Ginecòleg o càmera professional?

Tothom ha patit alguna vegada la sensació de ser el “novat”. En el nostre cas fer més d’un any que no tocàvem la càmera de filmar va fer que en la tarda d’ahir el sentit del ridícul aflorés a uns nivells que feia molt de temps que no havien arribat. Però anem per parts...

El primer dia classe vam haver de conscienciar-nos que en tres classes gravàvem el nostre primer informatiu. Tocava doncs anar per feina. Així que vam procedir a la repartició dels càrrecs i a mi em van adjudicar fer la locució d’un equip ENG en el què cobriríem una notícia de societat.

En arribar el segon dia del taller vam proposar diferents temes de societat i finalment ens vam quedar amb l’aturada dels centres abortius. Per tant, vam decidir contactar amb la clínica Tutor Mèdica i vam acordar una entrevista amb el ginecòleg del centre i representant a Catalunya de la Asociación de Clínicas Acreditadas para la Interrupción del Embarazo, Santiago Barambio.

La idea era aprofitar els minuts de llum que encara quedaven i filmar primer de tot l’exterior de la clínica i així ens posàvem al dia amb el funcionament de la càmera. Però justament ens trobem a la porta a Santiago Barambio, el qual ens diu que no té gaire estona per dedicar-nos ja que en breu hauria de marxar a fer una entrevista per a un altre mitjà.

Arribem al seu despatx i comencem a muntar el trípode i la càmera. Pot semblar senzill si es té pràctica, però després d’un temps de no fer-la servir, ens venien al cap aquells petits dubtes que delataven la nostra falta de pràctica. Un fet que si ens hagués passat al carrer es soluciona poc a poc i amb paciència, però que amb l’entrevistat davant feia que encara ens poséssim més nervioses i que encara dubtéssim més de tot.

Qui ens va acabar ajudant? El mateix Santiago Barambio. Tot un entès en filmació ja que antigament s’havia dedicat a ser càmera professional. Un gest que per una part agraíem profundament però que ens feia sentir molta vergonya per la nostra ignorància.

Finalment l’entrevista va tirar endavant i va anar força bé. Acte seguit vam seguir filmant els quiròfans i les sales d’espera. Evidentment ens hagués agradat molt entrevistar a alguna pacient però per la mateixa aturada no hi havia cap visitant al centre.

Un cop fet l’stand up vam recollir els estris i vam tornar cap a la universitat. El resultat final creiem que ha estat bo. Tot i això, la vergonya que en alguns moments hem passat farà que durant molt de temps ens recordem de tal dia com ahir on vam sortir a gravar i el mateix entrevistat ens va haver d’ajudar.

Reencetem el bloc

Després d’una aturada de sis mesos, iniciem l’any amb la reobertura del bloc.

Comencem nova etapa i li donarem un nou gir al Infomon. Durant els següents tres mesos ens centrarem en les aventures i desventures de l’assignatura de Taller de TV.

Anècdotes, novetats, fotudes de pota... Una mica de varietats per a que en el bloc es deixi constància del gran món de la pantalla tonta.

La moral d'El Show del Donant

Premsa, ràdio i televisió en parlaven. Per uns moments, tenia més minuts de conversa en el dinar que no pas les recents eleccions municipals. I és que feia temps que un programa televisiu no generava tanta expectació. Afartats de Grans Hermanos, Operacions Triumfos, i famosos perduts per la selva, es necessitava un nou reality show que incorporés algun valor afegit. I què se’ls hi va ocórrer? “El Gran Show del donant”, tot un muntatge per intentar tocar la fibra sensible de mig món. Altre cop els holandesos ens sorprenien amb un nou format, però aquesta vegada summament criticat. I és que, què pot afectar-nos més que una persona que s’està a punt de morir i decideix entregar els seus òrgans per a que una altra segueixi vivint?.

Finalment va arribar la data esperada d’estrena malgrat els comentaris i els crits del govern per a que no s’emetés. En ple prime-time “El Gran Show del Donant” obria el concurs amb una dona amb càncer cerebral incurable a l’espera de decidir a qui guardonava amb el seu ronyó. La donant, una senyora de 37 anys s’havia de basar en la història dels concursants, el perfil i les converses amb els seus familiars i amics per decidir quin dels tres participants era el més mereixedor de seguir vivint abans que els altres.

Però finalment es va demostrar que tot havia esdevingut un muntatge. Ni la noia tenia la malaltia, ni anava a fer cap donació de ronyó. Senzillament era una actriu. L’únic cert era que aquelles tres persones sí que estaven a l’espera d’un transplantament. La intenció era, segons la cadena, ni més ni menys que cridar l’atenció sobre l’escassetat de donants als Països Baixos.

