent de bruixa del tarot m’ho vaig passar molt bé i malgrat que vaig haver-ho de repetir una vegada perquè no em sortia dir “consultori”, a la segona de rodar ja ho vaig fer d’una tirada.
Només amb això ja ens havíem apropat a les vuit. El temps se’ns tirava a sobre sense adonar-nos i aleshores vam fer una última peça: l’entrevista a l’home invisible. En aquest cas també vam riure molt i val a dir que tant en Marcos com en Jordi o la invisible Núria Meléndez ho van fer molt bé. Aquesta vegada jo faig fer el paper de realitzadora i ja vaig aprendre un nou ofici: anar guiant el canvi de càmeres.
El temps ja no va donar massa més de sí. Tot i això, vaig notar que la velocitat amb la què ja vam preparar les darreres peces no tenia res a veure amb les del principi. No sé si perquè ja ho teníem tot molt més per la mà o senzillament perquè veiem que era molt tard. Per tant, serà necessari que de cara al proper programa anem molt conscienciats de la feina que ha de fer cadascú perquè si no, no tindrem pas temps a acabar-ho tot.
En definitiva, com va dir en Toni Esteve, potser ens hem equivocat de carrera i en comptes de periodisme i hauríem d’haver entrat a l’Institut del Teatre. I és que si les altres peces van per la mateixa línia la veritat és que hem deixat el periodisme un tant abandonat. Ara, això sí. El que haurem gaudit i rigut fent aquest magazine no té preu.
A continuació ens tocava el torn a en Jordi i a mi. En teoria hauríem d’haver fet tot el nostre programa al complert, però amb la manca de temps per haver-lo preparat bé vam decidir que només faríem la part del tarot i l’astrologia, deixant pel dilluns l’altre part del programa. Així doncs va fer la seva aparició el mag Gabriel per mostrar l’astrorànquing i Madame Rougie va fer la tirada de cartes. Sincerament, fent de bruixa del tarot m’ho vaig passar molt bé i malgrat que vaig haver-ho de repetir una vegada perquè no em sortia dir “consultori”, a la segona de rodar ja ho vaig fer d’una tirada.
Només amb això ja ens havíem apropat a les vuit. El temps se’ns tirava a sobre sense adonar-nos i aleshores vam fer una última peça: l’entrevista a l’home invisible. En aquest cas també vam riure molt i val a dir que tant en Marcos com en Jordi o la invisible Núria Meléndez ho van fer molt bé. Aquesta vegada jo faig fer el paper de realitzadora i ja vaig aprendre un nou ofici: anar guiant el canvi de càmeres.
El temps ja no va donar massa més de sí. Tot i això, vaig notar que la velocitat amb la què ja vam preparar les darreres peces no tenia res a veure amb les del principi. No sé si perquè ja ho teníem tot molt més per la mà o senzillament perquè veiem que era molt tard. Per tant, serà necessari que de cara al proper programa anem molt conscienciats de la feina que ha de fer cadascú perquè si no, no tindrem pas temps a acabar-ho tot.
En definitiva, com va dir en Toni Esteve, potser ens hem equivocat de carrera i en comptes de periodisme i hauríem d’haver entrat a l’Institut del Teatre. I és que si les altres peces van per la mateixa línia la veritat és que hem deixat el periodisme un tant abandonat. Ara, això sí. El que haurem gaudit i rigut fent aquest magazine no té preu.
miércoles, 20 de febrero de 2008
Donant forma al projecte
La classe començava ahir amb una nova aula: les escales de la Universitat. Amb la porta del plató tancada i mostrant les idees de cadascú per tal de fer el magazine. El que es vol és que cada un de nosaltres tingui una part pròpia i després han d’haver-hi altres peces més grans que es poden fer entre més gent.
