Hi ha notícies que només et fan pensar: “on estem anant a parar?”. Una d’elles és la venda d’un llibre que revelarà tots els detalls del vestit que la princesa Lady Di portava el dia del seu casament el 29 de juliol de 1981.
El llibre es ven al "mòdic" preu de 1.500 euros i inclou un tros de tela de l’estampat original del vestit. L’edició que evidentment serà “de luxe” és de mil exemplars i es dedicarà a revelar els secrets del traju.
Sens dubte aquesta és una d’aquelles idees escurabutxaques. A dress for Diana (així es titula la gran obra literària) se li ha ocorregut als dissenyadors del vestit, els britànics David i Elizabeth Emanuel.
Però per tal de fer-ho encara més vendible i més proper a la “princesa del poble”, se’ls hi ha acudit, a méa a més, incloure a cada llibre un tros de tela de l’estampat original de seda que es va fer servir pel vestit del casament de la princesa de Gales. El tros de tela l'han rescatat dels ajustos finals de la confecció de la peça. I per a més emoció encara, també hi adjunten les cartes enviades pel palau de Buckingham per encarregar el vestit, missatges de felicitació i una carta escrita a mà per Diana.
Si no és ja prou ridícul tot plegat, per a qui encara no se n’adongui de com volen treure diners a costa del que sigui, a sobre hem de tenir clar que el llibre “ofereix una oportunitat única de tenir un tros d’història, brindant un accés exclusiu a la dona que es va convertir en una llegenda”. Aquestes paraules dels dissenyadors fan pensar que deu haver persones que sí que creuen que val la pena comprar aquest “tros de la història” i que 1.500 euros no és tant.
S'enten que sí que és certa la importància de la Princesa Diana i que el seu casament va ser el més vist del segle XX. Ara bé, estem arribant a uns punts on es vol fer negoci de tot, arribant a ser exagerat. El problema evidentment és que hi hagi presones que ho compren, si no, no se’ls ocorreria vendre llibres així.
Per molt que sigui un personatge públic, que jo pugui estar més o menys d’acord en el paper que les monarquies actuals desenvolupen al seu país, però si jo fos un fill seu a mi no em faria cap gràcia veure com hi ha persones que aprofiten el que sigui per vendre el record d’una persona. Així que davant de tot això, em repeteixo en dir: on estem anant a parar?.
martes, 29 de mayo de 2007
lunes, 28 de mayo de 2007
Toc d'atenció amb l'abstenció
Ahir vam saber que com ja era previsible el tripartit municipal (PSC-ICV-ERC) repeteix el poder a l’alcaldia de Barcelona. Potser ens vam sorprendre al veure que el tripartit ha patit una davallada de tres regidors que CiU ha guanyat. Però el que m’agradaria destacar de tot plegat és l’alta abstenció que hi ha hagut a Barcelona.
Una falta de votacions que ha esdevingut tot un rècord, al no anar a comicis més de la meitat dels ciutadans. Així, només va anar a votar el 50,39% del cens. Aquest és un fet que no s’hauria de deixar passar per alt. És un indicatiu que alguna cosa està passant. Significa que de cada deu persones que passen pel teu costat al carrer, cinc d’elles no han votat. Hi ha una disconformitat amb la política actual, tant, que ja ni es vota.
Per molt que segons el Govern, hi ha hagut una acumulació de comicis (referèndum per l’Estatut el 18 de juny, autonòmiques l’1 de novembre i les municipals d’ahir), alguna cosa més està passant. Hi ha una passivitat i un descontent general que crea una desmotivació molt gran envers la política.
La visió de Joan Puigcercós, que va considerar que la baixa participació ha de comportar una “autorreflexió” la trobo prou encertada. És cert que arriba el bon temps i la gent marxa fora el cap de setmana, però no és només això el motiu d’abstenció.
No és molt difícil sentir al carrer persones dir “la veritat és que no sé a qui votar perquè no hi ha cap que m’acabi de convèncer”. És força greu que davant de tants candidats ningú se senti realment identificat amb algun. Hi ha un problema d’arrel i s’hauria de començar a prendre seriosament.
També s’ha dit que el fet que a Barcelona no fossin eleccions autonòmiques ha propiciat que no es votés tant. Ara bé, a Euskadi, Galícia i Andalusia també es celebraven eleccions municipals exclusivament i el nivell d’abstenció de les seves capitals no ha estat pas tan elevat:
· Sevilla (45,4%)
· Santiago (39,8%)
· Vitoria (37,7%)
Podrà posar el Govern com excusa les retransmissions esportives. Podrà dir en Puigcercós que “Catalunya té un fet diferencial: sempre registra una abstenció major que la resta d’autonomies”. L’única cosa certa és que hi ha un descontent polític general.
Si en comptes del vot, es fes “l’antivot”, on poguéssim dir qui no volem segur que ens governés, no sé si augmentaria la participació, però jo crec que els ciutadans ho tindrien molt més clar.
Una falta de votacions que ha esdevingut tot un rècord, al no anar a comicis més de la meitat dels ciutadans. Així, només va anar a votar el 50,39% del cens. Aquest és un fet que no s’hauria de deixar passar per alt. És un indicatiu que alguna cosa està passant. Significa que de cada deu persones que passen pel teu costat al carrer, cinc d’elles no han votat. Hi ha una disconformitat amb la política actual, tant, que ja ni es vota.
Per molt que segons el Govern, hi ha hagut una acumulació de comicis (referèndum per l’Estatut el 18 de juny, autonòmiques l’1 de novembre i les municipals d’ahir), alguna cosa més està passant. Hi ha una passivitat i un descontent general que crea una desmotivació molt gran envers la política.
La visió de Joan Puigcercós, que va considerar que la baixa participació ha de comportar una “autorreflexió” la trobo prou encertada. És cert que arriba el bon temps i la gent marxa fora el cap de setmana, però no és només això el motiu d’abstenció.
No és molt difícil sentir al carrer persones dir “la veritat és que no sé a qui votar perquè no hi ha cap que m’acabi de convèncer”. És força greu que davant de tants candidats ningú se senti realment identificat amb algun. Hi ha un problema d’arrel i s’hauria de començar a prendre seriosament.
