InfoMon

Reflexió final

2008-03-27T12:23:00.012Z

Avui fa exactament dues setmanes que hem acabat el taller de TV. He mirat els informatius, el magazine i m’he llegit algunes anotacions del meu bloc i dels meus companys.

Realment crec que ha estat una assignatura molt profitosa. De fet, només cal veure i comparar el primer informatiu i l’últim, i amb una petita ullada ja es veu el progrés.

Ens hem tret mica en mica les pors a la càmera, ens hem rigut, hem après a ser més crítics, ens hem barallat... Una poti poti de diferents moments per a una de les assignatures on cadascú hem tocat les diferentes posicions dins d'un informatiu televisiu.

També cal dir que tot i que pensi que aquesta assignatura hauria de valdre 20 crèdits i que potser no l’he gaudit tot el que hagués volgut per falta de temps i d’altres asignatures pel mig, considero que ha estat de les més profitoses d’aquests dos anys.

És fàcil ara comparar doncs pràcticament ja tenim la carrera enllestida i quan tiro enrere i recordo algunes assignatures –serem prudents i no ens llançarem a començar a dir noms- veig que algunes vegades he anat a les classes per tal de “fitxar” i omplir l’expedient amb allò que en teoria és necessari per obtenir la carrera..

D’altra banda si segueixo pensant em venen a la ment algunes assignatures que malgrat que potser les he patit molt més, pots dir allò de “he après realment alguna cosa que em serà de profit en un futur”. Un fet que en teoria hauria de ser l’objectiu de totes les assignatures, tot i que no sempre sigui així. Per sort, en aquest cas el Taller de Tv el situaria en el sac de les assignatures de profit.

Inclús crec que puc afirmar que algunes classes m’han servit per algunes coses més que aprendre periodisme purament. Així, tot i que molts dels companys –podem dir més aviat amics- amb els que he fet l’assignatura ja els coneixia i hi he treballat molt a gust, he pogut “descobrir” d’altres persones amb les que no havia tingut tant contacte. Algunes m’han servit per conèixer una mica més a un company i en d’altres casos per descobrir noves persones molt interessants. A la vegada, però, tot s’ha de dir, també he conegut d’aprop persones amb les que mai m’agradaria treballar amb elles dia a dia. Però així es la vida, hi ha persones de tot tipus i estrany seria si no fos així.

Deixant ara de banda els companys i entrant una mica més en el tancament d’aquesta etapa del bloc me n’adono que realment m’ha costat escriure aquesta última entrada (de fet ja es nota el que he tardat). És cert, l'última setmana de classe va ser un caos amb l'entrega de treballs i un cop ja a les vacances, no he trobat el moment d'escriure tot el que volia dir. De fet, potser perquè aquesta entrada volia que fos una mica de reflexió i tancament. Crec doncs que necessitava un temps per veure més clarament com havia anat tot el curs. Després d’acabar "sense energia" calia veure les coses més en fred.

Des de la llunyania dels dies que han anat passant i ja amb una visió un tant més objectiva, veig aquestes deu setmanes al taller com de les més profitoses de tota la carrera. Bé perquè no dir-ho, situaria aquesta assignatura en el rànquing de les millors de periodisme. Per mi era un taller que ja prometia, doncs la televisió sempre m'ha atret. Però ara, a més, hi veig una branca molt atractiva de cara al meu futur. Per això he triat totes les pràctiques relacionades amb la televisió. Ara, que ja sé el resultat, sabent que no les faré en la meva primera opció (BTV) però sí en la segona (Televisió de l’Hospitalet) n’estic contenta. És cert que potser no té el renom de dir que fas les pràctiques a TV3 o a Televisió Espanyola, però crec que n’aprendré moltíssim. Direm que serà una continuació al Taller de Tele, per completar els 20 crèdits que hauria de tenir l’assignatura.