Cadascú aportava la seva idea, amb un toc bastant elevat d’originalitat. Des d’una entrevista a una persona invisible per part d’en Marcos, un concurs amb dos pollastres com a protagonistes, la crítica a la crítica televisiva... De fet, la meva idea de fer el tarot em va semblar ja una mica fora de lloc, davant de tot això. És per aquest motiu que finalment vam incloure’l dins d’un petit programa magazine que faria juntament amb en Jordi Pueyo. La nostra idea serà, en principi, fer una introducció a videos musicals, criticar una mica a famosos (un estil a l’Aquí Hay Tomate)... passant pel tarot i acabant amb un concurs de l’estil Operación Triumfo.
A continuació vam ajuntar-nos tota la classe i vam decidir alguns punts importants. Així si per enllaçar i presentar tots els vídeos volíem fer com si fos una barra de bar, caldria crear una mini-història com a fil conductor. Després de pensar-ho bé es va decidir que hi hauria un mort al bar i a partir d’aquí un detectiu aniria esbrinant com havia mort, fins que finalment acabaria essent un brot de grip aviària, tot lligant-ho amb les peces sobre els pollastres.
També calia anar mirant alguns dels altres punts com la publicitat, on vam decidir que gravaríem anuncis i hi posaríem a sobre una veu fictícia. Amb això li donaríem un toc d’originalitat i seria un producte molt més nostre.
Un altre element important seria decidir qui presentaria el programa. Per votacions es va triar a en Jordi Pueyo i a la Núria Vega, el primer seria el cambrer del bar i la segona la detectiu. I ja finalment vam acordar que com a altres peces fariem una actuació musical d'uns amics d'en Joan, un concurs on els músics posarien música i els concursants cantarien i un reportatge de Los López.
Per canviar i desconnectar del magazine vam fer una petita pràctica de valor: la improvisació. Cadascú tenia un paper amb un càrrec –jo per exemple era corresponsal de Washington- i quan la càmera l’enfoqués hauria d’anar improvisant. La conseqüència de tot això va ser una història final tan rotambulesca que vam fer dimitir des d’en Papa a en Sarcorzy i vam acabar inclús declarant la independència a Catalunya. La veritat és que amb aquests exercicis aprecies com de complicada és la improvisació però que en realitat sovint és el dia a dia de la televisió. També haig de dir que així com la primera vegada que vaig parlar em vaig enredar molt jo soleta pels nervis i tot plegat ,ja les altres vegades va ser molt diferent.
Finalment a última hora la vam dedicar tot l’equip d’edició a dividir les tasques pel proper dia (càmeres, àudio...) i a fer la primera “miniescaleta” que a continuació presento:
-Càmera oculta (Raül)
-Tomate (Montse i Jordi)
-Debat (Ana o Jordi Carbonell)
-Crítica a la crítica de TV (Laura i Ana)
-Actuació musical
-Top 10 música cutre (Núria Meléndez)
-Publi
-Botica de l'àvia (Xènia)
-Cuina (Julie)
-Sèrie (Sònia)
-Reportatge Modernisme-la festa els diumenges (Núria Segura)
-Como te lo montas (Núria Vega)
-Publi
-Los López
-Entrevista a un personatge invisible (Marcos)
-Peça sorpresa de la Marga
-Hip/hop (Mar)
-Publi curta
-Concurs
-Enterramorts (Joan)
-Pollastres (Jordi Carbonell)
Cadascú aportava la seva idea, amb un toc bastant elevat d’originalitat. Des d’una entrevista a una persona invisible per part d’en Marcos, un concurs amb dos pollastres com a protagonistes, la crítica a la crítica televisiva... De fet, la meva idea de fer el tarot em va semblar ja una mica fora de lloc, davant de tot això. És per aquest motiu que finalment vam incloure’l dins d’un petit programa magazine que faria juntament amb en Jordi Pueyo. La nostra idea serà, en principi, fer una introducció a videos musicals, criticar una mica a famosos (un estil a l’Aquí Hay Tomate)... passant pel tarot i acabant amb un concurs de l’estil Operación Triumfo.
