Premsa, ràdio i televisió en parlaven. Per uns moments, tenia més minuts de conversa en el dinar que no pas les recents eleccions municipals. I és que feia temps que un programa televisiu no generava tanta expectació. Afartats de Grans Hermanos, Operacions Triumfos, i famosos perduts per la selva, es necessitava un nou reality show que incorporés algun valor afegit. I què se’ls hi va ocórrer? “El Gran Show del donant”, tot un muntatge per intentar tocar la fibra sensible de mig món. Altre cop els holandesos ens sorprenien amb un nou format, però aquesta vegada summament criticat. I és que, què pot afectar-nos més que una persona que s’està a punt de morir i decideix entregar els seus òrgans per a que una altra segueixi vivint?.
Finalment va arribar la data esperada d’estrena malgrat els comentaris i els crits del govern per a que no s’emetés. En ple prime-time “El Gran Show del Donant” obria el concurs amb una dona amb càncer cerebral incurable a l’espera de decidir a qui guardonava amb el seu ronyó. La donant, una senyora de 37 anys s’havia de basar en la història dels concursants, el perfil i les converses amb els seus familiars i amics per decidir quin dels tres participants era el més mereixedor de seguir vivint abans que els altres.
Però finalment es va demostrar que tot havia esdevingut un muntatge. Ni la noia tenia la malaltia, ni anava a fer cap donació de ronyó. Senzillament era una actriu. L’únic cert era que aquelles tres persones sí que estaven a l’espera d’un transplantament. La intenció era, segons la cadena, ni més ni menys que cridar l’atenció sobre l’escassetat de donants als Països Baixos.
Així doncs, el programa “poc ètic” i de “mal gust” va resultar ser una lliçó per remoure la moral envers la donació d’òrgans i la necessitat de millorar la política sobre el tema. Ara bé, rere aquesta màscara hi havia un únic fi: enriquir el canal privat BNN a base de tota la propaganda d’aquest concurs. I no només van aconseguir audiència i diners a base de tots els missatges de text que es podien enviar per part del públic per aconsellar a la donant, sinó que, a més, van arribar a tocar la moralitat de persones, governs i associacions. Després de tantes tergiverses “El Gran Show del Donant” va voler donar una lliçó del tipus “fins que no heu vist a prop un cas, ni us heu plantejat la problemàtica de la donació”.
Potser pot semblar una presa de pèl. Potser les formes usades no són les adequades. Però el que sí que és cert és que pocs pensen en que tan sols a l’Europa occidental hi ha 120.000 pacients en tractament de diàlisi i 40.000 a l’espera d’un transplantament de ronyó –amb una mitjana d’espera de tres anys-. Malauradament, sovint només hi pensa qui té un cas ben proper.
lunes, 4 de junio de 2007
martes, 29 de mayo de 2007
On estem anant a parar?
Hi ha notícies que només et fan pensar: “on estem anant a parar?”. Una d’elles és la venda d’un llibre que revelarà tots els detalls del vestit que la princesa Lady Di portava el dia del seu casament el 29 de juliol de 1981.
El llibre es ven al "mòdic" preu de 1.500 euros i inclou un tros de tela de l’estampat original del vestit. L’edició que evidentment serà “de luxe” és de mil exemplars i es dedicarà a revelar els secrets del traju.
Sens dubte aquesta és una d’aquelles idees escurabutxaques. A dress for Diana (així es titula la gran obra literària) se li ha ocorregut als dissenyadors del vestit, els britànics David i Elizabeth Emanuel.
Però per tal de fer-ho encara més vendible i més proper a la “princesa del poble”, se’ls hi ha acudit, a méa a més, incloure a cada llibre un tros de tela de l’estampat original de seda que es va fer servir pel vestit del casament de la princesa de Gales. El tros de tela l'han rescatat dels ajustos finals de la confecció de la peça. I per a més emoció encara, també hi adjunten les cartes enviades pel palau de Buckingham per encarregar el vestit, missatges de felicitació i una carta escrita a mà per Diana.
Si no és ja prou ridícul tot plegat, per a qui encara no se n’adongui de com volen treure diners a costa del que sigui, a sobre hem de tenir clar que el llibre “ofereix una oportunitat única de tenir un tros d’història, brindant un accés exclusiu a la dona que es va convertir en una llegenda”. Aquestes paraules dels dissenyadors fan pensar que deu haver persones que sí que creuen que val la pena comprar aquest “tros de la història” i que 1.500 euros no és tant.
