Un informatiu una mica negre

Si el passat informatiu ens queixàvem que hi havia hagut problemes amb l’àudio, en aquest segon els protagonistes han estat els negres. Què difícil és coordinar-se!

La classe del passat dilluns podríem dir que va començar a la 13.00h, hora en la que ja estàvem a les sales d’edició acabant el vídeo. Sense adonar-nos, se’ns van fer les tres de la tarda i em vaig dirigir a buscar en Guillem Amer, el mestre d’educació primària que seria l’estrella de l’entrevista.

El maquillatge, les cadires situades en una posició del tipus “La nit el dia” i tot preparat per començar a gravar. El resultat final? Doncs que vaig deixar parlar massa a en Guillem i segurament portava l’entrevista massa preparada i tancada, sense haver pensat en la necessitat d’anar improvisant segons s’anés desenvolupant la conversa. La veritat és que fa una mica de “respecte” tallar a la persona quan parla i més amb una càmera al davant.

Acabada l’entrevista em tocava assabentar-me bé de com anava l’àudio, el meu paper dins aquest segon informatiu. Havíem de coordinar-nos bé amb en Jordi Pueyo i intentar evitar els errors del passat programa. I la veritat és que crec que ho vam aconseguir prou bé.

Malgrat les crítiques que va rebre aquest segon informatiu, jo no crec que s’hagi de ser tan negatiu. Les peces que van sortir estaven força millors que les anteriors –amb molts més plans estàtics i variats- i els presentadors ho van fer molt bé.

És cert que hi van haver negres i alguns vídeos van entrar una mica tallats, però el problema va ser que tot i que el informatiu tenia més qualitat, va quedar deslluït. A més, el primer rodatge vam haver de tallar i aquest va sortir d’una sola tirada.

Amb això no vull dir que quedés perfecte, ni que no hagués pogut sortir millor ni res semblant. Hi havia molts aspectes a millorar i molts errors que ja van sortir al primer informatiu i ara es van repetir –com les declaracions esbiaixades- però tampoc va quedar tan “catastròfic” com potser es va plantejar.

Prendre nota dels errors, intentar no repetir-los i posar la màxima voluntat de fer bé les coses. Jo crec que amb aquesta recepta i una mica més de coordinació, el proper informatiu que cuinarem sortirà molt millor.

No “m’enrotllo” més que la capacitat de síntesi mai ha estat una virtut meva... i menys en un bloc amb un espai sense límits. Adverteixo des d’ara mateix que això també s’intentarà canviar.

Jordi, he agafat la mateixa foto que tu però

és que és la que sortim més guapets, no? jejeje

Quin dia tan poc productiu!!

Moments d’indignació, de sentir que s’està perdent el temps i de tornar a comprovar la “bona” organització de la UPF. Aquest és el resum que més s’ajusta a la classe d’edició de dijous a la tarda.

Sabent que el temps se’t tira al damunt sense adonar-te, ja portàvem l’escrit de la notícia fet per tal de poder dedicar tota la tarda a l’edició i als petits problemes que sempre surten. En baixar a les sales d’Abid, comprovem que estaran ocupades fins a les 18:00h.

Durant més de dues hores vam estar de guàrdia per les sales d’edició per si alguna quedava lliure. Però no va haver-hi sort. De fet, encara ens podem sentir afortunats perquè vam poder aprofitar un moment on els nostres companys d’una sala no hi eren per bolcar el contingut de la nostra cinta i així poder anar més ràpid després.

La veritat és que sabia una mica de greu que després de totes les presses que ens donem per a fer les coses, estiguéssim allà perdent el temps. I és que en realitat el que també ens feia estar més enfadats era el fet que érem conscients que no ens donaria temps a acabar-ho i hauríem de tornar un altre dia. No és que m’importi excessivament haver d’acabar el treball en un altre moment –com ja vam fer amb l’anterior informatiu-, però sí molesta haver-lo de fer pràcticament tot sencer i que no sigui per culpa d’un mateix.

Finalment a les sis vam tenir una sala. Entre que no torbàvem l’arxiu i algun que altre problema tècnic no ens hi vam posar fins a dos quarts de set. Malgrat que ens vam donar força pressa, només ens va donar temps a posar la veu i algunes imatges. Conclusió: aquest dilluns haurem de saltar-nos altres classes per tal de poder enllestir-lo.