A continuació vam ajuntar-nos tota la classe i vam decidir alguns punts importants. Així si per enllaçar i presentar tots els vídeos volíem fer com si fos una barra de bar, caldria crear una mini-història com a fil conductor. Després de pensar-ho bé es va decidir que hi hauria un mort al bar i a partir d’aquí un detectiu aniria esbrinant com havia mort, fins que finalment acabaria essent un brot de grip aviària, tot lligant-ho amb les peces sobre els pollastres.
També calia anar mirant alguns dels altres punts com la publicitat, on vam decidir que gravaríem anuncis i hi posaríem a sobre una veu fictícia. Amb això li donaríem un toc d’originalitat i seria un producte molt més nostre.
Un altre element important seria decidir qui presentaria el programa. Per votacions es va triar a en Jordi Pueyo i a la Núria Vega, el primer seria el cambrer del bar i la segona la detectiu. I ja finalment vam acordar que com a altres peces fariem una actuació musical d'uns amics d'en Joan, un concurs on els músics posarien música i els concursants cantarien i un reportatge de Los López.
Per canviar i desconnectar del magazine vam fer una petita pràctica de valor: la improvisació. Cadascú tenia un paper amb un càrrec –jo per exemple era corresponsal de Washington- i quan la càmera l’enfoqués hauria d’anar improvisant. La conseqüència de tot això va ser una història final tan rotambulesca que vam fer dimitir des d’en Papa a en Sarcorzy i vam acabar inclús declarant la independència a Catalunya. La veritat és que amb aquests exercicis aprecies com de complicada és la improvisació però que en realitat sovint és el dia a dia de la televisió. També haig de dir que així com la primera vegada que vaig parlar em vaig enredar molt jo soleta pels nervis i tot plegat ,ja les altres vegades va ser molt diferent.
Finalment a última hora la vam dedicar tot l’equip d’edició a dividir les tasques pel proper dia (càmeres, àudio...) i a fer la primera “miniescaleta” que a continuació presento:
-Càmera oculta (Raül)
-Tomate (Montse i Jordi)
-Debat (Ana o Jordi Carbonell)
-Crítica a la crítica de TV (Laura i Ana)
-Actuació musical
-Top 10 música cutre (Núria Meléndez)
-Publi
-Botica de l'àvia (Xènia)
-Cuina (Julie)
-Sèrie (Sònia)
-Reportatge Modernisme-la festa els diumenges (Núria Segura)
-Como te lo montas (Núria Vega)
-Publi
-Los López
-Entrevista a un personatge invisible (Marcos)
-Peça sorpresa de la Marga
-Hip/hop (Mar)
-Publi curta
-Concurs
-Enterramorts (Joan)
-Pollastres (Jordi Carbonell)
domingo, 17 de febrero de 2008
Noves visites al taller
Recordant el dia en què va venir a visitar-nos en Jaume Masdéu, el dijous passat vam tornar a presenciar una classe especial del taller de TV.
Per començar vam veure un seguit de vídeos que estan penjats a Internet que d’alguna manera ens venen a demostrar el futur del que pot arribar a ser el món de la comunicació. Bé, relativitzant molt el terme de futur perquè algunes de les idees que ens van mostrar o ja s’han creat o jo no els hi faig més d’uns pocs anys per a que ho puguem veure. I és que la velocitat amb la que evoluciona Internet i les possibilitats que està donant fa que en molt poc temps quelcom modern sigui ja una peça quasi de museu. I per sort, el que encara és millor és que moltes d’aquestes tecnologies s’han abaratit a uns preus que si bé no són regalats, tampoc suposa un cost que només s’ho puguin permetre uns pocs.
Una mica de tot això ve a ser el que vam estar parlant dijous després de veure els vídeos. Internet ha provocat un progrés tan gran que si bé és cert que també comporta inconvenients –traspassos de diners, compres fraudulentes...- i un major control i menor privacitat de la persona, també és veritat que ha provocat uns avenços agegantats en la comunicació. Jo en aquest sentit sóc força positiva, crec que Internet ha revolucionat el món i encara ha de revolucionar-lo molt més.