Per tant, poc més s'ha de dir d’unes classes que m'han fet decidir cap a on volia decantar les pràctiques i que ara, després de poc més de 15 dies, i ja amb la nostàlgia de deixar la vida universitària i obrir via de nou cap al món laboral, deixo amb el taller el record d'aquestes 10 setmanes que malgrat que les hem suat de valent, han estat una escola d'allò més profitosa i agradable.

Així doncs, dono aquí per tancades

les meves aportacions del taller de TV

amb la família Simpson,

un dels majors èxits televisius que

m’ha ajudat a il·lustrar el bloc.

Ara caldrà que em repensi

si seguim o no amb aquest bloc

o en creem un de nou.

El temps dirà...

L'estrena de Barra Lliure

2008-03-15T18:15:00.000Z

Com al cinema i a l'espera de l'estrena del gran programa televisiu, el magazine Barra Lliure ha obert les seves portes al gran públic i ha posat punt i final a les sessions del taller de tv. Contents i tristos a la vegada, hem deixat enrere les tensions i amb una bona copa de cava hem dit adéu siau a l’assignatura i a la vida universitària.

Ens hem vist tots apareixent a la caixa tonta, cadascú en l’àmbit que ha volgut i el resultat ha estat d'allò més que satisfactori. Des de les caretes, la varietat dels continguts i la il·lusió que hi vam posar van fer possible el resultat final.

I és que un cop ja vist el programa, amb tots els defectes i virtuts que aquest pugui tenir, resumiria la feina feta amb una de les frases més mítiques del professor Lamas: "Este proyecto ha tirado para adelante".

L'especial eleccions, arribant al final del taller

2008-03-11T12:05:00.000Z

Amb les energies encara per recarregar però amb l’alegria de veure el resultat d’aquest informatiu. I és que no podem negar que quan les coses surten bé, sembla que ja no importin els esforços que s’han necessitat.

Des de la meva posició de VTR on podia veure com anava desenvolupant-se tot l'informatiu, he vist un resultat més que sorprenent. Des dels àudios, els negres... sembla que aquesta vegada tot ha quadrat d’allò més bé.

Pel que fa a la nostra feina de VTRs potser el fet que la Núria Vega i jo ja haguéssim realitzat aquesta tasca anteriorment i que en comptes de dues persones en fóssim tres, ha comportat que la feina fos molt més senzilla i no passar tanta tensió com l'última vegada.

A més, aquest informatiu era potser més complicat tant pels presentadors com per la resta de l'equip, ja que pràcticament tots hi interveníem, i el resultat ha estat prou bo.

Llàstima que sigui l'últim informatiu ja que l'equip cada vegada funciona millor, tot i que com de costum, el resultat sempre és millorable: plans moguts, algunes inseguretats davant la càmera... però jo considero que l'evolució que hi ha hagut ha estat notable i això és el més important.

Sense energies

2008-03-07T00:09:00.002Z

Després d'una setmana d’allò més dura, me’n torno a casa sense haver acabat la peça, sense temps de poder editar-la si no faig campana d’alguna assignatura i amb les energies batudes de tot un trimestre carregat.

A les tres hem anat a buscar les càmeres per continuar filmant. Ens hagués agradat fer-ho abans, però era impossible, no es podien reservar càmeres. Així que ens hem dirigit cap a les Rambles, en direcció als estancs i amb la intenció de filmar banderetes, cartells i declaracions de gent del carrer.

Tot i les intencions, diferents problemes amb el so (aquesta peça la declaro solemnement la dels problemes tècnics) han fet que acabéssim filmant els estancs i alguns cartells i que haguéssim de tornar per intentar arreglar el so i després buscar declaracions.

Sembla que malgrat no tenir-ho tot fins poc més de les sis de la tarda, tampoc haguéssim pogut editar res abans ja que els nostres companys ens han dit que quan hem arribat només portàvem uns minuts editant.

En fi, malgrat els esforços no ho hem pogut acabar. Dilluns no podré anar a l’assignatura d’empresa per poder tenir-ho editat a les 3 de la tarda.

Potser m’estic queixant molt, ho sé, però es que sort que s’acaba el trimestre perquè realment estic ja sense energies. Suposo que el mal de cap que tinc tampoc m’ajuda a veure-ho tot massa clar... Demà serà un altre dia.