Però la tarda no va acabar tan malament. Abans de les vuit ja ens trobàvem tots davant de la UPF per anar cap a BTV. Dues companyes i jo vam anar amb el metro de la línia vermella ja que una altra noia també volia venir i ens esperava a Glòries. L’altre part de la classe anava amb la línia groga. Nosaltres vam arribar una mica més tard a BTV ja que a mig camí ens vam esperar al Jordi Pueyo perquè se “l’havien deixat” a la Universitat.

Un cop allà ens van explicar primer com funcionava la redacció del Diari de Barcelona. Un rotatiu que malgrat haver estat el més antic d’Europa, actualment només en perdura la seva versió digital. També ens van mostrar un petit plató on es filmaven algunes intervencions dels periodistes que explicaven les notícies del Diari.

En arribar dos quarts de nou s’acostava el moment del telenotícies, l’element clau de la visita. Ens vam situar a la producció i vam anar veient com es desenvolupava. Va ser molt curiós veure l’informatiu com es feia a temps real. Te n’adones de com és d’important la coordinació de tot l’equip per a que el resultat sigui bo.

Hi havia algunes coses que em van sobtar, com per exemple el teleprompter, ja que no n’havia vist mai cap en funcionament. També em va sorprendre que no hi hagués una porta que separés als presentadors de la redacció.

El que em va fer molta gràcia va ser que el cable del micro dels presentadors estigués agafat a la cadira amb una pinça d’estendre la roba. Són aquells contrastos entre la modernitat del lloc -amb els aparells electrònics, les càmeres...- i una senzilla pinça.

Així doncs, valoro com a molt positiva l’experiència d’anar a la BTV ja que amb excepció de l’any passat que vam anar a veure les instal·lacions de TV3 i una petita excursió a visitar en Jordi Pueyo a Bloomberg, no havia vist el funcionament real d’un informatiu.

Ravalejant amb la càmera

Sembla que per algun motiu el destí sempre em porta a filmar al barri del Raval. Fa un any les primeres gravacions que vaig fer estaven relacionades amb el tancament de la Paloma. Després de dotze mesos, torno a ser càmera pels carrers veïns. En aquest cas, però, la temàtica a tractar ha estat força diferent...

El nostre equip ENG havia de tractar el tema del dia. Evidentment després de tot el moviment que va haver-hi el cap de setmana amb els detinguts al Raval al vincular-los a la xarxa d’Al-Qaida, no teníem masses dubtes de quin tema triar.

Al dirigir-nos cap al Raval me n’adono d’una petita diferència en respecte del dia anterior en què vam sortir a gravar: la càmera gran pesa moltíssim. De fet, encara ara tinc les espatlles adolorides!.

El primer carrer on ens vam dirigir va ser Hospital. Allà es trobava una pastisseria on treballa el fill d’un dels detinguts. Vam intentar que fes alguna declaració però no va voler. Així que ens vam quedar gravant alguns plans de la zona.

La idea era parlar amb el Consell Islàmic i amb l’Associació de veïns del Raval, però va ser impossible. El primer ens va dir que no farien declaracions fins que no triessin un comunicat. L’Associació de Veïns ens va comentar que no havien fet cap declaració a cap mitjà i que, per tant, encara en farien menys a estudiants. Un comentari final que vaig considerar totalment inapropiat però que per desgràcia, molta gent encara té aquest concepte al cap.

Sense fer massa cas a aquests contratemps vam buscar declaracions de diferents persones del carrer. Trobar catalans que volguessin dir el que pensàvem no ens va costar gaire. Ara bé, la nostra idea era parlar també amb un immigrant, i no era pas fàcil. Tots fugien de les càmeres! Va costar força trobar algú que volgués dir res. Així, no va ser fins ben al final del rodatge que un algerià -malgrat no voler en un primer moment-, el vam convèncer per a que donés la seva visió.

La idea era que el Raül fes l’stand up davant una mesquita del carrer Hospital però com que va ser el lloc on ja teníem alguna declaració vam canviar d’idea. D’aquesta manera, vam quedar-nos al mateix carrer però amb un pla on es veia darrera d’en Raül la pastisseria.