Ara bé, la vida ens pot donar moltes voltes i podem arribar a trobar aquell segment del mercat internàutic que no està ocupat i aconseguir fer-nos un forat –com ja hi ha hagut gent que ho ha fet- però jo crec que per desgràcia arribar a poder trobar un bon lloc és molt difícil. O tens molta sort, saps estar ens el moment que toca on toca... a més a més evidentment, de ser espavilat i treballador. Si no és fruit d'algun d'aquests factors rarament trobarà una persona anònima aquell lloc.
Potser és pesimista el que dic però jo crec que el més probable és que el pes gros d'internet acabi en mans dels quatre que dominen el mercat. Si bé és cert que ara hi ha moltes més possibilitats, això és indiscutible, però al final el poder sempre acaba aglutinat en unes poques empreses importants. Un exemple clar són els mitjans de comunicació actuals que sobreviuen a base de ser grans grups mediàtics.
D’altra banda el que em va fer pensar la classe de dijous era com està arribant de lluny el màrqueting i la publicitat per Internet. Jo suposo però que encara ens hem d’adaptar una mica més als anuncis en web ja que l’efectivitat que té ara per ara la publicitat televisiva no crec que ho tingui la xarxa. Ara, el temps dirà perquè em dona la sensació que la balança de les empreses en costos publicitaris s’anirà decantant cada vegada més a la web. I és que les possibilitats que dóna són molt àmplies. Un exemple clar és un dels vídeos que vam veure. Consistia en un anunci d’un mòbil Nokia però amb la gràcia de fer-ho interactiu jugant a fer de sastre, molt curiós la veritat.
La resta del que ens quedava de classe vam tenir un “canvi” de professor. Va venir a
donar-nos unes classes de locució l’Emma Rodero, professora de la Pompeu i locutora de la Cadena Ser. Després de veure com els companys patien el tràngol de locutar mirant aquelles diminutes lletres del diari com si fos un telenotícies vam passar a veure el que havien gravat.
El resultat van ser crítiques constructives i bons consells per millorar la dificultosa locució en TV. La veritat és que te n’adones de que hauries de practicar molt més la locució a casa, però almenys en el meu cas és una cosa que sempre dic i mai faig. I mira que també tinc problemes de locució, que sé que hauria de llegir molt en veu alta perquè sovint no vocalitzo prou (tot i que he constatat que el truc dels quatre dits a la boca i dir tots els números fins el deu produeix una millora increïble) i jo no sé perquè però inclús m’invento paraules i ni me n’adono. En resum, que si hagués sortit jo l’Emma Rodero hagués tingut feina per hores. Per sort (no vaig passar el mal tràngol) o fins i tot més aviat per desgràcia (no vaig tenir els consells de l’Emma) no vaig haver de sortir a llegir.
Sincerament ara reflexionant potser m’hagués agradat saber què m'aconsellava, tot i que amb el que ja he dit abans, jo mateixa em puc fer un clar avenç. Però tot i això, vaig anar prenent nota d’aquelles petites coses que com els meus companys tampoc acabo de dominar.
En definitiva, una classe de reflexions i consells. Aviam si els apliquem al màxim de cara al magazine ja que tenim molta feina a fer i molts moments on podrem practicar tot el que ens han anat ensenyant.
Per començar vam veure un seguit de vídeos que estan penjats a Internet que d’alguna manera ens venen a demostrar el futur del que pot arribar a ser el món de la comunicació. Bé, relativitzant molt el terme de futur perquè algunes de les idees que ens van mostrar o ja s’han creat o jo no els hi faig més d’uns pocs anys per a que ho puguem veure. I és que la velocitat amb la que evoluciona Internet i les possibilitats que està donant fa que en molt poc temps quelcom modern sigui ja una peça quasi de museu. I per sort, el que encara és millor és que moltes d’aquestes tecnologies s’han abaratit a uns preus que si bé no són regalats, tampoc suposa un cost que només s’ho puguin permetre uns pocs.