Última peça: màxims problemes tècnics

2008-03-05T22:01:00.001Z

A falta d’unes terceres jornades de simulació per aquest diumenge, hem decidit dedicar un informatiu especial a les eleccions centrant-lo en la campanya electoral.

En aquest cas torno a fer un equip ENG com a redactora però amb un càmera diferent: en Jordi Carbonell.

Ja sabíem dilluns que ens havia tocat fer la peça sobre el partit socialista, però anàvem una mica perduts, amb l'enfoc que calia donar. Ens havíem informat que hi havia un míting a Terrassa el dilluns i un altre al Palau Sant Jordi. Però la manca de temps i les ganes de fer una peça amb un to diferent, va fer decidir-nos a dirigir la peça cap a les noves tecnologies que ha fet servir el PSOE en aquestes eleccions tot fent un paral·lelisme amb els mètodes clàssics que s'han fet servir sempre.

Així que vam trucar a la seu del partit i vam quedar amb la responsable que portava els temes de la campanya socialista amb suport digital. La nostra idea era arribar abans de les sis per tal de filmar, a més, la sortida de l’autocar que es dirigiria cap al míting de Terrassa.

Veuríem a Carme Chacon? Se suposava que sí, però tot va quedar en un supòsit. En arribar a l’autobús només hi havia periodistes. Almenys vam filmar l’autocar, que amb la decoració de la cara de Chacon donava una clara imatge del màrqueting de campanya del partit. Bé, això de filmar és un dir perquè davant d’una càmera que al prémer el botó no s'encenia i després no parava de rodar encara que pitgessis l'stop, l’últim dia de gravar va ser una de les majors odissees de totes.

Finalment vam procedir a l’entrevista i vam fer l'stand up a la sala de premsa. Veient però que el temps es tirava a sobre, vam decidir deixar per dijous filmar l’estanc de Les Rambles i les declaracions. Total, segurament tampoc tindrem sala d'Avid fins les sis... així que podem aprofitar.

El que és curiós és que la darrera peça hagi estat la que més dificultats tècniques ens ha fet patir. La tecnologia és el que té, cal creuar els dits perquè no et falli, sinó, ja has begut oli.

Ja l'hem enllestit!!

2008-02-29T14:25:00.000Z

Després de tots els nervis, tensions, de baralles i malsons ja podem dir que... Tenim el magazine enllestit!

Uns presentadors espectaculars i la col·laboració i l’esforç de gran part de les persones del taller de TV han fet possible que el magazine tirés endavant. Encara em sorprèn com de bé va sortir.
Pel que fa a la nostra peça la vam salvar com es va poder. No puc dir que me’n senti extremadament orgullosa però es va arreglar més o menys. Tot i això, em quedo amb la sensació que repetint-ho un cop més hagués quedat molt millor.

Dijous va ser un caos a partir de la una del migdia. Tothom enllestint la seva peça, ens falla una persona pel debat, la teòrica presentadora del debat té un problema i no pot venir... En fi, que al final l’equip d’edició vam haver de fer allò que es diu “yo me lo guiso, yo me lo como” i vaig haver de ser jo qui presentés el debat i vam trobar un altre professor gairebé de casualitat.

Després del debat i de gravar l’actuació de Le Freak vam començar a rodar el magazine. Aquesta vegada però vam iniciar la filmació amb la segona meitat per tal de poder gravar primer de tot l’actuació musical i el concurs.

El temps se’ns tirava al damunt i tot i tenir la meitat del programa gravat vam haver de filmar només als actors i muntar-ho posteriorment la primera part. Amb això i editant la peça final enllestim el magazine. El resultat? Em repeteixo: molt bo. Ara faltarà veure-ho amb calma a la caixa tonta.