S'enten que sí que és certa la importància de la Princesa Diana i que el seu casament va ser el més vist del segle XX. Ara bé, estem arribant a uns punts on es vol fer negoci de tot, arribant a ser exagerat. El problema evidentment és que hi hagi presones que ho compren, si no, no se’ls ocorreria vendre llibres així.
Per molt que sigui un personatge públic, que jo pugui estar més o menys d’acord en el paper que les monarquies actuals desenvolupen al seu país, però si jo fos un fill seu a mi no em faria cap gràcia veure com hi ha persones que aprofiten el que sigui per vendre el record d’una persona. Així que davant de tot això, em repeteixo en dir: on estem anant a parar?.
El llibre es ven al "mòdic" preu de 1.500 euros i inclou un tros de tela de l’estampat original del vestit. L’edició que evidentment serà “de luxe” és de mil exemplars i es dedicarà a revelar els secrets del traju.
Sens dubte aquesta és una d’aquelles idees escurabutxaques. A dress for Diana (així es titula la gran obra literària) se li ha ocorregut als dissenyadors del vestit, els britànics David i Elizabeth Emanuel.
Però per tal de fer-ho encara més vendible i més proper a la “princesa del poble”, se’ls hi ha acudit, a méa a més, incloure a cada llibre un tros de tela de l’estampat original de seda que es va fer servir pel vestit del casament de la princesa de Gales. El tros de tela l'han rescatat dels ajustos finals de la confecció de la peça. I per a més emoció encara, també hi adjunten les cartes enviades pel palau de Buckingham per encarregar el vestit, missatges de felicitació i una carta escrita a mà per Diana.
Si no és ja prou ridícul tot plegat, per a qui encara no se n’adongui de com volen treure diners a costa del que sigui, a sobre hem de tenir clar que el llibre “ofereix una oportunitat única de tenir un tros d’història, brindant un accés exclusiu a la dona que es va convertir en una llegenda”. Aquestes paraules dels dissenyadors fan pensar que deu haver persones que sí que creuen que val la pena comprar aquest “tros de la història” i que 1.500 euros no és tant.
S'enten que sí que és certa la importància de la Princesa Diana i que el seu casament va ser el més vist del segle XX. Ara bé, estem arribant a uns punts on es vol fer negoci de tot, arribant a ser exagerat. El problema evidentment és que hi hagi presones que ho compren, si no, no se’ls ocorreria vendre llibres així.
Per molt que sigui un personatge públic, que jo pugui estar més o menys d’acord en el paper que les monarquies actuals desenvolupen al seu país, però si jo fos un fill seu a mi no em faria cap gràcia veure com hi ha persones que aprofiten el que sigui per vendre el record d’una persona. Així que davant de tot això, em repeteixo en dir: on estem anant a parar?.
lunes, 28 de mayo de 2007
Toc d'atenció amb l'abstenció
Ahir vam saber que com ja era previsible el tripartit municipal (PSC-ICV-ERC) repeteix el poder a l’alcaldia de Barcelona. Potser ens vam sorprendre al veure que el tripartit ha patit una davallada de tres regidors que CiU ha guanyat. Però el que m’agradaria destacar de tot plegat és l’alta abstenció que hi ha hagut a Barcelona.
Una falta de votacions que ha esdevingut tot un rècord, al no anar a comicis més de la meitat dels ciutadans. Així, només va anar a votar el 50,39% del cens. Aquest és un fet que no s’hauria de deixar passar per alt. És un indicatiu que alguna cosa està passant. Significa que de cada deu persones que passen pel teu costat al carrer, cinc d’elles no han votat. Hi ha una disconformitat amb la política actual, tant, que ja ni es vota.
Per molt que segons el Govern, hi ha hagut una acumulació de comicis (referèndum per l’Estatut el 18 de juny, autonòmiques l’1 de novembre i les municipals d’ahir), alguna cosa més està passant. Hi ha una passivitat i un descontent general que crea una desmotivació molt gran envers la política.
La visió de Joan Puigcercós, que va considerar que la baixa participació ha de comportar una “autorreflexió” la trobo prou encertada. És cert que arriba el bon temps i la gent marxa fora el cap de setmana, però no és només això el motiu d’abstenció.