Una mica de tot això ve a ser el que vam estar parlant dijous després de veure els vídeos. Internet ha provocat un progrés tan gran que si bé és cert que també comporta inconvenients –traspassos de diners, compres fraudulentes...- i un major control i menor privacitat de la persona, també és veritat que ha provocat uns avenços agegantats en la comunicació. Jo en aquest sentit sóc força positiva, crec que Internet ha revolucionat el món i encara ha de revolucionar-lo molt més.
Ara bé, la vida ens pot donar moltes voltes i podem arribar a trobar aquell segment del mercat internàutic que no està ocupat i aconseguir fer-nos un forat –com ja hi ha hagut gent que ho ha fet- però jo crec que per desgràcia arribar a poder trobar un bon lloc és molt difícil. O tens molta sort, saps estar ens el moment que toca on toca... a més a més evidentment, de ser espavilat i treballador. Si no és fruit d'algun d'aquests factors rarament trobarà una persona anònima aquell lloc.
Potser és pesimista el que dic però jo crec que el més probable és que el pes gros d'internet acabi en mans dels quatre que dominen el mercat. Si bé és cert que ara hi ha moltes més possibilitats, això és indiscutible, però al final el poder sempre acaba aglutinat en unes poques empreses importants. Un exemple clar són els mitjans de comunicació actuals que sobreviuen a base de ser grans grups mediàtics.
D’altra banda el que em va fer pensar la classe de dijous era com està arribant de lluny el màrqueting i la publicitat per Internet. Jo suposo però que encara ens hem d’adaptar una mica més als anuncis en web ja que l’efectivitat que té ara per ara la publicitat televisiva no crec que ho tingui la xarxa. Ara, el temps dirà perquè em dona la sensació que la balança de les empreses en costos publicitaris s’anirà decantant cada vegada més a la web. I és que les possibilitats que dóna són molt àmplies. Un exemple clar és un dels vídeos que vam veure. Consistia en un anunci d’un mòbil Nokia però amb la gràcia de fer-ho interactiu jugant a fer de sastre, molt curiós la veritat.
La resta del que ens quedava de classe vam tenir un “canvi” de professor. Va venir a
donar-nos unes classes de locució l’Emma Rodero, professora de la Pompeu i locutora de la Cadena Ser. Després de veure com els companys patien el tràngol de locutar mirant aquelles diminutes lletres del diari com si fos un telenotícies vam passar a veure el que havien gravat.El resultat van ser crítiques constructives i bons consells per millorar la dificultosa locució en TV. La veritat és que te n’adones de que hauries de practicar molt més la locució a casa, però almenys en el meu cas és una cosa que sempre dic i mai faig. I mira que també tinc problemes de locució, que sé que hauria de llegir molt en veu alta perquè sovint no vocalitzo prou (tot i que he constatat que el truc dels quatre dits a la boca i dir tots els números fins el deu produeix una millora increïble) i jo no sé perquè però inclús m’invento paraules i ni me n’adono. En resum, que si hagués sortit jo l’Emma Rodero hagués tingut feina per hores. Per sort (no vaig passar el mal tràngol) o fins i tot més aviat per desgràcia (no vaig tenir els consells de l’Emma) no vaig haver de sortir a llegir.
Sincerament ara reflexionant potser m’hagués agradat saber què m'aconsellava, tot i que amb el que ja he dit abans, jo mateixa em puc fer un clar avenç. Però tot i això, vaig anar prenent nota d’aquelles petites coses que com els meus companys tampoc acabo de dominar.
En definitiva, una classe de reflexions i consells. Aviam si els apliquem al màxim de cara al magazine ja que tenim molta feina a fer i molts moments on podrem practicar tot el que ens han anat ensenyant.
jueves, 14 de febrero de 2008
Quin desastre amb els cairons!!
Definitivament això de posar els cairons no fa per mi, de fet, m’he sentit molt responsable del resultat final de l’informatiu de dilluns. I és que introduir tots els noms i càrrecs no té en sí gaire complicació. Ara bé, el problema ha vingut quan a la meitat de l’informatiu m’he trobat amb peces que tenien moltes declaracions seguides, i, per tant, molts cairons a introduir un rere l’altre.