També s’ha dit que el fet que a Barcelona no fossin eleccions autonòmiques ha propiciat que no es votés tant. Ara bé, a Euskadi, Galícia i Andalusia també es celebraven eleccions municipals exclusivament i el nivell d’abstenció de les seves capitals no ha estat pas tan elevat:
· Sevilla (45,4%)
· Santiago (39,8%)
· Vitoria (37,7%)
Podrà posar el Govern com excusa les retransmissions esportives. Podrà dir en Puigcercós que “Catalunya té un fet diferencial: sempre registra una abstenció major que la resta d’autonomies”. L’única cosa certa és que hi ha un descontent polític general.
Si en comptes del vot, es fes “l’antivot”, on poguéssim dir qui no volem segur que ens governés, no sé si augmentaria la participació, però jo crec que els ciutadans ho tindrien molt més clar.
domingo, 27 de mayo de 2007
La vaca desnatada
El diari britànic The Sunday Times anunciava avui que un grup de científics de Nova Zelanda havien aconseguit criar vaques que de forma natural i sense necessitat de recórrer a la genètica produïen una llet que quasi miraculosament té menys grassa que la normal i més olis omega3 i grasses poliinsaturades.
La vaca es diu Marge i l’han descobert un grup de científics d’una empresa biotecnològica anomenada ViaLactia. Malgrat que amb aquests noms sembli tot plegat una mica d’acudit, la troballa ha esdevingut tota una revolució pels descobridors. I és que el que han sabut a més, és que els descendents de la Marge, també tenen aquesta propietat. Aquest fet ha corroborat que els científics afirmessin que amb aquesta vaca havien fet un gran descobriment. Tot i això, encara no han sabut identificar quins són aquests gens especials de la Marge, però tenen confiança en fer-ho aviat.
La veritat és que sembla una mica estrany que es faci un descobriment així sense que hagin hagut de recórrer a la genètica. Però com jo de ciències no hi entenc massa l’única cosa que se m’acut és pensar que potser en un futur i amb tanta naturalitat es veurà en una granja tres seccions que diferenciaran les vaques “senceres”, les “semis” i les “desnatades”. Qui sap si, amb el temps les gallines pondran ous baixos en colesterol i les plantacions de cafè seran descafeïnades.
El futur evoluciona tan ràpid que jo almenys espero que si certament acabem bevent llet d’una vaca “desnatada”, siguem conscients que això és una invenció més de l’home i no de la naturalesa. És enriquidor que per exemple, el ser humà hagi sabut adaptar molts productes a les diferents zones del planeta i que ara veiem al mercat kiwis i no parem l’atenció en pensar “quina fruita més rara...” Ara bé, és molt trist que molta gent cregui que el kiwi o la patata siguin productes made in spain de tota la vida.
La vaca es diu Marge i l’han descobert un grup de científics d’una empresa biotecnològica anomenada ViaLactia. Malgrat que amb aquests noms sembli tot plegat una mica d’acudit, la troballa ha esdevingut tota una revolució pels descobridors. I és que el que han sabut a més, és que els descendents de la Marge, també tenen aquesta propietat. Aquest fet ha corroborat que els científics afirmessin que amb aquesta vaca havien fet un gran descobriment. Tot i això, encara no han sabut identificar quins són aquests gens especials de la Marge, però tenen confiança en fer-ho aviat.
La veritat és que sembla una mica estrany que es faci un descobriment així sense que hagin hagut de recórrer a la genètica. Però com jo de ciències no hi entenc massa l’única cosa que se m’acut és pensar que potser en un futur i amb tanta naturalitat es veurà en una granja tres seccions que diferenciaran les vaques “senceres”, les “semis” i les “desnatades”. Qui sap si, amb el temps les gallines pondran ous baixos en colesterol i les plantacions de cafè seran descafeïnades.
El futur evoluciona tan ràpid que jo almenys espero que si certament acabem bevent llet d’una vaca “desnatada”, siguem conscients que això és una invenció més de l’home i no de la naturalesa. És enriquidor que per exemple, el ser humà hagi sabut adaptar molts productes a les diferents zones del planeta i que ara veiem al mercat kiwis i no parem l’atenció en pensar “quina fruita més rara...” Ara bé, és molt trist que molta gent cregui que el kiwi o la patata siguin productes made in spain de tota la vida.
viernes, 25 de mayo de 2007
La lliberalització o l'esclavitud de la dona?
Estem tips de sentir que el segle XX i evidentment el XXI han contribuït a alliberar a la dona. I és que certament fins fa ben poc el paper del “sexe dèbil” consistia exclusivament en cuidar els nens i fer les feines de casa, sense cap tipus d’opció a poder triar si es volia treballar fora.
Han passat els anys i ara tenim la dona “alliberada”. Si ens referim a que el sexe femení ara té l’opció de poder triar si vol treballar o no, doncs és cert, ho pot fer, està més “alliberat”. Si parlem que la dona treballa doblement a casa i fora d’ella, potser, de sobte, ens trobem una dona més “esclavitzada”.
I no és que consideri que la dona no ha d’integrar-se al món laboral, tot al contrari. Ara bé, les teories de la igualtat de sexes, encara no estan portades a la pràctica al cent per cent. Portem un rol on creiem que “l’home ha d’ajudar a la dona a les tasques de la llar” i això no és ni de bon tros el que s’entén per la igualtat. L’home i la dona han de compartir les tasques de casa, no ajudar.
Però no és només una percepció particular aquesta situació. En una enquesta per Internet realitzada per la revista Mi bebé y yo, a uns 17.000 pares i mares amb fills de fins a quatre anys es confirma que actualment, a la societat espanyola la mare encara carrega el pes de cuidar els fills. El pare sí que certament s’implica més que fa uns anys en la cria, però en un paper molt més reduït.
Segons aquest estudi, amb la incorporació de la dona al món laboral, l’home cada vegada ajuda més a casa però hi ha feines que són d’exclusivitat femenina. Així, destaquem algunes dades rellevants:
· El 90,2% de les dones preparen la roba del dia següent dels nens.
· El 73,2% de les dones s’encarrega de fer el sopar del fill.
· El 68% de les dones canvia els bolquers del bebès.
· Si el nen plora per la nit, la mare es llevarà el 71,4% dels casos.
Per tant, tenint en compte que en teoria aquestes xifres han de millorar, no deixa de ser una mica ridícul que parlem de “lliberització” de la dona. Actualment, el sexe femení està esclavitzant-se cada vegada més. I el pitjor de tot és, que encara que es decidís que un dels dos pares es quedés a casa i cuidés als nens mentre l’altre treballés, amb els sous mileuristes resulta impossible. La veritat és que s’ha entrat en una espiral que amagada amb el nom de “llibertat”, ha acabat “esclavitzant” des de mares a avis.