No és molt difícil sentir al carrer persones dir “la veritat és que no sé a qui votar perquè no hi ha cap que m’acabi de convèncer”. És força greu que davant de tants candidats ningú se senti realment identificat amb algun. Hi ha un problema d’arrel i s’hauria de començar a prendre seriosament.
També s’ha dit que el fet que a Barcelona no fossin eleccions autonòmiques ha propiciat que no es votés tant. Ara bé, a Euskadi, Galícia i Andalusia també es celebraven eleccions municipals exclusivament i el nivell d’abstenció de les seves capitals no ha estat pas tan elevat:
· Sevilla (45,4%)
· Santiago (39,8%)
· Vitoria (37,7%)
Podrà posar el Govern com excusa les retransmissions esportives. Podrà dir en Puigcercós que “Catalunya té un fet diferencial: sempre registra una abstenció major que la resta d’autonomies”. L’única cosa certa és que hi ha un descontent polític general.
Si en comptes del vot, es fes “l’antivot”, on poguéssim dir qui no volem segur que ens governés, no sé si augmentaria la participació, però jo crec que els ciutadans ho tindrien molt més clar.
Una falta de votacions que ha esdevingut tot un rècord, al no anar a comicis més de la meitat dels ciutadans. Així, només va anar a votar el 50,39% del cens. Aquest és un fet que no s’hauria de deixar passar per alt. És un indicatiu que alguna cosa està passant. Significa que de cada deu persones que passen pel teu costat al carrer, cinc d’elles no han votat. Hi ha una disconformitat amb la política actual, tant, que ja ni es vota.
Per molt que segons el Govern, hi ha hagut una acumulació de comicis (referèndum per l’Estatut el 18 de juny, autonòmiques l’1 de novembre i les municipals d’ahir), alguna cosa més està passant. Hi ha una passivitat i un descontent general que crea una desmotivació molt gran envers la política.
La visió de Joan Puigcercós, que va considerar que la baixa participació ha de comportar una “autorreflexió” la trobo prou encertada. És cert que arriba el bon temps i la gent marxa fora el cap de setmana, però no és només això el motiu d’abstenció.
No és molt difícil sentir al carrer persones dir “la veritat és que no sé a qui votar perquè no hi ha cap que m’acabi de convèncer”. És força greu que davant de tants candidats ningú se senti realment identificat amb algun. Hi ha un problema d’arrel i s’hauria de començar a prendre seriosament.
També s’ha dit que el fet que a Barcelona no fossin eleccions autonòmiques ha propiciat que no es votés tant. Ara bé, a Euskadi, Galícia i Andalusia també es celebraven eleccions municipals exclusivament i el nivell d’abstenció de les seves capitals no ha estat pas tan elevat:
· Sevilla (45,4%)
· Santiago (39,8%)
· Vitoria (37,7%)
Podrà posar el Govern com excusa les retransmissions esportives. Podrà dir en Puigcercós que “Catalunya té un fet diferencial: sempre registra una abstenció major que la resta d’autonomies”. L’única cosa certa és que hi ha un descontent polític general.
Si en comptes del vot, es fes “l’antivot”, on poguéssim dir qui no volem segur que ens governés, no sé si augmentaria la participació, però jo crec que els ciutadans ho tindrien molt més clar.
domingo, 27 de mayo de 2007
La vaca desnatada
El diari britànic The Sunday Times anunciava avui que un grup de científics de Nova Zelanda havien aconseguit criar vaques que de forma natural i sense necessitat de recórrer a la genètica produïen una llet que quasi miraculosament té menys grassa que la normal i més olis omega3 i grasses poliinsaturades.
La vaca es diu Marge i l’han descobert un grup de científics d’una empresa biotecnològica anomenada ViaLactia. Malgrat que amb aquests noms sembli tot plegat una mica d’acudit, la troballa ha esdevingut tota una revolució pels descobridors. I és que el que han sabut a més, és que els descendents de la Marge, també tenen aquesta propietat. Aquest fet ha corroborat que els científics afirmessin que amb aquesta vaca havien fet un gran descobriment. Tot i això, encara no han sabut identificar quins són aquests gens especials de la Marge, però tenen confiança en fer-ho aviat.