Així doncs, el programa “poc ètic” i de “mal gust” va resultar ser una lliçó per remoure la moral envers la donació d’òrgans i la necessitat de millorar la política sobre el tema. Ara bé, rere aquesta màscara hi havia un únic fi: enriquir el canal privat BNN a base de tota la propaganda d’aquest concurs. I no només van aconseguir audiència i diners a base de tots els missatges de text que es podien enviar per part del públic per aconsellar a la donant, sinó que, a més, van arribar a tocar la moralitat de persones, governs i associacions. Després de tantes tergiverses “El Gran Show del Donant” va voler donar una lliçó del tipus “fins que no heu vist a prop un cas, ni us heu plantejat la problemàtica de la donació”.

Potser pot semblar una presa de pèl. Potser les formes usades no són les adequades. Però el que sí que és cert és que pocs pensen en que tan sols a l’Europa occidental hi ha 120.000 pacients en tractament de diàlisi i 40.000 a l’espera d’un transplantament de ronyó –amb una mitjana d’espera de tres anys-. Malauradament, sovint només hi pensa qui té un cas ben proper.

On estem anant a parar?

Hi ha notícies que només et fan pensar: “on estem anant a parar?”. Una d’elles és la venda d’un llibre que revelarà tots els detalls del vestit que la princesa Lady Di portava el dia del seu casament el 29 de juliol de 1981.

El llibre es ven al "mòdic" preu de 1.500 euros i inclou un tros de tela de l’estampat original del vestit. L’edició que evidentment serà “de luxe” és de mil exemplars i es dedicarà a revelar els secrets del traju.

Sens dubte aquesta és una d’aquelles idees escurabutxaques. A dress for Diana (així es titula la gran obra literària) se li ha ocorregut als dissenyadors del vestit, els britànics David i Elizabeth Emanuel.

Però per tal de fer-ho encara més vendible i més proper a la “princesa del poble”, se’ls hi ha acudit, a méa a més, incloure a cada llibre un tros de tela de l’estampat original de seda que es va fer servir pel vestit del casament de la princesa de Gales. El tros de tela l'han rescatat dels ajustos finals de la confecció de la peça. I per a més emoció encara, també hi adjunten les cartes enviades pel palau de Buckingham per encarregar el vestit, missatges de felicitació i una carta escrita a mà per Diana.

Si no és ja prou ridícul tot plegat, per a qui encara no se n’adongui de com volen treure diners a costa del que sigui, a sobre hem de tenir clar que el llibre “ofereix una oportunitat única de tenir un tros d’història, brindant un accés exclusiu a la dona que es va convertir en una llegenda”. Aquestes paraules dels dissenyadors fan pensar que deu haver persones que sí que creuen que val la pena comprar aquest “tros de la història” i que 1.500 euros no és tant.

S'enten que sí que és certa la importància de la Princesa Diana i que el seu casament va ser el més vist del segle XX. Ara bé, estem arribant a uns punts on es vol fer negoci de tot, arribant a ser exagerat. El problema evidentment és que hi hagi presones que ho compren, si no, no se’ls ocorreria vendre llibres així.

Per molt que sigui un personatge públic, que jo pugui estar més o menys d’acord en el paper que les monarquies actuals desenvolupen al seu país, però si jo fos un fill seu a mi no em faria cap gràcia veure com hi ha persones que aprofiten el que sigui per vendre el record d’una persona. Així que davant de tot això, em repeteixo en dir: on estem anant a parar?.

Toc d'atenció amb l'abstenció

Ahir vam saber que com ja era previsible el tripartit municipal (PSC-ICV-ERC) repeteix el poder a l’alcaldia de Barcelona. Potser ens vam sorprendre al veure que el tripartit ha patit una davallada de tres regidors que CiU ha guanyat. Però el que m’agradaria destacar de tot plegat és l’alta abstenció que hi ha hagut a Barcelona.

Una falta de votacions que ha esdevingut tot un rècord, al no anar a comicis més de la meitat dels ciutadans. Així, només va anar a votar el 50,39% del cens. Aquest és un fet que no s’hauria de deixar passar per alt. És un indicatiu que alguna cosa està passant. Significa que de cada deu persones que passen pel teu costat al carrer, cinc d’elles no han votat. Hi ha una disconformitat amb la política actual, tant, que ja ni es vota.

Per molt que segons el Govern, hi ha hagut una acumulació de comicis (referèndum per l’Estatut el 18 de juny, autonòmiques l’1 de novembre i les municipals d’ahir), alguna cosa més està passant. Hi ha una passivitat i un descontent general que crea una desmotivació molt gran envers la política.

La visió de Joan Puigcercós, que va considerar que la baixa participació ha de comportar una “autorreflexió” la trobo prou encertada. És cert que arriba el bon temps i la gent marxa fora el cap de setmana, però no és només això el motiu d’abstenció.

No és molt difícil sentir al carrer persones dir “la veritat és que no sé a qui votar perquè no hi ha cap que m’acabi de convèncer”. És força greu que davant de tants candidats ningú se senti realment identificat amb algun. Hi ha un problema d’arrel i s’hauria de començar a prendre seriosament.