Malgrat ser cert que la màquina s’encalla amb facilitat, fet que dificulta molt més el resultat, no tinc massa excusa de com ha anat. En realitat el problema en sí ha estat en un moment determinat on veient el desastre m’he posat encara més nerviosa i tot ha anat molt pitjor.
Per no variar, el que també hagués fet falta és una mica més de coordinació general. Si tothom hagués entregat amb antelació els scripts , l’escaleta hagués estat més ben acabada, amb tots els temps anotats i a mi per exemple m’haguessin pogut avisar millor de quan s’acabava cada peça.
Però deixant l’egocentrisme meu i centrant-me en tot l’informatiu, crec que aquesta vegada hi ha hagut una mica de millora. No hi ha aparegut gaires negres i el so ha entrat prou bé (menys a la nostra peça...). A més, els diferents vídeos que han aparegut es veien molt més millorades, amb plans molt variats i moltes declaracions.
Poquet a poquet, es van polint aquells errors dels primers dies, com les cares dels entrevistats excessivament esbiaixades o aquells plans sense haver fet el balanç de blancs previ.
En definitiva, ara a agafar ànims de cara a ser l’editora del magazine i pensar que per sort, amb la tecnologia d’avui i dia, potser ja no hauré de tornar a posar mai més els cairons en directe.
Aquesta tarda veurem què tal amb el magazine, confio amb el super equip!!
martes, 12 de febrero de 2008
domingo, 10 de febrero de 2008
Una que és previsora...
"Jo és que sóc previsora", amb aquesta frase molts companys i amics de classe se’n riuen perquè comenten que sempre la dic. Doncs, per variar m’alegro de poder ser "previsora".
Davant del que ens va passar l’últim dia d’edició on no vam tenir sala fins a les 6 de la tarda, i després de comprovar amb els tècnics que tornaven a estar reservades les sales d'Avid, vam decidir posar-nos a treballar una hora abans. Era almenys una manera de que si després no teníem sala, poguéssim tenir bolcat el contingut i posar-nos-hi a les 6 amb la feina més avançada.
Per sort aquesta vegada no va fer falta. I és que a l'apoderar-nos d’una de les sales una estona abans, vam poder-nos quedar en ella. Amb això vam aconseguir el que era ja un miracle: tenir el vídeo acabat del tot el mateix dia de classe -encara no m’ho crec!-.
Vam observar les imatges i cal dir que n’hi havia forces i amb plans prou variats. A més, no vam tenir cap sorpresa inesperada, com plans cremats o imatges desenfocades.
A l'hora de locutar he de dir que al principi no vaig vocalitzar tot el que hagués fet falta, m’hi hauré de fixar més la propera vegada...
Com a valoració final del que ha estat ser un equip ENG durant aquests tres informatius, considero que he après molt i cada peça que hem anat fent ha sortit millor i més ràpid.
Ara faltarà veure
com sortirà el darrer informatiu...
Creuem els dits per demà!!
Davant del que ens va passar l’últim dia d’edició on no vam tenir sala fins a les 6 de la tarda, i després de comprovar amb els tècnics que tornaven a estar reservades les sales d'Avid, vam decidir posar-nos a treballar una hora abans. Era almenys una manera de que si després no teníem sala, poguéssim tenir bolcat el contingut i posar-nos-hi a les 6 amb la feina més avançada.
Per sort aquesta vegada no va fer falta. I és que a l'apoderar-nos d’una de les sales una estona abans, vam poder-nos quedar en ella. Amb això vam aconseguir el que era ja un miracle: tenir el vídeo acabat del tot el mateix dia de classe -encara no m’ho crec!-.
Vam observar les imatges i cal dir que n’hi havia forces i amb plans prou variats. A més, no vam tenir cap sorpresa inesperada, com plans cremats o imatges desenfocades.
A l'hora de locutar he de dir que al principi no vaig vocalitzar tot el que hagués fet falta, m’hi hauré de fixar més la propera vegada...
Com a valoració final del que ha estat ser un equip ENG durant aquests tres informatius, considero que he après molt i cada peça que hem anat fent ha sortit millor i més ràpid.