No sé si fruit de la Llei de Murphy o que les sis de la tarda és hora punta en aquest carrer del Raval però la veritat és que no va ser gens fàcil poder fer l’stand up. I no pas per problemes amb la locució sinó perquè no parava de passar gent. Semblava que ningú se n’adonava que gravàvem i això que jo intentava demanar que donessin la volta. Però sempre s’escapava algú. Al final, després de diferents intents l’stand up va acabar sortint.

Deixant de costat totes les petites dificultats, fets naturals que suposo que ens haurem d’anar acostumant amb el dia a dia, tampoc podem dir que ens hagi anat malament el rodatge. Jo crec que en aquest cas hem procurat fer plans força diferents i si ens esforcem una mica el resultat podrà ser prou bo.

Queden però incògnites a l’aire: Haurem agafat prou bé les imatges? Tenim tantes com ens pensem? Sortirà pitjor aquest informatiu que el primer tal i com va preveure en Toni Esteve?... Demà dijous, dia d’edició començarem a saber la veritat...

Què guapos que som!!!

Alguns dels moments estrella del primer informatiu.

Aviam si la propera vegada sortim amb la boca tancada!!

Aprenent a ser un VTR

Existeixen alguns càrrecs que conformen l’equip d’un telenotícies que amb més o menys coneixença, n’hem sentit a parlar alguna vegada. Així, el presentador, el realitzador, el càmera o l’àudio, eren paraules que no em sonaven estranyes. Ara bé, el paper que se m’havia adjudicat, era una incògnita per desxifrar: VTR.

Per satisfer la curiositat era tan senzill com esperar a que comencés el taller de televisió. En baixar a plató ja es notaven els nervis per a que el primer telenotícies sortís el millor possible. Cada company començava a situar-se en el seu lloc, enllestir detalls finals i aprendre què era exactament el que calia fer.

Però i els dos VTR? Què calia que fessin? Ens van indicar que ens esperéssim una mica. Sabíem que el que faríem estaria molt relacionat amb les diferents cintes que els equips ENG, les conexions en directe, el trànsit... havien preparat però no teníem exactament clar les tasques a fer.

Finalment ens van aclarir quin era el càrrec d’un VTR: Introduir les cintes dels diferents vídeos per a que en el moment que els hi tocava apareguessin a la pantalla. Per tant, teníem feina a fer: comprovar que no faltés cap cinta, posar-les just un segon abans que comencés el vídeo tot escrivint el temps a cada caràtula i, per últim, endreçar-les per ordre d’aparició.

En acabat vam fer l’última reunió l’equip d’informatius al complet per tal de coordinar i revisar que tot estigués correcte. Amb tot ja preparat, arribava l’hora de la veritat. En uns segons començàvem a gravar.

El primer directe que vam fer va ser de prova i en seguida vam iniciar la gravació definitiva. Al principi tot semblava sortir força bé, llàstima d’uns errors que vam tenir amb els vídeos que van fer que haguéssim de tallar l’emissió.

El problema havia estat que amb la companya que també era VTR vam acordar que hauria de rebobinar la cinta de la careta perquè després havia de tornar-se a fer servir. Però el que no vam calcular era que ella havia de llençar una altra cinta en pocs segons i que per tant no tindria temps a fer-ho tot.

Tret d’aquest error i alguns problemes amb l’àudio, el resultat final ha estat prou bo tenint en compte que es tractava del primer informatiu. Evidentment hi ha moltíssimes coses a millorar i hi ha hagut algunes errades (com negres, l’àudio...), la majoria provinents de la falta de coordinació.

Malgrat tot, considero que podem estar satisfets del resultat. Hem tret un informatiu el quart dia de classe. Sí que és cert que hi ha molts aspectes a millorar, però estem en el taller per aprendre i crec que pel proper informatiu hi haurà molts menys errors que els que hi ha hagut en aquest primer.

No tot és tan bonic com sembla

“Tantes imatges que ens pensàvem que havíem enregistrat i gairebé no tenim ni per començar”. Aquesta ha estat la frase que més m’ha passat per la ment en visionar les imatges i intentar muntar la peça aquesta tarda.

Què havia passat? Havíem gravat moltíssimes panoràmiques i gairebé no teníem plans fixos. Això dificultava molt fer l’edició de la peça. És cert que no ens van deixar tot el temps que hauríem necessitat per gravar bé els quiròfans però també cal dir que havia estat un error força greu no fer més plans.

