La moral d'El Show del Donant

Premsa, ràdio i televisió en parlaven. Per uns moments, tenia més minuts de conversa en el dinar que no pas les recents eleccions municipals. I és que feia temps que un programa televisiu no generava tanta expectació. Afartats de Grans Hermanos, Operacions Triumfos, i famosos perduts per la selva, es necessitava un nou reality show que incorporés algun valor afegit. I què se’ls hi va ocórrer? “El Gran Show del donant”, tot un muntatge per intentar tocar la fibra sensible de mig món. Altre cop els holandesos ens sorprenien amb un nou format, però aquesta vegada summament criticat. I és que, què pot afectar-nos més que una persona que s’està a punt de morir i decideix entregar els seus òrgans per a que una altra segueixi vivint?.

Finalment va arribar la data esperada d’estrena malgrat els comentaris i els crits del govern per a que no s’emetés. En ple prime-time “El Gran Show del Donant” obria el concurs amb una dona amb càncer cerebral incurable a l’espera de decidir a qui guardonava amb el seu ronyó. La donant, una senyora de 37 anys s’havia de basar en la història dels concursants, el perfil i les converses amb els seus familiars i amics per decidir quin dels tres participants era el més mereixedor de seguir vivint abans que els altres.

Però finalment es va demostrar que tot havia esdevingut un muntatge. Ni la noia tenia la malaltia, ni anava a fer cap donació de ronyó. Senzillament era una actriu. L’únic cert era que aquelles tres persones sí que estaven a l’espera d’un transplantament. La intenció era, segons la cadena, ni més ni menys que cridar l’atenció sobre l’escassetat de donants als Països Baixos.

Així doncs, el programa “poc ètic” i de “mal gust” va resultar ser una lliçó per remoure la moral envers la donació d’òrgans i la necessitat de millorar la política sobre el tema. Ara bé, rere aquesta màscara hi havia un únic fi: enriquir el canal privat BNN a base de tota la propaganda d’aquest concurs. I no només van aconseguir audiència i diners a base de tots els missatges de text que es podien enviar per part del públic per aconsellar a la donant, sinó que, a més, van arribar a tocar la moralitat de persones, governs i associacions. Després de tantes tergiverses “El Gran Show del Donant” va voler donar una lliçó del tipus “fins que no heu vist a prop un cas, ni us heu plantejat la problemàtica de la donació”.

Potser pot semblar una presa de pèl. Potser les formes usades no són les adequades. Però el que sí que és cert és que pocs pensen en que tan sols a l’Europa occidental hi ha 120.000 pacients en tractament de diàlisi i 40.000 a l’espera d’un transplantament de ronyó –amb una mitjana d’espera de tres anys-. Malauradament, sovint només hi pensa qui té un cas ben proper.