Han passat els anys i ara tenim la dona “alliberada”. Si ens referim a que el sexe femení ara té l’opció de poder triar si vol treballar o no, doncs és cert, ho pot fer, està més “alliberat”. Si parlem que la dona treballa doblement a casa i fora d’ella, potser, de sobte, ens trobem una dona més “esclavitzada”.
I no és que consideri que la dona no ha d’integrar-se al món laboral, tot al contrari. Ara bé, les teories de la igualtat de sexes, encara no estan portades a la pràctica al cent per cent. Portem un rol on creiem que “l’home ha d’ajudar a la dona a les tasques de la llar” i això no és ni de bon tros el que s’entén per la igualtat. L’home i la dona han de compartir les tasques de casa, no ajudar.
Però no és només una percepció particular aquesta situació. En una enquesta per Internet realitzada per la revista Mi bebé y yo, a uns 17.000 pares i mares amb fills de fins a quatre anys es confirma que actualment, a la societat espanyola la mare encara carrega el pes de cuidar els fills. El pare sí que certament s’implica més que fa uns anys en la cria, però en un paper molt més reduït.
Segons aquest estudi, amb la incorporació de la dona al món laboral, l’home cada vegada ajuda més a casa però hi ha feines que són d’exclusivitat femenina. Així, destaquem algunes dades rellevants:
· El 90,2% de les dones preparen la roba del dia següent dels nens.
· El 73,2% de les dones s’encarrega de fer el sopar del fill.
· El 68% de les dones canvia els bolquers del bebès.
· Si el nen plora per la nit, la mare es llevarà el 71,4% dels casos.
Per tant, tenint en compte que en teoria aquestes xifres han de millorar, no deixa de ser una mica ridícul que parlem de “lliberització” de la dona. Actualment, el sexe femení està esclavitzant-se cada vegada més. I el pitjor de tot és, que encara que es decidís que un dels dos pares es quedés a casa i cuidés als nens mentre l’altre treballés, amb els sous mileuristes resulta impossible. La veritat és que s’ha entrat en una espiral que amagada amb el nom de “llibertat”, ha acabat “esclavitzant” des de mares a avis.
jueves, 17 de mayo de 2007
La por armada
Ahir vaig veure la pel·lícula Bowling for Columbine. Una pel.lícula que donant un gir als clàssics films nord-americans, s'immersa en el gènere documental realitzant una severa crítica a la facilitat amb què es poden aconseguir armes de foc als Estats Units.
El seu director i protagonista, Michael Moore, amb una tesi prèvia ja feta, parteix dels dramàtics fets produïts a l’Institut Columbine High School a l’any 1999, on dos joves van acabar amb la vida de catorze dels seus companys de classe i d’un dels professors després de suïcidar-se. A partir d’aquí, es planteja una cerca de la raó d’aquesta violència. Un conjunt de fets que, malgrat que el cas de l’escola no és dels més freqüents, fan que el director es qüestioni què està passant en el seu país, on més de 10.000 persones perden la vida anualment víctimes d’assassinats. Una xifra que lluny queda de les desenes o centenars de morts que són víctimes d’assassinats d’armes a altres països desenvolupats.
Una pel·lícula que em va recordar els fets succeïts a Virginia, el 16 d’abril de 2007 a l’Institut Politècnic i Universitat Estatal de Virginia, als Estats Units, on van morir 33 persones, inclòs l’autor que va iniciar el tiroteig i 29 persones en van resultar ferides. Un fet que no és sinó, una mena de repetició del que ja va passar a Columbine. El curiós és que aquests fets els hi passi sempre als nord-americans.
Malgrat la clara tendència posicional que el film mostra respecte el tema, el reportatge fa servir diferents recursos per voler donar una visió el més objectiva i real possible. Utilitza una estructura adequada tot combinant escenes reals, fragments de publicitat d’armes de foc i animacions satíriques sobre la història dels Estats Units, juntament amb entrevistes. Aquesta última és possiblement l’element més destacable. Des de personatges coneguts com Marilyn Manson, un dels acusats dels rebrots de violència entre joves per culpa del seu estil musical, a nois que havien estat presents a Columbine. Amb aquestes entrevistes aconsegueix crear un clima de més realitat als fets i donar força a la seva posició respecte al tema.
Michael Moore situa “la cultura de la por” com un dels elements bàsics d’aquesta significant diferència d’assassinats del seu país. Segons el film és un sentiment que prové majoritàriament de les amenaçadores alarmes que els mitjans de comunicació fan, posant el cas de com malgrat haver decrescut el nombre d’assassinats i homicidis un 20%, el nombre de notícies sobre els mateixos havia augmentat un 600%. Tot i que les xifres són espectaculars, hi ha un problema en això. I és que en la majoria d’estadístiques que ofereix la pel·lícula, no ens diuen les fonts d’aquestes dades i això li fa perdre molta credibilitat.
Però no és només Marilin Manson un dels personatges coneguts que apareixen en el film. Des d’un dels creadors dels polèmics dibuixos animats South Park –que va rebre l’educació primària curiosament a Columbine High School- fins a l’actor Charlon Heston. D’aquest, a més, hi fa una forta incidència ja que pertany a l’associació Nacional del Rifle. L’atac que se li fa a aquest personatge és un tant excessiu arribant a veure’s la imatge de Charlon Heston “fugint” d’un entrevistador.
Per altra banda, el film vol posar en dubte la constitucionalitat del seu país en quant a la facilitat en l’adquisició d’armes i critica durament la política exterior dels Estats Units. Així, per exemple posa de manifest com el dia de la matança de Columbine va ser un dels dies on més bombes es van tirar a Kosovo. D’aquesta manera, hi ha un clar rerefons polític en el film on inclús s’arriba a donar a entendre que el mateix govern fa promoció de la violència. Un cas clar és que ensenya un avió que es troba exposat al carrer com si fos un monument tot indicant que va matar vietnamites.
En definitiva, Bowling for Columbine deixa al descobert la ignorància i la por que els nord-americans tenen davant una amenaça exterior inexistent que els fa voler adquirir i usar armes de foc. Considero que és molt interessant veure el film per recrear la facilitat en l’adquisició d’armes que es viu als Estats Units. Malgrat tot, cal ser una mica crítics i tenir present que el reportatge és un tant tendenciós al voler inculcar unes idees un tant inapropiades, com són acusar a uns grans magatzems, o a Charlon Heston de contribuir en la situació dels Estats Units i fent creure, a més, que és força probable morir per una arma de foc.