També s’ha dit que el fet que a Barcelona no fossin eleccions autonòmiques ha propiciat que no es votés tant. Ara bé, a Euskadi, Galícia i Andalusia també es celebraven eleccions municipals exclusivament i el nivell d’abstenció de les seves capitals no ha estat pas tan elevat:

· Sevilla (45,4%)
· Santiago (39,8%)
· Vitoria (37,7%)

Podrà posar el Govern com excusa les retransmissions esportives. Podrà dir en Puigcercós que “Catalunya té un fet diferencial: sempre registra una abstenció major que la resta d’autonomies”. L’única cosa certa és que hi ha un descontent polític general.

Si en comptes del vot, es fes “l’antivot”, on poguéssim dir qui no volem segur que ens governés, no sé si augmentaria la participació, però jo crec que els ciutadans ho tindrien molt més clar.

La vaca desnatada

El diari britànic The Sunday Times anunciava avui que un grup de científics de Nova Zelanda havien aconseguit criar vaques que de forma natural i sense necessitat de recórrer a la genètica produïen una llet que quasi miraculosament té menys grassa que la normal i més olis omega3 i grasses poliinsaturades.

La vaca es diu Marge i l’han descobert un grup de científics d’una empresa biotecnològica anomenada ViaLactia. Malgrat que amb aquests noms sembli tot plegat una mica d’acudit, la troballa ha esdevingut tota una revolució pels descobridors. I és que el que han sabut a més, és que els descendents de la Marge, també tenen aquesta propietat. Aquest fet ha corroborat que els científics afirmessin que amb aquesta vaca havien fet un gran descobriment. Tot i això, encara no han sabut identificar quins són aquests gens especials de la Marge, però tenen confiança en fer-ho aviat.

La veritat és que sembla una mica estrany que es faci un descobriment així sense que hagin hagut de recórrer a la genètica. Però com jo de ciències no hi entenc massa l’única cosa que se m’acut és pensar que potser en un futur i amb tanta naturalitat es veurà en una granja tres seccions que diferenciaran les vaques “senceres”, les “semis” i les “desnatades”. Qui sap si, amb el temps les gallines pondran ous baixos en colesterol i les plantacions de cafè seran descafeïnades.

El futur evoluciona tan ràpid que jo almenys espero que si certament acabem bevent llet d’una vaca “desnatada”, siguem conscients que això és una invenció més de l’home i no de la naturalesa. És enriquidor que per exemple, el ser humà hagi sabut adaptar molts productes a les diferents zones del planeta i que ara veiem al mercat kiwis i no parem l’atenció en pensar “quina fruita més rara...” Ara bé, és molt trist que molta gent cregui que el kiwi o la patata siguin productes made in spain de tota la vida.

La lliberalització o l'esclavitud de la dona?

Estem tips de sentir que el segle XX i evidentment el XXI han contribuït a alliberar a la dona. I és que certament fins fa ben poc el paper del “sexe dèbil” consistia exclusivament en cuidar els nens i fer les feines de casa, sense cap tipus d’opció a poder triar si es volia treballar fora.
Han passat els anys i ara tenim la dona “alliberada”. Si ens referim a que el sexe femení ara té l’opció de poder triar si vol treballar o no, doncs és cert, ho pot fer, està més “alliberat”. Si parlem que la dona treballa doblement a casa i fora d’ella, potser, de sobte, ens trobem una dona més “esclavitzada”.

I no és que consideri que la dona no ha d’integrar-se al món laboral, tot al contrari. Ara bé, les teories de la igualtat de sexes, encara no estan portades a la pràctica al cent per cent. Portem un rol on creiem que “l’home ha d’ajudar a la dona a les tasques de la llar” i això no és ni de bon tros el que s’entén per la igualtat. L’home i la dona han de compartir les tasques de casa, no ajudar.
Però no és només una percepció particular aquesta situació. En una enquesta per Internet realitzada per la revista Mi bebé y yo, a uns 17.000 pares i mares amb fills de fins a quatre anys es confirma que actualment, a la societat espanyola la mare encara carrega el pes de cuidar els fills. El pare sí que certament s’implica més que fa uns anys en la cria, però en un paper molt més reduït.

Segons aquest estudi, amb la incorporació de la dona al món laboral, l’home cada vegada ajuda més a casa però hi ha feines que són d’exclusivitat femenina. Així, destaquem algunes dades rellevants:

· El 90,2% de les dones preparen la roba del dia següent dels nens.
· El 73,2% de les dones s’encarrega de fer el sopar del fill.
· El 68% de les dones canvia els bolquers del bebès.
· Si el nen plora per la nit, la mare es llevarà el 71,4% dels casos.

Per tant, tenint en compte que en teoria aquestes xifres han de millorar, no deixa de ser una mica ridícul que parlem de “lliberització” de la dona. Actualment, el sexe femení està esclavitzant-se cada vegada més. I el pitjor de tot és, que encara que es decidís que un dels dos pares es quedés a casa i cuidés als nens mentre l’altre treballés, amb els sous mileuristes resulta impossible. La veritat és que s’ha entrat en una espiral que amagada amb el nom de “llibertat”, ha acabat “esclavitzant” des de mares a avis.