Tot i les dificultats calia intentar treure el màxim de rendiment al material que teníem. Jugant a fer algun congelat vam poder tirar endavant el vídeo el màxim de bé possible. Malgrat tot, es trobaven a faltar més plans.

Pel que fa al text de la peça també vam adonar-nos que no li havíem donat primer l’aire de narració que es requereix per a la televisió. Semblava que escrivíem més aviat una notícia d’agència que no pas un text per un mitjà audiovisual, on es pot jugar molt més amb les paraules.

Cal dir també que no ens hem atrevit en un primer moment a sortir de la clàssica notícia ja que al tocar un tema tan delicat com l’avortament, teníem una mica de por a que segons el que poguéssim dir agafés un aire sensacionalista. Tot i això, vam decidir canviar la locució del text, intentant donar-li un to diferent al que li havíem donat sempre amb prudència de no creuar el límit sensacionalista.

L'edició amb el programa Abid va ser una mica complicada al començament ja que també feia molt de temps que no editàvem i ja se sap que un programa informàtic t'acabes oblidant de com funciona si no es fa servir.

Com a conclusió dir que de totes les incorreccions s’aprèn. Esperem que la propera vegada que sortim a filmar siguem conscients que cal tirar llarg amb les imatges que s’enregistren i que sobretot cal fer molts més plans fixes.

Ginecòleg o càmera professional?

Tothom ha patit alguna vegada la sensació de ser el “novat”. En el nostre cas fer més d’un any que no tocàvem la càmera de filmar va fer que en la tarda d’ahir el sentit del ridícul aflorés a uns nivells que feia molt de temps que no havien arribat. Però anem per parts...

El primer dia classe vam haver de conscienciar-nos que en tres classes gravàvem el nostre primer informatiu. Tocava doncs anar per feina. Així que vam procedir a la repartició dels càrrecs i a mi em van adjudicar fer la locució d’un equip ENG en el què cobriríem una notícia de societat.

En arribar el segon dia del taller vam proposar diferents temes de societat i finalment ens vam quedar amb l’aturada dels centres abortius. Per tant, vam decidir contactar amb la clínica Tutor Mèdica i vam acordar una entrevista amb el ginecòleg del centre i representant a Catalunya de la Asociación de Clínicas Acreditadas para la Interrupción del Embarazo, Santiago Barambio.

La idea era aprofitar els minuts de llum que encara quedaven i filmar primer de tot l’exterior de la clínica i així ens posàvem al dia amb el funcionament de la càmera. Però justament ens trobem a la porta a Santiago Barambio, el qual ens diu que no té gaire estona per dedicar-nos ja que en breu hauria de marxar a fer una entrevista per a un altre mitjà.

Arribem al seu despatx i comencem a muntar el trípode i la càmera. Pot semblar senzill si es té pràctica, però després d’un temps de no fer-la servir, ens venien al cap aquells petits dubtes que delataven la nostra falta de pràctica. Un fet que si ens hagués passat al carrer es soluciona poc a poc i amb paciència, però que amb l’entrevistat davant feia que encara ens poséssim més nervioses i que encara dubtéssim més de tot.

Qui ens va acabar ajudant? El mateix Santiago Barambio. Tot un entès en filmació ja que antigament s’havia dedicat a ser càmera professional. Un gest que per una part agraíem profundament però que ens feia sentir molta vergonya per la nostra ignorància.

Finalment l’entrevista va tirar endavant i va anar força bé. Acte seguit vam seguir filmant els quiròfans i les sales d’espera. Evidentment ens hagués agradat molt entrevistar a alguna pacient però per la mateixa aturada no hi havia cap visitant al centre.

Un cop fet l’stand up vam recollir els estris i vam tornar cap a la universitat. El resultat final creiem que ha estat bo. Tot i això, la vergonya que en alguns moments hem passat farà que durant molt de temps ens recordem de tal dia com ahir on vam sortir a gravar i el mateix entrevistat ens va haver d’ajudar.

Reencetem el bloc

Després d’una aturada de sis mesos, iniciem l’any amb la reobertura del bloc.

Comencem nova etapa i li donarem un nou gir al Infomon. Durant els següents tres mesos ens centrarem en les aventures i desventures de l’assignatura de Taller de TV.

Anècdotes, novetats, fotudes de pota... Una mica de varietats per a que en el bloc es deixi constància del gran món de la pantalla tonta.