El seu director i protagonista, Michael Moore, amb una tesi prèvia ja feta, parteix dels dramàtics fets produïts a l’Institut Columbine High School a l’any 1999, on dos joves van acabar amb la vida de catorze dels seus companys de classe i d’un dels professors després de suïcidar-se. A partir d’aquí, es planteja una cerca de la raó d’aquesta violència. Un conjunt de fets que, malgrat que el cas de l’escola no és dels més freqüents, fan que el director es qüestioni què està passant en el seu país, on més de 10.000 persones perden la vida anualment víctimes d’assassinats. Una xifra que lluny queda de les desenes o centenars de morts que són víctimes d’assassinats d’armes a altres països desenvolupats.
Una pel·lícula que em va recordar els fets succeïts a Virginia, el 16 d’abril de 2007 a l’Institut Politècnic i Universitat Estatal de Virginia, als Estats Units, on van morir 33 persones, inclòs l’autor que va iniciar el tiroteig i 29 persones en van resultar ferides. Un fet que no és sinó, una mena de repetició del que ja va passar a Columbine. El curiós és que aquests fets els hi passi sempre als nord-americans.
Malgrat la clara tendència posicional que el film mostra respecte el tema, el reportatge fa servir diferents recursos per voler donar una visió el més objectiva i real possible. Utilitza una estructura adequada tot combinant escenes reals, fragments de publicitat d’armes de foc i animacions satíriques sobre la història dels Estats Units, juntament amb entrevistes. Aquesta última és possiblement l’element més destacable. Des de personatges coneguts com Marilyn Manson, un dels acusats dels rebrots de violència entre joves per culpa del seu estil musical, a nois que havien estat presents a Columbine. Amb aquestes entrevistes aconsegueix crear un clima de més realitat als fets i donar força a la seva posició respecte al tema.
Michael Moore situa “la cultura de la por” com un dels elements bàsics d’aquesta significant diferència d’assassinats del seu país. Segons el film és un sentiment que prové majoritàriament de les amenaçadores alarmes que els mitjans de comunicació fan, posant el cas de com malgrat haver decrescut el nombre d’assassinats i homicidis un 20%, el nombre de notícies sobre els mateixos havia augmentat un 600%. Tot i que les xifres són espectaculars, hi ha un problema en això. I és que en la majoria d’estadístiques que ofereix la pel·lícula, no ens diuen les fonts d’aquestes dades i això li fa perdre molta credibilitat.
Però no és només Marilin Manson un dels personatges coneguts que apareixen en el film. Des d’un dels creadors dels polèmics dibuixos animats South Park –que va rebre l’educació primària curiosament a Columbine High School- fins a l’actor Charlon Heston. D’aquest, a més, hi fa una forta incidència ja que pertany a l’associació Nacional del Rifle. L’atac que se li fa a aquest personatge és un tant excessiu arribant a veure’s la imatge de Charlon Heston “fugint” d’un entrevistador.
Per altra banda, el film vol posar en dubte la constitucionalitat del seu país en quant a la facilitat en l’adquisició d’armes i critica durament la política exterior dels Estats Units. Així, per exemple posa de manifest com el dia de la matança de Columbine va ser un dels dies on més bombes es van tirar a Kosovo. D’aquesta manera, hi ha un clar rerefons polític en el film on inclús s’arriba a donar a entendre que el mateix govern fa promoció de la violència. Un cas clar és que ensenya un avió que es troba exposat al carrer com si fos un monument tot indicant que va matar vietnamites.
En definitiva, Bowling for Columbine deixa al descobert la ignorància i la por que els nord-americans tenen davant una amenaça exterior inexistent que els fa voler adquirir i usar armes de foc. Considero que és molt interessant veure el film per recrear la facilitat en l’adquisició d’armes que es viu als Estats Units. Malgrat tot, cal ser una mica crítics i tenir present que el reportatge és un tant tendenciós al voler inculcar unes idees un tant inapropiades, com són acusar a uns grans magatzems, o a Charlon Heston de contribuir en la situació dels Estats Units i fent creure, a més, que és força probable morir per una arma de foc.
miércoles, 16 de mayo de 2007
Hipocresia verda
Aquest matí he assistit a una roda de premsa que feia Imma Mayol, candidata d’ICV a l’alcaldia de Barcelona.
Envoltada de tot de dones, la candidata ha dedicat la roda a potenciar el paper del sexe femení davant d’un món on la dona encara té dificultats per no ser equiparada al cent per cent amb un home.
La candidata pel partit ecosocialista ha declarat la importància d’ampliar la mobilitat obligada que actualment només compren el desplaçament de casa a la feina o al centre d’estudis. Ella ha afirmat que per exemple, cal contemplar també el temps que es fa servir en anar a l’escola o al metge.
Per això Mayol ha dit que és necessari un canvi en la gestió del temps de la ciutat per tal de conciliar la vida privada i la laboral a les necessitats actuals. És a dir, calia per exemple, tenir sempre en una zona algun comerç de queviures obert al migdia, mentre un altre obria fins més tard a la tarda-nit i s’anirien intercanviant, fent el que seria un intercanvi de temps. Així a un establiment només li tocaria fer unes quantes hores de més un dia a la setmana i la zona estaria tot el dia proveïda d’alguna botiga. Segons la candidata, és necessari crear un pacte municipal per districtes. També va afirmar que calia posar l’ull en algunes ciutats italianes com Milà, que ja adeqüen els horaris dels serveis públics i del comerç.
Fins aquí m’ha semblat més o menys acceptable tot el que deia. Tenint en compte que ens trobem en una societat on la incorporació de la dona al treball és ja un fet totalment normalitzat i que moltes empreses estan en contra que hi hagi una certa flexibilitat d’horaris. Si la teva hora d’entrada a treballar és les nou del matí, no és senzill que una empresa et deixi entrar a les deu i sortir més tard, perquè una mare vagi a portar el nen a l’escola.
I no comparem els serveis que s’ofereixen a altres ciutats europees, on hi ha guarderies a les feines i on es treballa amb horaris molt ajustats als de les escoles. Recordo quan treballava en un despatx i una companya m’explicava que només podia veure a la seva filla una hora al dia: de vuit a nou de la nit. Una mica depriment tant pel nen com per la mare, no?
Però Imma Mayol creu que la manera per arreglar la conciliació de la vida familiar i laboral, consisteix en la reducció de les jornades laborals teballant menys hores i més dies. O sigui, cal que treballem també els dissabtes per tal de poder sortir a una hora decent de treballar? No seria molt millor, per exemple, potenciar les jornades intensives?