La veritat és que sembla una mica estrany que es faci un descobriment així sense que hagin hagut de recórrer a la genètica. Però com jo de ciències no hi entenc massa l’única cosa que se m’acut és pensar que potser en un futur i amb tanta naturalitat es veurà en una granja tres seccions que diferenciaran les vaques “senceres”, les “semis” i les “desnatades”. Qui sap si, amb el temps les gallines pondran ous baixos en colesterol i les plantacions de cafè seran descafeïnades.
El futur evoluciona tan ràpid que jo almenys espero que si certament acabem bevent llet d’una vaca “desnatada”, siguem conscients que això és una invenció més de l’home i no de la naturalesa. És enriquidor que per exemple, el ser humà hagi sabut adaptar molts productes a les diferents zones del planeta i que ara veiem al mercat kiwis i no parem l’atenció en pensar “quina fruita més rara...” Ara bé, és molt trist que molta gent cregui que el kiwi o la patata siguin productes made in spain de tota la vida.
La vaca es diu Marge i l’han descobert un grup de científics d’una empresa biotecnològica anomenada ViaLactia. Malgrat que amb aquests noms sembli tot plegat una mica d’acudit, la troballa ha esdevingut tota una revolució pels descobridors. I és que el que han sabut a més, és que els descendents de la Marge, també tenen aquesta propietat. Aquest fet ha corroborat que els científics afirmessin que amb aquesta vaca havien fet un gran descobriment. Tot i això, encara no han sabut identificar quins són aquests gens especials de la Marge, però tenen confiança en fer-ho aviat.
La veritat és que sembla una mica estrany que es faci un descobriment així sense que hagin hagut de recórrer a la genètica. Però com jo de ciències no hi entenc massa l’única cosa que se m’acut és pensar que potser en un futur i amb tanta naturalitat es veurà en una granja tres seccions que diferenciaran les vaques “senceres”, les “semis” i les “desnatades”. Qui sap si, amb el temps les gallines pondran ous baixos en colesterol i les plantacions de cafè seran descafeïnades.
El futur evoluciona tan ràpid que jo almenys espero que si certament acabem bevent llet d’una vaca “desnatada”, siguem conscients que això és una invenció més de l’home i no de la naturalesa. És enriquidor que per exemple, el ser humà hagi sabut adaptar molts productes a les diferents zones del planeta i que ara veiem al mercat kiwis i no parem l’atenció en pensar “quina fruita més rara...” Ara bé, és molt trist que molta gent cregui que el kiwi o la patata siguin productes made in spain de tota la vida.
viernes, 25 de mayo de 2007
La lliberalització o l'esclavitud de la dona?
Estem tips de sentir que el segle XX i evidentment el XXI han contribuït a alliberar a la dona. I és que certament fins fa ben poc el paper del “sexe dèbil” consistia exclusivament en cuidar els nens i fer les feines de casa, sense cap tipus d’opció a poder triar si es volia treballar fora.
Han passat els anys i ara tenim la dona “alliberada”. Si ens referim a que el sexe femení ara té l’opció de poder triar si vol treballar o no, doncs és cert, ho pot fer, està més “alliberat”. Si parlem que la dona treballa doblement a casa i fora d’ella, potser, de sobte, ens trobem una dona més “esclavitzada”.
I no és que consideri que la dona no ha d’integrar-se al món laboral, tot al contrari. Ara bé, les teories de la igualtat de sexes, encara no estan portades a la pràctica al cent per cent. Portem un rol on creiem que “l’home ha d’ajudar a la dona a les tasques de la llar” i això no és ni de bon tros el que s’entén per la igualtat. L’home i la dona han de compartir les tasques de casa, no ajudar.
Però no és només una percepció particular aquesta situació. En una enquesta per Internet realitzada per la revista Mi bebé y yo, a uns 17.000 pares i mares amb fills de fins a quatre anys es confirma que actualment, a la societat espanyola la mare encara carrega el pes de cuidar els fills. El pare sí que certament s’implica més que fa uns anys en la cria, però en un paper molt més reduït.
Segons aquest estudi, amb la incorporació de la dona al món laboral, l’home cada vegada ajuda més a casa però hi ha feines que són d’exclusivitat femenina. Així, destaquem algunes dades rellevants:
· El 90,2% de les dones preparen la roba del dia següent dels nens.
· El 73,2% de les dones s’encarrega de fer el sopar del fill.
· El 68% de les dones canvia els bolquers del bebès.
· Si el nen plora per la nit, la mare es llevarà el 71,4% dels casos.