Indignació

2008-02-26T14:18:00.002Z

Indignació. Amb aquesta paraula resumeixo com em vaig sentir ahir després de veure que tothom havia pogut repetir la seva peça menys nosaltres. Després de preparar “Els reis del web” precipitadament i de tenir-ho tot a punt per tal de poder parlar del tema de la nit abans –Els Òscars-, m’he quedat amb el mal sabor de boca de sentir-me l’única que no ho ha pogut repetir.

La peça s’intentarà salvar, podrem? No ho sé però sent realista veig que el proper dia no hi haurà temps de repetir-la.

Em va saber molt de greu el que va passar ahir però de tot s’aprèn en aquesta vida i un altre cop no em tornarà a passar.

Les primeres passes del magazine

2008-02-22T12:45:00.002Z

Amb més d’una hora de retard començàvem ahir a rodar les primeres peces del magazine. Amb la pre-escaleta de l’equip d’edició es va decidir que iniciarien a gravar “l’espectacle” dels pollastres d’en Jordi Carbonell, el concurs "Qui és el Rei de Bèlgica". La veritat és que els hi va quedar molt divertit tot i que ja va ser la primera peça que com les que van seguir s’acostarien cada vegada més al teatre que no pas al periodisme.

A continuació ens tocava el torn a en Jordi i a mi. En teoria hauríem d’haver fet tot el nostre programa al complert, però amb la manca de temps per haver-lo preparat bé vam decidir que només faríem la part del tarot i l’astrologia, deixant pel dilluns l’altre part del programa. Així doncs va fer la seva aparició el mag Gabriel per mostrar l’astrorànquing i Madame Rougie va fer la tirada de cartes. Sincerament, fent de bruixa del tarot m’ho vaig passar molt bé i malgrat que vaig haver-ho de repetir una vegada perquè no em sortia dir “consultori”, a la segona de rodar ja ho vaig fer d’una tirada.

Només amb això ja ens havíem apropat a les vuit. El temps se’ns tirava a sobre sense adonar-nos i aleshores vam fer una última peça: l’entrevista a l’home invisible. En aquest cas també vam riure molt i val a dir que tant en Marcos com en Jordi o la invisible Núria Meléndez ho van fer molt bé. Aquesta vegada jo faig fer el paper de realitzadora i ja vaig aprendre un nou ofici: anar guiant el canvi de càmeres.

El temps ja no va donar massa més de sí. Tot i això, vaig notar que la velocitat amb la què ja vam preparar les darreres peces no tenia res a veure amb les del principi. No sé si perquè ja ho teníem tot molt més per la mà o senzillament perquè veiem que era molt tard. Per tant, serà necessari que de cara al proper programa anem molt conscienciats de la feina que ha de fer cadascú perquè si no, no tindrem pas temps a acabar-ho tot.

En definitiva, com va dir en Toni Esteve, potser ens hem equivocat de carrera i en comptes de periodisme i hauríem d’haver entrat a l’Institut del Teatre. I és que si les altres peces van per la mateixa línia la veritat és que hem deixat el periodisme un tant abandonat. Ara, això sí. El que haurem gaudit i rigut fent aquest magazine no té preu.

Donant forma al projecte

2008-02-20T20:32:00.002Z

La classe començava ahir amb una nova aula: les escales de la Universitat. Amb la porta del plató tancada i mostrant les idees de cadascú per tal de fer el magazine. El que es vol és que cada un de nosaltres tingui una part pròpia i després han d’haver-hi altres peces més grans que es poden fer entre més gent.

Cadascú aportava la seva idea, amb un toc bastant elevat d’originalitat. Des d’una entrevista a una persona invisible per part d’en Marcos, un concurs amb dos pollastres com a protagonistes, la crítica a la crítica televisiva... De fet, la meva idea de fer el tarot em va semblar ja una mica fora de lloc, davant de tot això. És per aquest motiu que finalment vam incloure’l dins d’un petit programa magazine que faria juntament amb en Jordi Pueyo. La nostra idea serà, en principi, fer una introducció a videos musicals, criticar una mica a famosos (un estil a l’Aquí Hay Tomate)... passant pel tarot i acabant amb un concurs de l’estil Operación Triumfo.