Però bé, presumirem la bona fe de Mayol i evidentment imaginarem que ella, com la majoria de dones, és la primera que pateix o ha patit les dificultats d’haver de treballar sota la pressió d’un cap que no li agrada que marxis unes hores abans perquè un fill s’ha posat malalt. I aleshores, mentre defensa les dones autosuficients i ensenya una imatge de senzillesa, de hippie, d’ecologista i d’esquerres, la veiem marxar de la roda de premsa amb un cotxe de luxe conduit per un home.
Ja n’és d’hipòcrita la vida en sí, i la dels polítics molt més. Ara, almenys caldria dissimular una miqueta... En aquest cas, només em queda dir una cosa: hipocresia verda.
Envoltada de tot de dones, la candidata ha dedicat la roda a potenciar el paper del sexe femení davant d’un món on la dona encara té dificultats per no ser equiparada al cent per cent amb un home.
La candidata pel partit ecosocialista ha declarat la importància d’ampliar la mobilitat obligada que actualment només compren el desplaçament de casa a la feina o al centre d’estudis. Ella ha afirmat que per exemple, cal contemplar també el temps que es fa servir en anar a l’escola o al metge.
Per això Mayol ha dit que és necessari un canvi en la gestió del temps de la ciutat per tal de conciliar la vida privada i la laboral a les necessitats actuals. És a dir, calia per exemple, tenir sempre en una zona algun comerç de queviures obert al migdia, mentre un altre obria fins més tard a la tarda-nit i s’anirien intercanviant, fent el que seria un intercanvi de temps. Així a un establiment només li tocaria fer unes quantes hores de més un dia a la setmana i la zona estaria tot el dia proveïda d’alguna botiga. Segons la candidata, és necessari crear un pacte municipal per districtes. També va afirmar que calia posar l’ull en algunes ciutats italianes com Milà, que ja adeqüen els horaris dels serveis públics i del comerç.
Fins aquí m’ha semblat més o menys acceptable tot el que deia. Tenint en compte que ens trobem en una societat on la incorporació de la dona al treball és ja un fet totalment normalitzat i que moltes empreses estan en contra que hi hagi una certa flexibilitat d’horaris. Si la teva hora d’entrada a treballar és les nou del matí, no és senzill que una empresa et deixi entrar a les deu i sortir més tard, perquè una mare vagi a portar el nen a l’escola.
I no comparem els serveis que s’ofereixen a altres ciutats europees, on hi ha guarderies a les feines i on es treballa amb horaris molt ajustats als de les escoles. Recordo quan treballava en un despatx i una companya m’explicava que només podia veure a la seva filla una hora al dia: de vuit a nou de la nit. Una mica depriment tant pel nen com per la mare, no?
Però Imma Mayol creu que la manera per arreglar la conciliació de la vida familiar i laboral, consisteix en la reducció de les jornades laborals teballant menys hores i més dies. O sigui, cal que treballem també els dissabtes per tal de poder sortir a una hora decent de treballar? No seria molt millor, per exemple, potenciar les jornades intensives?
Però bé, presumirem la bona fe de Mayol i evidentment imaginarem que ella, com la majoria de dones, és la primera que pateix o ha patit les dificultats d’haver de treballar sota la pressió d’un cap que no li agrada que marxis unes hores abans perquè un fill s’ha posat malalt. I aleshores, mentre defensa les dones autosuficients i ensenya una imatge de senzillesa, de hippie, d’ecologista i d’esquerres, la veiem marxar de la roda de premsa amb un cotxe de luxe conduit per un home.
Ja n’és d’hipòcrita la vida en sí, i la dels polítics molt més. Ara, almenys caldria dissimular una miqueta... En aquest cas, només em queda dir una cosa: hipocresia verda.
viernes, 11 de mayo de 2007
Cleopatra, la nova estrella
Després de fer-nos esmorzar, dinar i sopar amb “Antes Muerta que sencilla” i tot creient que ja s’havien acabat els booms de nens que els feien portar una vida com si fossin adults per tal d’explotar-los al màxim i treure grans rendiments, arriba una nena nova estrelleta. En aquest cas és Cleopatra Stratan, una nena romanesa que amb només quatre anys està “revolucionant el panorama musical amb la cançó ‘Ghita’”.
I és que la precoç Cleopatra ahir es va endur a Sibiu tres premis MTV Rumania 2007, a la millor cançó, el millor àlbum i la millor artista revelació. Uns guardons musicals que molts adults somniarien amb voler aconseguir. Això evidentment, a part del triple Disc de Diamant per ventes rècord de més de 150.000 còpies (actualment se superen els 250.000 discos venuts).
Quan jo tenia quatre anys –amb prou feines recordo què feia, perquè evidentment era una criatura- em passava la major part del dia jugant. Jugant, dormint i a l’escola. Potser sí que m’agradava cantar, però per gust, no pas per obligació.
Cleopatra Stratan amb tres anys va donar ja un concert de dues hores i inclús ha actuat davant de 3000 persones. Jo no dic que no s’ho passi bé cantant, però cada edat està per una cosa. Una nena de tres anys no la pots sotmetre a la pressió d’un concert de tal durada i amb tant públic.
El que està clar és que els beneficiaris de tot això són els pares. Així el pare l’ha volgut incloure en el llibre dels Guinnes dels Records com l’artista més jove que edita un disc i ofereix un concert de dues hores. Realment això ho disfruta la nena? Qui en treu profit de tot aquest boom? Per molt que el seu pare sostingui que mai ha obligat a la seva filla a cantar, el que també és cert és que en un país on el salari mig és de 300 euros i on segons el dirari rumanès Libertatea, Cleopatra cobra per cançó interpretada en directe 1000 euros, la nena està convertint-se en una mina d’or..
Potser sí que amb aquests diners ben invertits podrà aconseguir estudiar quan sigui més gran i tenir uns mitjans que potser molts altres nens romanesos mai ho tindran. Malgrat tot, ara està en mans dels pares veure què fan amb aquests diners. El està bastant clar però, és que aquestes “estrelles”, com el nenet francès que va tenir tant èxit a l’any 91, el Jordy, pugen tan ràpid com baixen. A més, a la gent els hi fa més gràcia pel fet de ser nens cantants tan petits, que per les seves dots artístiques. Esperem que com va declarar el seu pare la protegeixin dels possibles efectes de l’èxit i de la condició d’estrella sobre la personalitat de la seva filla.