Per tant, tenint en compte que en teoria aquestes xifres han de millorar, no deixa de ser una mica ridícul que parlem de “lliberització” de la dona. Actualment, el sexe femení està esclavitzant-se cada vegada més. I el pitjor de tot és, que encara que es decidís que un dels dos pares es quedés a casa i cuidés als nens mentre l’altre treballés, amb els sous mileuristes resulta impossible. La veritat és que s’ha entrat en una espiral que amagada amb el nom de “llibertat”, ha acabat “esclavitzant” des de mares a avis.
Han passat els anys i ara tenim la dona “alliberada”. Si ens referim a que el sexe femení ara té l’opció de poder triar si vol treballar o no, doncs és cert, ho pot fer, està més “alliberat”. Si parlem que la dona treballa doblement a casa i fora d’ella, potser, de sobte, ens trobem una dona més “esclavitzada”.
I no és que consideri que la dona no ha d’integrar-se al món laboral, tot al contrari. Ara bé, les teories de la igualtat de sexes, encara no estan portades a la pràctica al cent per cent. Portem un rol on creiem que “l’home ha d’ajudar a la dona a les tasques de la llar” i això no és ni de bon tros el que s’entén per la igualtat. L’home i la dona han de compartir les tasques de casa, no ajudar.
Però no és només una percepció particular aquesta situació. En una enquesta per Internet realitzada per la revista Mi bebé y yo, a uns 17.000 pares i mares amb fills de fins a quatre anys es confirma que actualment, a la societat espanyola la mare encara carrega el pes de cuidar els fills. El pare sí que certament s’implica més que fa uns anys en la cria, però en un paper molt més reduït.
Segons aquest estudi, amb la incorporació de la dona al món laboral, l’home cada vegada ajuda més a casa però hi ha feines que són d’exclusivitat femenina. Així, destaquem algunes dades rellevants:
· El 90,2% de les dones preparen la roba del dia següent dels nens.
· El 73,2% de les dones s’encarrega de fer el sopar del fill.
· El 68% de les dones canvia els bolquers del bebès.
· Si el nen plora per la nit, la mare es llevarà el 71,4% dels casos.
Per tant, tenint en compte que en teoria aquestes xifres han de millorar, no deixa de ser una mica ridícul que parlem de “lliberització” de la dona. Actualment, el sexe femení està esclavitzant-se cada vegada més. I el pitjor de tot és, que encara que es decidís que un dels dos pares es quedés a casa i cuidés als nens mentre l’altre treballés, amb els sous mileuristes resulta impossible. La veritat és que s’ha entrat en una espiral que amagada amb el nom de “llibertat”, ha acabat “esclavitzant” des de mares a avis.
jueves, 17 de mayo de 2007
La por armada
Ahir vaig veure la pel·lícula Bowling for Columbine. Una pel.lícula que donant un gir als clàssics films nord-americans, s'immersa en el gènere documental realitzant una severa crítica a la facilitat amb què es poden aconseguir armes de foc als Estats Units.
El seu director i protagonista, Michael Moore, amb una tesi prèvia ja feta, parteix dels dramàtics fets produïts a l’Institut Columbine High School a l’any 1999, on dos joves van acabar amb la vida de catorze dels seus companys de classe i d’un dels professors després de suïcidar-se. A partir d’aquí, es planteja una cerca de la raó d’aquesta violència. Un conjunt de fets que, malgrat que el cas de l’escola no és dels més freqüents, fan que el director es qüestioni què està passant en el seu país, on més de 10.000 persones perden la vida anualment víctimes d’assassinats. Una xifra que lluny queda de les desenes o centenars de morts que són víctimes d’assassinats d’armes a altres països desenvolupats.
Una pel·lícula que em va recordar els fets succeïts a Virginia, el 16 d’abril de 2007 a l’Institut Politècnic i Universitat Estatal de Virginia, als Estats Units, on van morir 33 persones, inclòs l’autor que va iniciar el tiroteig i 29 persones en van resultar ferides. Un fet que no és sinó, una mena de repetició del que ja va passar a Columbine. El curiós és que aquests fets els hi passi sempre als nord-americans.