A continuació vam ajuntar-nos tota la classe i vam decidir alguns punts importants. Així si per enllaçar i presentar tots els vídeos volíem fer com si fos una barra de bar, caldria crear una mini-història com a fil conductor. Després de pensar-ho bé es va decidir que hi hauria un mort al bar i a partir d’aquí un detectiu aniria esbrinant com havia mort, fins que finalment acabaria essent un brot de grip aviària, tot lligant-ho amb les peces sobre els pollastres.

També calia anar mirant alguns dels altres punts com la publicitat, on vam decidir que gravaríem anuncis i hi posaríem a sobre una veu fictícia. Amb això li donaríem un toc d’originalitat i seria un producte molt més nostre.

Un altre element important seria decidir qui presentaria el programa. Per votacions es va triar a en Jordi Pueyo i a la Núria Vega, el primer seria el cambrer del bar i la segona la detectiu. I ja finalment vam acordar que com a altres peces fariem una actuació musical d'uns amics d'en Joan, un concurs on els músics posarien música i els concursants cantarien i un reportatge de Los López.

Per canviar i desconnectar del magazine vam fer una petita pràctica de valor: la improvisació. Cadascú tenia un paper amb un càrrec –jo per exemple era corresponsal de Washington- i quan la càmera l’enfoqués hauria d’anar improvisant. La conseqüència de tot això va ser una història final tan rotambulesca que vam fer dimitir des d’en Papa a en Sarcorzy i vam acabar inclús declarant la independència a Catalunya. La veritat és que amb aquests exercicis aprecies com de complicada és la improvisació però que en realitat sovint és el dia a dia de la televisió. També haig de dir que així com la primera vegada que vaig parlar em vaig enredar molt jo soleta pels nervis i tot plegat ,ja les altres vegades va ser molt diferent.

Finalment a última hora la vam dedicar tot l’equip d’edició a dividir les tasques pel proper dia (càmeres, àudio...) i a fer la primera “miniescaleta” que a continuació presento:
-Càmera oculta (Raül)
-Tomate (Montse i Jordi)
-Debat (Ana o Jordi Carbonell)
-Crítica a la crítica de TV (Laura i Ana)
-Actuació musical
-Top 10 música cutre (Núria Meléndez)
-Publi
-Botica de l'àvia (Xènia)
-Cuina (Julie)
-Sèrie (Sònia)
-Reportatge Modernisme-la festa els diumenges (Núria Segura)
-Como te lo montas (Núria Vega)
-Publi
-Los López
-Entrevista a un personatge invisible (Marcos)
-Peça sorpresa de la Marga
-Hip/hop (Mar)
-Publi curta
-Concurs
-Enterramorts (Joan)
-Pollastres (Jordi Carbonell)

Noves visites al taller

2008-02-17T23:59:00.001Z

Recordant el dia en què va venir a visitar-nos en Jaume Masdéu, el dijous passat vam tornar a presenciar una classe especial del taller de TV.

Per començar vam veure un seguit de vídeos que estan penjats a Internet que d’alguna manera ens venen a demostrar el futur del que pot arribar a ser el món de la comunicació. Bé, relativitzant molt el terme de futur perquè algunes de les idees que ens van mostrar o ja s’han creat o jo no els hi faig més d’uns pocs anys per a que ho puguem veure. I és que la velocitat amb la que evoluciona Internet i les possibilitats que està donant fa que en molt poc temps quelcom modern sigui ja una peça quasi de museu. I per sort, el que encara és millor és que moltes d’aquestes tecnologies s’han abaratit a uns preus que si bé no són regalats, tampoc suposa un cost que només s’ho puguin permetre uns pocs.

Una mica de tot això ve a ser el que vam estar parlant dijous després de veure els vídeos. Internet ha provocat un progrés tan gran que si bé és cert que també comporta inconvenients –traspassos de diners, compres fraudulentes...- i un major control i menor privacitat de la persona, també és veritat que ha provocat uns avenços agegantats en la comunicació. Jo en aquest sentit sóc força positiva, crec que Internet ha revolucionat el món i encara ha de revolucionar-lo molt més.