Caldrà veure doncs si l’èxit de Cleopatra Stratan també es repeteix a Europa. El que cal tenir ja en compte és que el seu videoclip, on surt la nena vestida amb topets blancs i vermells arrastrant una immensa maleta vermella a l’espera de Ghita, ja ha rebut més d’un milló i mig de visites a YouTube.
I és que la precoç Cleopatra ahir es va endur a Sibiu tres premis MTV Rumania 2007, a la millor cançó, el millor àlbum i la millor artista revelació. Uns guardons musicals que molts adults somniarien amb voler aconseguir. Això evidentment, a part del triple Disc de Diamant per ventes rècord de més de 150.000 còpies (actualment se superen els 250.000 discos venuts).
Quan jo tenia quatre anys –amb prou feines recordo què feia, perquè evidentment era una criatura- em passava la major part del dia jugant. Jugant, dormint i a l’escola. Potser sí que m’agradava cantar, però per gust, no pas per obligació.
Cleopatra Stratan amb tres anys va donar ja un concert de dues hores i inclús ha actuat davant de 3000 persones. Jo no dic que no s’ho passi bé cantant, però cada edat està per una cosa. Una nena de tres anys no la pots sotmetre a la pressió d’un concert de tal durada i amb tant públic.
El que està clar és que els beneficiaris de tot això són els pares. Així el pare l’ha volgut incloure en el llibre dels Guinnes dels Records com l’artista més jove que edita un disc i ofereix un concert de dues hores. Realment això ho disfruta la nena? Qui en treu profit de tot aquest boom? Per molt que el seu pare sostingui que mai ha obligat a la seva filla a cantar, el que també és cert és que en un país on el salari mig és de 300 euros i on segons el dirari rumanès Libertatea, Cleopatra cobra per cançó interpretada en directe 1000 euros, la nena està convertint-se en una mina d’or..
Potser sí que amb aquests diners ben invertits podrà aconseguir estudiar quan sigui més gran i tenir uns mitjans que potser molts altres nens romanesos mai ho tindran. Malgrat tot, ara està en mans dels pares veure què fan amb aquests diners. El està bastant clar però, és que aquestes “estrelles”, com el nenet francès que va tenir tant èxit a l’any 91, el Jordy, pugen tan ràpid com baixen. A més, a la gent els hi fa més gràcia pel fet de ser nens cantants tan petits, que per les seves dots artístiques. Esperem que com va declarar el seu pare la protegeixin dels possibles efectes de l’èxit i de la condició d’estrella sobre la personalitat de la seva filla.
Caldrà veure doncs si l’èxit de Cleopatra Stratan també es repeteix a Europa. El que cal tenir ja en compte és que el seu videoclip, on surt la nena vestida amb topets blancs i vermells arrastrant una immensa maleta vermella a l’espera de Ghita, ja ha rebut més d’un milló i mig de visites a YouTube.
miércoles, 9 de mayo de 2007
Cap modificació constitucional
El naixement d’una nova nena a casa dels prínceps d’Astúries ha fet allunyar totes les tensions esdevingudes en referència a la successió reial. I és que, sense una reforma de la Carta Magna, existeix un forat discriminatori en una Constitució que en el seu article catorze garanteix la igualtat de llei sense discriminació per raons de sexe. Així, si la Infanta Sofia hagués estat un nen, hi hagués hagut un panorama complicat ja que constitucionalment, encara que home i dona són iguals davant la llei, el nounat hagués passat a ser segon a la línia de successió al Tro d’Espanya, passant davant de la primogènita Leonor. És a dir, la Constitució del 78 segueix la fórmula preferencial de sexes.
És per això que l’actual President del Govern, José Luís Rodríguez Zapatero s’havia compromès a tancar aquest forat discriminatori de la Carta Magna. Malgrat tot, avui ha anunciat que per desacords amb el PP, partit imprescindible per tirar endavant una reforma constitucional, l’Executiu no creu convenient donar “més passos” en el procés.
Però aquest debat que s’ha reobert envers la reforma constitucional en matèria de successió posa el punt de mira històric al Rei Felip V, fundador de la dinastia Borbó i impositor de la Llei Sàlica a Espanya a l’any 1713. Malgrat no tenir l’acceptació del poble (com de fet ja passa també actualment on gran part de la població creu que s’hauria de reformar la Carta Magna), es va imposar aquesta llei per impedir a les infantes l’accés al tro en tant hi hagués descendència masculina en la branca directa o colateral familiar.
A partir d’aquesta data la Llei Sàlica ha marcat gran part de la història del país. No va ser fins al regnat de Carles IV que es va intentar abolir, quan les Corts van votar a favor del règim fixat a les Partidas, on s’establia que si el Rei no tenia un fill baró, heretaria el Regne la filla major. Malgrat tot, es mantenia la preeminència dels barons però ja no s’excloïa a les dones (una situació ben semblant a l’actual i que ara es vol canviar). No obstant, l’acord no va ser promulgat i, per tant, la Novíssima Recopilació no ho va reconèixer per no tenir vigència.
Amb el govern de José Bonaparte, es va tornar a excloure a les dones com a hereditàries de la Corona. No va ser ja amb Ferran VII reclòs per Napoleó, que es crea la primera Constitució espanyola, la PEPA, i s’aboleix la Llei Sàlica. Ja durant el regnat de Ferran VII, malgrat derogar la Contitució, decidirà abans de morir no continuar amb la Llei Sàlica per tal que la seva filla Isabel II sigui la successora, i no el seu germà l’Infant Carles Maria. Malgrat tot, això provocà les Guerres Carlistes que es van consumar durant tres guerres civils durant el segle XIX.
Així doncs, amb el naixement de la Infanta Sofia, segueix oberta la polèmica i el record de la Llei Sàlica. Malgrat la reforma de la llei constitucional de 1978, i tot i no estar instaurada la Llei Sàlica, segueix la preferència de sexes. Deixant de banda les convencions personals sobre si el millor és una República o una Monarquia, caldria que ja que a l’Estat hi ha instaurats uns reis, encara que no podem negar que adquireixen molts drets només per néixer fills de qui neixen, intentem, al menys, acabar amb aquest punt sexista a la Constitució que ja fa massa anys que s’arrossega. Així doncs, no deixa de ser una vergonya que les forces polítiques no tirin endavant un procés com aquest.