Malgrat la clara tendència posicional que el film mostra respecte el tema, el reportatge fa servir diferents recursos per voler donar una visió el més objectiva i real possible. Utilitza una estructura adequada tot combinant escenes reals, fragments de publicitat d’armes de foc i animacions satíriques sobre la història dels Estats Units, juntament amb entrevistes. Aquesta última és possiblement l’element més destacable. Des de personatges coneguts com Marilyn Manson, un dels acusats dels rebrots de violència entre joves per culpa del seu estil musical, a nois que havien estat presents a Columbine. Amb aquestes entrevistes aconsegueix crear un clima de més realitat als fets i donar força a la seva posició respecte al tema.
Michael Moore situa “la cultura de la por” com un dels elements bàsics d’aquesta significant diferència d’assassinats del seu país. Segons el film és un sentiment que prové majoritàriament de les amenaçadores alarmes que els mitjans de comunicació fan, posant el cas de com malgrat haver decrescut el nombre d’assassinats i homicidis un 20%, el nombre de notícies sobre els mateixos havia augmentat un 600%. Tot i que les xifres són espectaculars, hi ha un problema en això. I és que en la majoria d’estadístiques que ofereix la pel·lícula, no ens diuen les fonts d’aquestes dades i això li fa perdre molta credibilitat.
Però no és només Marilin Manson un dels personatges coneguts que apareixen en el film. Des d’un dels creadors dels polèmics dibuixos animats South Park –que va rebre l’educació primària curiosament a Columbine High School- fins a l’actor Charlon Heston. D’aquest, a més, hi fa una forta incidència ja que pertany a l’associació Nacional del Rifle. L’atac que se li fa a aquest personatge és un tant excessiu arribant a veure’s la imatge de Charlon Heston “fugint” d’un entrevistador.
Per altra banda, el film vol posar en dubte la constitucionalitat del seu país en quant a la facilitat en l’adquisició d’armes i critica durament la política exterior dels Estats Units. Així, per exemple posa de manifest com el dia de la matança de Columbine va ser un dels dies on més bombes es van tirar a Kosovo. D’aquesta manera, hi ha un clar rerefons polític en el film on inclús s’arriba a donar a entendre que el mateix govern fa promoció de la violència. Un cas clar és que ensenya un avió que es troba exposat al carrer com si fos un monument tot indicant que va matar vietnamites.
En definitiva, Bowling for Columbine deixa al descobert la ignorància i la por que els nord-americans tenen davant una amenaça exterior inexistent que els fa voler adquirir i usar armes de foc. Considero que és molt interessant veure el film per recrear la facilitat en l’adquisició d’armes que es viu als Estats Units. Malgrat tot, cal ser una mica crítics i tenir present que el reportatge és un tant tendenciós al voler inculcar unes idees un tant inapropiades, com són acusar a uns grans magatzems, o a Charlon Heston de contribuir en la situació dels Estats Units i fent creure, a més, que és força probable morir per una arma de foc.
El seu director i protagonista, Michael Moore, amb una tesi prèvia ja feta, parteix dels dramàtics fets produïts a l’Institut Columbine High School a l’any 1999, on dos joves van acabar amb la vida de catorze dels seus companys de classe i d’un dels professors després de suïcidar-se. A partir d’aquí, es planteja una cerca de la raó d’aquesta violència. Un conjunt de fets que, malgrat que el cas de l’escola no és dels més freqüents, fan que el director es qüestioni què està passant en el seu país, on més de 10.000 persones perden la vida anualment víctimes d’assassinats. Una xifra que lluny queda de les desenes o centenars de morts que són víctimes d’assassinats d’armes a altres països desenvolupats.
Una pel·lícula que em va recordar els fets succeïts a Virginia, el 16 d’abril de 2007 a l’Institut Politècnic i Universitat Estatal de Virginia, als Estats Units, on van morir 33 persones, inclòs l’autor que va iniciar el tiroteig i 29 persones en van resultar ferides. Un fet que no és sinó, una mena de repetició del que ja va passar a Columbine. El curiós és que aquests fets els hi passi sempre als nord-americans.
Malgrat la clara tendència posicional que el film mostra respecte el tema, el reportatge fa servir diferents recursos per voler donar una visió el més objectiva i real possible. Utilitza una estructura adequada tot combinant escenes reals, fragments de publicitat d’armes de foc i animacions satíriques sobre la història dels Estats Units, juntament amb entrevistes. Aquesta última és possiblement l’element més destacable. Des de personatges coneguts com Marilyn Manson, un dels acusats dels rebrots de violència entre joves per culpa del seu estil musical, a nois que havien estat presents a Columbine. Amb aquestes entrevistes aconsegueix crear un clima de més realitat als fets i donar força a la seva posició respecte al tema.