Ara bé, la vida ens pot donar moltes voltes i podem arribar a trobar aquell segment del mercat internàutic que no està ocupat i aconseguir fer-nos un forat –com ja hi ha hagut gent que ho ha fet- però jo crec que per desgràcia arribar a poder trobar un bon lloc és molt difícil. O tens molta sort, saps estar ens el moment que toca on toca... a més a més evidentment, de ser espavilat i treballador. Si no és fruit d'algun d'aquests factors rarament trobarà una persona anònima aquell lloc.

Potser és pesimista el que dic però jo crec que el més probable és que el pes gros d'internet acabi en mans dels quatre que dominen el mercat. Si bé és cert que ara hi ha moltes més possibilitats, això és indiscutible, però al final el poder sempre acaba aglutinat en unes poques empreses importants. Un exemple clar són els mitjans de comunicació actuals que sobreviuen a base de ser grans grups mediàtics.

D’altra banda el que em va fer pensar la classe de dijous era com està arribant de lluny el màrqueting i la publicitat per Internet. Jo suposo però que encara ens hem d’adaptar una mica més als anuncis en web ja que l’efectivitat que té ara per ara la publicitat televisiva no crec que ho tingui la xarxa. Ara, el temps dirà perquè em dona la sensació que la balança de les empreses en costos publicitaris s’anirà decantant cada vegada més a la web. I és que les possibilitats que dóna són molt àmplies. Un exemple clar és un dels vídeos que vam veure. Consistia en un anunci d’un mòbil Nokia però amb la gràcia de fer-ho interactiu jugant a fer de sastre, molt curiós la veritat.

La resta del que ens quedava de classe vam tenir un “canvi” de professor. Va venir a donar-nos unes classes de locució l’Emma Rodero, professora de la Pompeu i locutora de la Cadena Ser. Després de veure com els companys patien el tràngol de locutar mirant aquelles diminutes lletres del diari com si fos un telenotícies vam passar a veure el que havien gravat.

El resultat van ser crítiques constructives i bons consells per millorar la dificultosa locució en TV. La veritat és que te n’adones de que hauries de practicar molt més la locució a casa, però almenys en el meu cas és una cosa que sempre dic i mai faig. I mira que també tinc problemes de locució, que sé que hauria de llegir molt en veu alta perquè sovint no vocalitzo prou (tot i que he constatat que el truc dels quatre dits a la boca i dir tots els números fins el deu produeix una millora increïble) i jo no sé perquè però inclús m’invento paraules i ni me n’adono. En resum, que si hagués sortit jo l’Emma Rodero hagués tingut feina per hores. Per sort (no vaig passar el mal tràngol) o fins i tot més aviat per desgràcia (no vaig tenir els consells de l’Emma) no vaig haver de sortir a llegir.

Sincerament ara reflexionant potser m’hagués agradat saber què m'aconsellava, tot i que amb el que ja he dit abans, jo mateixa em puc fer un clar avenç. Però tot i això, vaig anar prenent nota d’aquelles petites coses que com els meus companys tampoc acabo de dominar.

En definitiva, una classe de reflexions i consells. Aviam si els apliquem al màxim de cara al magazine ja que tenim molta feina a fer i molts moments on podrem practicar tot el que ens han anat ensenyant.

Quin desastre amb els cairons!!

2008-02-14T13:14:00.005Z

Definitivament això de posar els cairons no fa per mi, de fet, m’he sentit molt responsable del resultat final de l’informatiu de dilluns. I és que introduir tots els noms i càrrecs no té en sí gaire complicació. Ara bé, el problema ha vingut quan a la meitat de l’informatiu m’he trobat amb peces que tenien moltes declaracions seguides, i, per tant, molts cairons a introduir un rere l’altre.

Malgrat ser cert que la màquina s’encalla amb facilitat, fet que dificulta molt més el resultat, no tinc massa excusa de com ha anat. En realitat el problema en sí ha estat en un moment determinat on veient el desastre m’he posat encara més nerviosa i tot ha anat molt pitjor.