És per això que l’actual President del Govern, José Luís Rodríguez Zapatero s’havia compromès a tancar aquest forat discriminatori de la Carta Magna. Malgrat tot, avui ha anunciat que per desacords amb el PP, partit imprescindible per tirar endavant una reforma constitucional, l’Executiu no creu convenient donar “més passos” en el procés.
Però aquest debat que s’ha reobert envers la reforma constitucional en matèria de successió posa el punt de mira històric al Rei Felip V, fundador de la dinastia Borbó i impositor de la Llei Sàlica a Espanya a l’any 1713. Malgrat no tenir l’acceptació del poble (com de fet ja passa també actualment on gran part de la població creu que s’hauria de reformar la Carta Magna), es va imposar aquesta llei per impedir a les infantes l’accés al tro en tant hi hagués descendència masculina en la branca directa o colateral familiar.
A partir d’aquesta data la Llei Sàlica ha marcat gran part de la història del país. No va ser fins al regnat de Carles IV que es va intentar abolir, quan les Corts van votar a favor del règim fixat a les Partidas, on s’establia que si el Rei no tenia un fill baró, heretaria el Regne la filla major. Malgrat tot, es mantenia la preeminència dels barons però ja no s’excloïa a les dones (una situació ben semblant a l’actual i que ara es vol canviar). No obstant, l’acord no va ser promulgat i, per tant, la Novíssima Recopilació no ho va reconèixer per no tenir vigència.
Amb el govern de José Bonaparte, es va tornar a excloure a les dones com a hereditàries de la Corona. No va ser ja amb Ferran VII reclòs per Napoleó, que es crea la primera Constitució espanyola, la PEPA, i s’aboleix la Llei Sàlica. Ja durant el regnat de Ferran VII, malgrat derogar la Contitució, decidirà abans de morir no continuar amb la Llei Sàlica per tal que la seva filla Isabel II sigui la successora, i no el seu germà l’Infant Carles Maria. Malgrat tot, això provocà les Guerres Carlistes que es van consumar durant tres guerres civils durant el segle XIX.
Així doncs, amb el naixement de la Infanta Sofia, segueix oberta la polèmica i el record de la Llei Sàlica. Malgrat la reforma de la llei constitucional de 1978, i tot i no estar instaurada la Llei Sàlica, segueix la preferència de sexes. Deixant de banda les convencions personals sobre si el millor és una República o una Monarquia, caldria que ja que a l’Estat hi ha instaurats uns reis, encara que no podem negar que adquireixen molts drets només per néixer fills de qui neixen, intentem, al menys, acabar amb aquest punt sexista a la Constitució que ja fa massa anys que s’arrossega. Així doncs, no deixa de ser una vergonya que les forces polítiques no tirin endavant un procés com aquest.
lunes, 7 de mayo de 2007
L'immigrant a ulls de Sarkozy
“El sufragi universal ha parlat. Espero que el president realitzi el seu paper al servei de la ciutadania francesa”. Amb aquestes paraules admetia ahir la seva derrota la candidata socialista a la presidència de la República francesa, Ségolene Royal. Així doncs, el fins ara president Jacques Chirac ha deixat el seu lloc al líder de la Unió per un Moviment Popular, Nicolas Sarkozy.
Però malgrat que els sondejos predeien ja la victòria de Sarkozy, el marge no ha estat tan ampli com s’imaginaven. Amb el 53,06% dels vots al seu favor, el candidat té tots els ingredients que requereix la dreta: és pro-nordamericà, no està a favor de l’ingrés de Turquia a la Unió Europea i a més a més, ha endurit les lleis d’immigració.
Si centrem les mirades en la immigració, cal destacar que dins les seves propostes de campanya hi va tenir cabuda la creació d’un ministeri d’Immigració i Identitat Nacional. S’ha de tenir molt present que en la política de Sarkozy, les seves idees entorn la immigració han estat un dels punts que més ampolles ha aixecat. Per molts, la seva proposta de llei aprovada el 2006 no va ser més que un impuls xenòfob per aconseguir els vots de la dreta. Així, amb la tirada endavant d’aquesta llei es pretenia dificultar que els immigrants poguessin portar als seus familiars a França, obligava a fer classes de francès i deures cívics als acabats d’arribar, i finalitzava el dret automàtic d’accedir a un permís de residència a llarg termini després d’haver viscut en el país més de deu anys. A més, també proposava crear un permís de residència de tres anys per “hàbils i tendenciosos” amb l’objectiu d’atraure treballadors qualificats. Amb això Sarkozy va afirmar que només volia atraure un tipus d’immigració, en comptes de rebre a tothom que arribés.
Sigui com sigui, aquesta immigració selectiva, immersa en un país on hi ha un tant per cent molt elevat d’immigració i tenint present que el mateix Sarkozy és fill d’un immigrant hongarès, fan pensar que encara que Sarkozy rebés dures crítiques per la seva llei d’immigració, la victòria demostra que en el fons per molt que se’l titllés de xenòfob, les votacions li han donat el poder i, per tant, el poble no estava tan en contra d’aquesta llei. Però a més, potser inclús caldria que abans de realitzar aquestes mesures amb els immigrants, Sarkozy recordés que la seva família també va venir a viure a França provinent d’un altre país.
Però malgrat que els sondejos predeien ja la victòria de Sarkozy, el marge no ha estat tan ampli com s’imaginaven. Amb el 53,06% dels vots al seu favor, el candidat té tots els ingredients que requereix la dreta: és pro-nordamericà, no està a favor de l’ingrés de Turquia a la Unió Europea i a més a més, ha endurit les lleis d’immigració.
Si centrem les mirades en la immigració, cal destacar que dins les seves propostes de campanya hi va tenir cabuda la creació d’un ministeri d’Immigració i Identitat Nacional. S’ha de tenir molt present que en la política de Sarkozy, les seves idees entorn la immigració han estat un dels punts que més ampolles ha aixecat. Per molts, la seva proposta de llei aprovada el 2006 no va ser més que un impuls xenòfob per aconseguir els vots de la dreta. Així, amb la tirada endavant d’aquesta llei es pretenia dificultar que els immigrants poguessin portar als seus familiars a França, obligava a fer classes de francès i deures cívics als acabats d’arribar, i finalitzava el dret automàtic d’accedir a un permís de residència a llarg termini després d’haver viscut en el país més de deu anys. A més, també proposava crear un permís de residència de tres anys per “hàbils i tendenciosos” amb l’objectiu d’atraure treballadors qualificats. Amb això Sarkozy va afirmar que només volia atraure un tipus d’immigració, en comptes de rebre a tothom que arribés.