Ara faltarà veure
com sortirà el darrer informatiu...
Creuem els dits per demà!!
martes, 5 de febrero de 2008
Pròxima estació: Gornal
La mateixa secció a fer però amb les idees menys clares que el dia anterior. Així em trobava dilluns, tornant a repetir amb El tema del dia però sense saber de què fer-lo. Després de parlar-ho amb en Toni Esteve ens vam decidir: la represa del servei de la línia de FGC que es va fer malmesa per les obres de l’AVE.
Amb la càmera i el trípode, i havent trucat prèviament per contactar amb algun directiu dels Ferrocarrils de la Generalitat, vam arribar a la parada de metro del Gornal. Però per variar en aquest tipus d’aventures, un cop allà ens trobem amb una sorpresa: ens havien donat la cinta del making off de l’últim informatiu. Malauradament i sense gaire més opció, a l’haver-nos adonat massa tard va ser necessari acabar fent servir aquella cinta.
Un cop allà vam parlar amb el directiu de FGC, Carles Cots, i mentrestant la càmera Laura Fraile va començar a filmar. A partir d’aquí vam iniciar la recerca per aconseguir declaracions d’usuaris del ferrocarril. La veritat és que no va ser tan senzill com semblava. Tothom que passava tenia sempre “molta pressa” (en aquests moments sento una mica de ràbia perquè jo he fet servir aquesta frase en múltiples ocasions...). Per això vam decidir que preguntaríem a les persones que sortien del metro, almenys, aquesta excusa no la tindrien tan a la mà. Una tècnica que va acabar tenint millor resultat, tot i que segueixo pensant que no tothom que va a buscar el tren té “molta pressa”.
Vam filmar força estona tot creuant els dits per tal que els plànols hagin sortit prou bé i no ens trobem amb inesperades sorpreses com plans cremats o mal enfocats. En principi tenim força estona gravada, i més si pensem que l’estació –encara que també vam filmar fora-, tampoc tenia molt de joc en quant a plans variats.
En arribar a la universitat m’esperava una nova sorpresa: fer les proves davant de càmera. Els nervis, la lletra petita dels diaris, la càmera enfocant... uns elements prou influents per a que llegís paraules que no eren, m’entrebanqués un nombre prou considerable de vegades i provoqués que les idees de la improvisació deixessin de fluir a la velocitat normal. En fi, falta de pràctica i necessitat de més lectura en veu alta. Caldrà que en prengui nota...
lunes, 4 de febrero de 2008
viernes, 1 de febrero de 2008
Rei de Bèlgica?
Dia de paraules. Primer les reflexions i torn de preguntes a en Jaume Masdeu, després d’haver-nos fet una xerrada sobre la seva experiència en els mitjans. 
Memòria de peix!!
No sé si me’n deixo algun ...
Si algú se’n recorda que ho posi!
Que a la tercera ha d’anar la vençuda!!
Unes reflexions que van continuar de la boca d’en Toni Esteve i que van acabar amb una altre test com el primer dia. El resultat? Doncs en la mateixa línia... Ara, aquesta vegada i per si de cas, m’he apuntat algunes coses a la xuleta...
-Rei de Bèlgica: Alberto II
-Bisbe de Barcelona: Lluís Martínez i Sistach
-Director de “El País”: Javier Moreno
-Director de “La Vanguardia”: José Antich
-14 d’Abril de 1931: Segona República
-IPC: 4,4%
-Armagnac: Poble francès i licor
-Rector de la UPF: Josep Joan Moreso
-País amb capital Bucarest: Rumania
-País amb capital Montevideo: Uruguay
-President de la Comissió Europea: José Manuel Barroso
-President del Banc Central Europeu: Jean-Claud Trichet
-President de la CCRTV: Albert Sáez
-Alcalde de l’Hospitalet: Celestino Corbacho
Memòria de peix!!
No sé si me’n deixo algun ...
Si algú se’n recorda que ho posi!
Que a la tercera ha d’anar la vençuda!!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