Michael Moore situa “la cultura de la por” com un dels elements bàsics d’aquesta significant diferència d’assassinats del seu país. Segons el film és un sentiment que prové majoritàriament de les amenaçadores alarmes que els mitjans de comunicació fan, posant el cas de com malgrat haver decrescut el nombre d’assassinats i homicidis un 20%, el nombre de notícies sobre els mateixos havia augmentat un 600%. Tot i que les xifres són espectaculars, hi ha un problema en això. I és que en la majoria d’estadístiques que ofereix la pel·lícula, no ens diuen les fonts d’aquestes dades i això li fa perdre molta credibilitat.
Però no és només Marilin Manson un dels personatges coneguts que apareixen en el film. Des d’un dels creadors dels polèmics dibuixos animats South Park –que va rebre l’educació primària curiosament a Columbine High School- fins a l’actor Charlon Heston. D’aquest, a més, hi fa una forta incidència ja que pertany a l’associació Nacional del Rifle. L’atac que se li fa a aquest personatge és un tant excessiu arribant a veure’s la imatge de Charlon Heston “fugint” d’un entrevistador.
Per altra banda, el film vol posar en dubte la constitucionalitat del seu país en quant a la facilitat en l’adquisició d’armes i critica durament la política exterior dels Estats Units. Així, per exemple posa de manifest com el dia de la matança de Columbine va ser un dels dies on més bombes es van tirar a Kosovo. D’aquesta manera, hi ha un clar rerefons polític en el film on inclús s’arriba a donar a entendre que el mateix govern fa promoció de la violència. Un cas clar és que ensenya un avió que es troba exposat al carrer com si fos un monument tot indicant que va matar vietnamites.
En definitiva, Bowling for Columbine deixa al descobert la ignorància i la por que els nord-americans tenen davant una amenaça exterior inexistent que els fa voler adquirir i usar armes de foc. Considero que és molt interessant veure el film per recrear la facilitat en l’adquisició d’armes que es viu als Estats Units. Malgrat tot, cal ser una mica crítics i tenir present que el reportatge és un tant tendenciós al voler inculcar unes idees un tant inapropiades, com són acusar a uns grans magatzems, o a Charlon Heston de contribuir en la situació dels Estats Units i fent creure, a més, que és força probable morir per una arma de foc.
miércoles, 16 de mayo de 2007
Hipocresia verda
Aquest matí he assistit a una roda de premsa que feia Imma Mayol, candidata d’ICV a l’alcaldia de Barcelona.
Envoltada de tot de dones, la candidata ha dedicat la roda a potenciar el paper del sexe femení davant d’un món on la dona encara té dificultats per no ser equiparada al cent per cent amb un home.
La candidata pel partit ecosocialista ha declarat la importància d’ampliar la mobilitat obligada que actualment només compren el desplaçament de casa a la feina o al centre d’estudis. Ella ha afirmat que per exemple, cal contemplar també el temps que es fa servir en anar a l’escola o al metge.
Per això Mayol ha dit que és necessari un canvi en la gestió del temps de la ciutat per tal de conciliar la vida privada i la laboral a les necessitats actuals. És a dir, calia per exemple, tenir sempre en una zona algun comerç de queviures obert al migdia, mentre un altre obria fins més tard a la tarda-nit i s’anirien intercanviant, fent el que seria un intercanvi de temps. Així a un establiment només li tocaria fer unes quantes hores de més un dia a la setmana i la zona estaria tot el dia proveïda d’alguna botiga. Segons la candidata, és necessari crear un pacte municipal per districtes. També va afirmar que calia posar l’ull en algunes ciutats italianes com Milà, que ja adeqüen els horaris dels serveis públics i del comerç.
Fins aquí m’ha semblat més o menys acceptable tot el que deia. Tenint en compte que ens trobem en una societat on la incorporació de la dona al treball és ja un fet totalment normalitzat i que moltes empreses estan en contra que hi hagi una certa flexibilitat d’horaris. Si la teva hora d’entrada a treballar és les nou del matí, no és senzill que una empresa et deixi entrar a les deu i sortir més tard, perquè una mare vagi a portar el nen a l’escola.