Sigui com sigui, aquesta immigració selectiva, immersa en un país on hi ha un tant per cent molt elevat d’immigració i tenint present que el mateix Sarkozy és fill d’un immigrant hongarès, fan pensar que encara que Sarkozy rebés dures crítiques per la seva llei d’immigració, la victòria demostra que en el fons per molt que se’l titllés de xenòfob, les votacions li han donat el poder i, per tant, el poble no estava tan en contra d’aquesta llei. Però a més, potser inclús caldria que abans de realitzar aquestes mesures amb els immigrants, Sarkozy recordés que la seva família també va venir a viure a França provinent d’un altre país.
jueves, 3 de mayo de 2007
Bush no diu prou
L'aprovació del projecte de llei que tant el Senat com la Cambra de Representants dels Estats Units han aprovat i que ordena la retirada de soldats nord-americans d’Iraq a partir del mes d’octubre d’aquest any ha estat la vetada per part del President Bush.
Es tracta d’una llei que posa una data final a una invasió que es va iniciar el mes de març de 2003 i que rere una campanya militar batejada com “Operació Llibertat Iraquí”, de les tan sols tres setmanes que havia de durar, s’ha acabat allargant quatre anys. Una invasió que es va fer sense el recolzament de l’ONU i de la gran majoria de països europeus, i amb una finalitat de recercar unes teòriques “armes de destrucció massiva” –que amb el temps es va acabar demostrant que eren inexistents-. Però la invasió va prosseguir i es va anar cobrant la vida de cents de milers d’iraquians i més de 3.300 soldats nord-americans.
Evidentment, el cost d’aquesta guerra està essent elevadíssim. A més, si l’economia d’una potència mundial es veu tocada, de retruc reben també la resta de països. Cal considerar que al tirar endavant la guerra, caldrà fins i tot formular un nou projecte d’assignació de fons per a les operacions militars. Així, es calcula que els diners poden esgotar-se durant els mesos de juny o juliol d’aquest any. I és que des de l’inici de la invasió, el Congrés ha aprovat més de 450.000 milions de dòlars per a la campanya bèl·lica a Iraq.
Per tant, la insistent negativa del President Bush a retirar les tropes d’Iraq no és més que voler continuar una guerra que s’està cobrant cents de milers vides i que no fa més que accentuar les tensions entre Orient i Occident. Caldria que fossin conscients dels errors que s’estan cometent amb aquesta guerra que està esdevenint un dels pitjors genocidis comparable ja als succeïts amb d’altres conflictes com el de Vietnam.
Es tracta d’una llei que posa una data final a una invasió que es va iniciar el mes de març de 2003 i que rere una campanya militar batejada com “Operació Llibertat Iraquí”, de les tan sols tres setmanes que havia de durar, s’ha acabat allargant quatre anys. Una invasió que es va fer sense el recolzament de l’ONU i de la gran majoria de països europeus, i amb una finalitat de recercar unes teòriques “armes de destrucció massiva” –que amb el temps es va acabar demostrant que eren inexistents-. Però la invasió va prosseguir i es va anar cobrant la vida de cents de milers d’iraquians i més de 3.300 soldats nord-americans.
Evidentment, el cost d’aquesta guerra està essent elevadíssim. A més, si l’economia d’una potència mundial es veu tocada, de retruc reben també la resta de països. Cal considerar que al tirar endavant la guerra, caldrà fins i tot formular un nou projecte d’assignació de fons per a les operacions militars. Així, es calcula que els diners poden esgotar-se durant els mesos de juny o juliol d’aquest any. I és que des de l’inici de la invasió, el Congrés ha aprovat més de 450.000 milions de dòlars per a la campanya bèl·lica a Iraq.
Per tant, la insistent negativa del President Bush a retirar les tropes d’Iraq no és més que voler continuar una guerra que s’està cobrant cents de milers vides i que no fa més que accentuar les tensions entre Orient i Occident. Caldria que fossin conscients dels errors que s’estan cometent amb aquesta guerra que està esdevenint un dels pitjors genocidis comparable ja als succeïts amb d’altres conflictes com el de Vietnam.
martes, 1 de mayo de 2007
L'accelerada cessió del castell de Montjuïc
L’ordre ministerial de traspàs de la gestió del castell de Montjuïc serà rebut per Jordi Hereu de mans de José Luis Rodríguez Zapatero. Malgrat l’esperada i llarga recuperació, els altres grups municipals han considerat l’acte com un anunci electoralista.
És cert que ja feia temps que el debat estava sobre la taula i s’ha accelerat de cop a l’apropar-se les eleccions, i fent, a més, una cessió per decret i no per llei. Alguns dirigents d’altres forces polítiques, com la candidata a l’alcaldia per ICV, Imma Mayol, han titllat a Hereu de “deslleal” i han considerat l’acte com un “regal del senyor Zapatero al senyor Hereu”. Però cal també tenir present el que representa aquesta cessió. Onegin o no totes les banderes, després de llargues negociacions s’ha aconseguit el que es demanava i les altres forces polítiques no han demostrat en cap moment la seva alegria per l’acte.
Cal tenir molt present que amb la cessió del castell es recupera una part de la ciutat i sembla difícil d’entendre que això sinigiqui tensions entre forces polítiques catalanes.
Caldria que els partits en comptes de mirar només pel seu futur resultat a les eleccions es fixessin més en com de positiu és aquest acte que, sens dubte, és una gran notícia per a la ciutat.
És cert que ja feia temps que el debat estava sobre la taula i s’ha accelerat de cop a l’apropar-se les eleccions, i fent, a més, una cessió per decret i no per llei. Alguns dirigents d’altres forces polítiques, com la candidata a l’alcaldia per ICV, Imma Mayol, han titllat a Hereu de “deslleal” i han considerat l’acte com un “regal del senyor Zapatero al senyor Hereu”. Però cal també tenir present el que representa aquesta cessió. Onegin o no totes les banderes, després de llargues negociacions s’ha aconseguit el que es demanava i les altres forces polítiques no han demostrat en cap moment la seva alegria per l’acte.
Cal tenir molt present que amb la cessió del castell es recupera una part de la ciutat i sembla difícil d’entendre que això sinigiqui tensions entre forces polítiques catalanes.
Caldria que els partits en comptes de mirar només pel seu futur resultat a les eleccions es fixessin més en com de positiu és aquest acte que, sens dubte, és una gran notícia per a la ciutat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
