La por armada

Ahir vaig veure la pel·lícula Bowling for Columbine. Una pel.lícula que donant un gir als clàssics films nord-americans, s'immersa en el gènere documental realitzant una severa crítica a la facilitat amb què es poden aconseguir armes de foc als Estats Units.

El seu director i protagonista, Michael Moore, amb una tesi prèvia ja feta, parteix dels dramàtics fets produïts a l’Institut Columbine High School a l’any 1999, on dos joves van acabar amb la vida de catorze dels seus companys de classe i d’un dels professors després de suïcidar-se. A partir d’aquí, es planteja una cerca de la raó d’aquesta violència. Un conjunt de fets que, malgrat que el cas de l’escola no és dels més freqüents, fan que el director es qüestioni què està passant en el seu país, on més de 10.000 persones perden la vida anualment víctimes d’assassinats. Una xifra que lluny queda de les desenes o centenars de morts que són víctimes d’assassinats d’armes a altres països desenvolupats.

Una pel·lícula que em va recordar els fets succeïts a Virginia, el 16 d’abril de 2007 a l’Institut Politècnic i Universitat Estatal de Virginia, als Estats Units, on van morir 33 persones, inclòs l’autor que va iniciar el tiroteig i 29 persones en van resultar ferides. Un fet que no és sinó, una mena de repetició del que ja va passar a Columbine. El curiós és que aquests fets els hi passi sempre als nord-americans.

Malgrat la clara tendència posicional que el film mostra respecte el tema, el reportatge fa servir diferents recursos per voler donar una visió el més objectiva i real possible. Utilitza una estructura adequada tot combinant escenes reals, fragments de publicitat d’armes de foc i animacions satíriques sobre la història dels Estats Units, juntament amb entrevistes. Aquesta última és possiblement l’element més destacable. Des de personatges coneguts com Marilyn Manson, un dels acusats dels rebrots de violència entre joves per culpa del seu estil musical, a nois que havien estat presents a Columbine. Amb aquestes entrevistes aconsegueix crear un clima de més realitat als fets i donar força a la seva posició respecte al tema.

Michael Moore situa “la cultura de la por” com un dels elements bàsics d’aquesta significant diferència d’assassinats del seu país. Segons el film és un sentiment que prové majoritàriament de les amenaçadores alarmes que els mitjans de comunicació fan, posant el cas de com malgrat haver decrescut el nombre d’assassinats i homicidis un 20%, el nombre de notícies sobre els mateixos havia augmentat un 600%. Tot i que les xifres són espectaculars, hi ha un problema en això. I és que en la majoria d’estadístiques que ofereix la pel·lícula, no ens diuen les fonts d’aquestes dades i això li fa perdre molta credibilitat.

Però no és només Marilin Manson un dels personatges coneguts que apareixen en el film. Des d’un dels creadors dels polèmics dibuixos animats South Park –que va rebre l’educació primària curiosament a Columbine High School- fins a l’actor Charlon Heston. D’aquest, a més, hi fa una forta incidència ja que pertany a l’associació Nacional del Rifle. L’atac que se li fa a aquest personatge és un tant excessiu arribant a veure’s la imatge de Charlon Heston “fugint” d’un entrevistador.

Per altra banda, el film vol posar en dubte la constitucionalitat del seu país en quant a la facilitat en l’adquisició d’armes i critica durament la política exterior dels Estats Units. Així, per exemple posa de manifest com el dia de la matança de Columbine va ser un dels dies on més bombes es van tirar a Kosovo. D’aquesta manera, hi ha un clar rerefons polític en el film on inclús s’arriba a donar a entendre que el mateix govern fa promoció de la violència. Un cas clar és que ensenya un avió que es troba exposat al carrer com si fos un monument tot indicant que va matar vietnamites.

En definitiva, Bowling for Columbine deixa al descobert la ignorància i la por que els nord-americans tenen davant una amenaça exterior inexistent que els fa voler adquirir i usar armes de foc. Considero que és molt interessant veure el film per recrear la facilitat en l’adquisició d’armes que es viu als Estats Units. Malgrat tot, cal ser una mica crítics i tenir present que el reportatge és un tant tendenciós al voler inculcar unes idees un tant inapropiades, com són acusar a uns grans magatzems, o a Charlon Heston de contribuir en la situació dels Estats Units i fent creure, a més, que és força probable morir per una arma de foc.