I no comparem els serveis que s’ofereixen a altres ciutats europees, on hi ha guarderies a les feines i on es treballa amb horaris molt ajustats als de les escoles. Recordo quan treballava en un despatx i una companya m’explicava que només podia veure a la seva filla una hora al dia: de vuit a nou de la nit. Una mica depriment tant pel nen com per la mare, no?
Però Imma Mayol creu que la manera per arreglar la conciliació de la vida familiar i laboral, consisteix en la reducció de les jornades laborals teballant menys hores i més dies. O sigui, cal que treballem també els dissabtes per tal de poder sortir a una hora decent de treballar? No seria molt millor, per exemple, potenciar les jornades intensives?
Però bé, presumirem la bona fe de Mayol i evidentment imaginarem que ella, com la majoria de dones, és la primera que pateix o ha patit les dificultats d’haver de treballar sota la pressió d’un cap que no li agrada que marxis unes hores abans perquè un fill s’ha posat malalt. I aleshores, mentre defensa les dones autosuficients i ensenya una imatge de senzillesa, de hippie, d’ecologista i d’esquerres, la veiem marxar de la roda de premsa amb un cotxe de luxe conduit per un home.
Ja n’és d’hipòcrita la vida en sí, i la dels polítics molt més. Ara, almenys caldria dissimular una miqueta... En aquest cas, només em queda dir una cosa: hipocresia verda.
Envoltada de tot de dones, la candidata ha dedicat la roda a potenciar el paper del sexe femení davant d’un món on la dona encara té dificultats per no ser equiparada al cent per cent amb un home.
La candidata pel partit ecosocialista ha declarat la importància d’ampliar la mobilitat obligada que actualment només compren el desplaçament de casa a la feina o al centre d’estudis. Ella ha afirmat que per exemple, cal contemplar també el temps que es fa servir en anar a l’escola o al metge.
Per això Mayol ha dit que és necessari un canvi en la gestió del temps de la ciutat per tal de conciliar la vida privada i la laboral a les necessitats actuals. És a dir, calia per exemple, tenir sempre en una zona algun comerç de queviures obert al migdia, mentre un altre obria fins més tard a la tarda-nit i s’anirien intercanviant, fent el que seria un intercanvi de temps. Així a un establiment només li tocaria fer unes quantes hores de més un dia a la setmana i la zona estaria tot el dia proveïda d’alguna botiga. Segons la candidata, és necessari crear un pacte municipal per districtes. També va afirmar que calia posar l’ull en algunes ciutats italianes com Milà, que ja adeqüen els horaris dels serveis públics i del comerç.
Fins aquí m’ha semblat més o menys acceptable tot el que deia. Tenint en compte que ens trobem en una societat on la incorporació de la dona al treball és ja un fet totalment normalitzat i que moltes empreses estan en contra que hi hagi una certa flexibilitat d’horaris. Si la teva hora d’entrada a treballar és les nou del matí, no és senzill que una empresa et deixi entrar a les deu i sortir més tard, perquè una mare vagi a portar el nen a l’escola.
I no comparem els serveis que s’ofereixen a altres ciutats europees, on hi ha guarderies a les feines i on es treballa amb horaris molt ajustats als de les escoles. Recordo quan treballava en un despatx i una companya m’explicava que només podia veure a la seva filla una hora al dia: de vuit a nou de la nit. Una mica depriment tant pel nen com per la mare, no?
Però Imma Mayol creu que la manera per arreglar la conciliació de la vida familiar i laboral, consisteix en la reducció de les jornades laborals teballant menys hores i més dies. O sigui, cal que treballem també els dissabtes per tal de poder sortir a una hora decent de treballar? No seria molt millor, per exemple, potenciar les jornades intensives?
Però bé, presumirem la bona fe de Mayol i evidentment imaginarem que ella, com la majoria de dones, és la primera que pateix o ha patit les dificultats d’haver de treballar sota la pressió d’un cap que no li agrada que marxis unes hores abans perquè un fill s’ha posat malalt. I aleshores, mentre defensa les dones autosuficients i ensenya una imatge de senzillesa, de hippie, d’ecologista i d’esquerres, la veiem marxar de la roda de premsa amb un cotxe de luxe conduit per un home.
Ja n’és d’hipòcrita la vida en sí, i la dels polítics molt més. Ara, almenys caldria dissimular una miqueta... En aquest cas, només em queda dir una cosa: hipocresia verda.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