Per no variar, el que també hagués fet falta és una mica més de coordinació general. Si tothom hagués entregat amb antelació els scripts , l’escaleta hagués estat més ben acabada, amb tots els temps anotats i a mi per exemple m’haguessin pogut avisar millor de quan s’acabava cada peça.

Però deixant l’egocentrisme meu i centrant-me en tot l’informatiu, crec que aquesta vegada hi ha hagut una mica de millora. No hi ha aparegut gaires negres i el so ha entrat prou bé (menys a la nostra peça...). A més, els diferents vídeos que han aparegut es veien molt més millorades, amb plans molt variats i moltes declaracions.

Poquet a poquet, es van polint aquells errors dels primers dies, com les cares dels entrevistats excessivament esbiaixades o aquells plans sense haver fet el balanç de blancs previ.

En definitiva, ara a agafar ànims de cara a ser l’editora del magazine i pensar que per sort, amb la tecnologia d’avui i dia, potser ja no hauré de tornar a posar mai més els cairons en directe.

Aquesta tarda veurem què tal amb el magazine, confio amb el super equip!!

Alguns dels millors moments...

2008-02-12T17:04:00.000Z

2n informatiu, aviam si alegrem les carones!!

Una que és previsora...

2008-02-10T14:11:00.000Z

"Jo és que sóc previsora", amb aquesta frase molts companys i amics de classe se’n riuen perquè comenten que sempre la dic. Doncs, per variar m’alegro de poder ser "previsora".

Davant del que ens va passar l’últim dia d’edició on no vam tenir sala fins a les 6 de la tarda, i després de comprovar amb els tècnics que tornaven a estar reservades les sales d'Avid, vam decidir posar-nos a treballar una hora abans. Era almenys una manera de que si després no teníem sala, poguéssim tenir bolcat el contingut i posar-nos-hi a les 6 amb la feina més avançada.

Per sort aquesta vegada no va fer falta. I és que a l'apoderar-nos d’una de les sales una estona abans, vam poder-nos quedar en ella. Amb això vam aconseguir el que era ja un miracle: tenir el vídeo acabat del tot el mateix dia de classe -encara no m’ho crec!-.

Vam observar les imatges i cal dir que n’hi havia forces i amb plans prou variats. A més, no vam tenir cap sorpresa inesperada, com plans cremats o imatges desenfocades.

A l'hora de locutar he de dir que al principi no vaig vocalitzar tot el que hagués fet falta, m’hi hauré de fixar més la propera vegada...

Com a valoració final del que ha estat ser un equip ENG durant aquests tres informatius, considero que he après molt i cada peça que hem anat fent ha sortit millor i més ràpid.

Ara faltarà veure
com sortirà el darrer informatiu...

Creuem els dits per demà!!

Pròxima estació: Gornal

2008-02-05T21:32:00.000Z

La mateixa secció a fer però amb les idees menys clares que el dia anterior. Així em trobava dilluns, tornant a repetir amb El tema del dia però sense saber de què fer-lo. Després de parlar-ho amb en Toni Esteve ens vam decidir: la represa del servei de la línia de FGC que es va fer malmesa per les obres de l’AVE.

Amb la càmera i el trípode, i havent trucat prèviament per contactar amb algun directiu dels Ferrocarrils de la Generalitat, vam arribar a la parada de metro del Gornal. Però per variar en aquest tipus d’aventures, un cop allà ens trobem amb una sorpresa: ens havien donat la cinta del making off de l’últim informatiu. Malauradament i sense gaire més opció, a l’haver-nos adonat massa tard va ser necessari acabar fent servir aquella cinta.

Un cop allà vam parlar amb el directiu de FGC, Carles Cots, i mentrestant la càmera Laura Fraile va començar a filmar. A partir d’aquí vam iniciar la recerca per aconseguir declaracions d’usuaris del ferrocarril. La veritat és que no va ser tan senzill com semblava. Tothom que passava tenia sempre “molta pressa” (en aquests moments sento una mica de ràbia perquè jo he fet servir aquesta frase en múltiples ocasions...). Per això vam decidir que preguntaríem a les persones que sortien del metro, almenys, aquesta excusa no la tindrien tan a la mà. Una tècnica que va acabar tenint millor resultat, tot i que segueixo pensant que no tothom que va a buscar el tren té “molta pressa”.

Vam filmar força estona tot creuant els dits per tal que els plànols hagin sortit prou bé i no ens trobem amb inesperades sorpreses com plans cremats o mal enfocats. En principi tenim força estona gravada, i més si pensem que l’estació –encara que també vam filmar fora-, tampoc tenia molt de joc en quant a plans variats.

En arribar a la universitat m’esperava una nova sorpresa: fer les proves davant de càmera. Els nervis, la lletra petita dels diaris, la càmera enfocant... uns elements prou influents per a que llegís paraules que no eren, m’entrebanqués un nombre prou considerable de vegades i provoqués que les idees de la improvisació deixessin de fluir a la velocitat normal. En fi, falta de pràctica i necessitat de més lectura en veu alta. Caldrà que en prengui nota...

Minuts abans del segon informatiu...

2008-02-04T23:56:00.000Z

Tan concentrats

que se’ns veia i

després el resultat…

Rei de Bèlgica?

2008-02-01T20:28:00.000Z

Dia de paraules. Primer les reflexions i torn de preguntes a en Jaume Masdeu, després d’haver-nos fet una xerrada sobre la seva experiència en els mitjans.

Unes reflexions que van continuar de la boca d’en Toni Esteve i que van acabar amb una altre test com el primer dia. El resultat? Doncs en la mateixa línia... Ara, aquesta vegada i per si de cas, m’he apuntat algunes coses a la xuleta...

-Rei de Bèlgica: Alberto II

-Bisbe de Barcelona: Lluís Martínez i Sistach

-Director de “El País”: Javier Moreno

-Director de “La Vanguardia”: José Antich

-14 d’Abril de 1931: Segona República

-IPC: 4,4%

-Armagnac: Poble francès i licor

-Rector de la UPF: Josep Joan Moreso

-País amb capital Bucarest: Rumania

-País amb capital Montevideo: Uruguay

-President de la Comissió Europea: José Manuel Barroso

-President del Banc Central Europeu: Jean-Claud Trichet

-President de la CCRTV: Albert Sáez

-Alcalde de l’Hospitalet: Celestino Corbacho

Memòria de peix!!
No sé si me’n deixo algun ...
Si algú se’n recorda que ho posi!
Que a la tercera ha d’anar la vençuda!!

Un informatiu una mica negre

2008-01-30T13:11:00.000Z

Si el passat informatiu ens queixàvem que hi havia hagut problemes amb l’àudio, en aquest segon els protagonistes han estat els negres. Què difícil és coordinar-se!

La classe del passat dilluns podríem dir que va començar a la 13.00h, hora en la que ja estàvem a les sales d’edició acabant el vídeo. Sense adonar-nos, se’ns van fer les tres de la tarda i em vaig dirigir a buscar en Guillem Amer, el mestre d’educació primària que seria l’estrella de l’entrevista.

El maquillatge, les cadires situades en una posició del tipus “La nit el dia” i tot preparat per començar a gravar. El resultat final? Doncs que vaig deixar parlar massa a en Guillem i segurament portava l’entrevista massa preparada i tancada, sense haver pensat en la necessitat d’anar improvisant segons s’anés desenvolupant la conversa. La veritat és que fa una mica de “respecte” tallar a la persona quan parla i més amb una càmera al davant.

Acabada l’entrevista em tocava assabentar-me bé de com anava l’àudio, el meu paper dins aquest segon informatiu. Havíem de coordinar-nos bé amb en Jordi Pueyo i intentar evitar els errors del passat programa. I la veritat és que crec que ho vam aconseguir prou bé.

Malgrat les crítiques que va rebre aquest segon informatiu, jo no crec que s’hagi de ser tan negatiu. Les peces que van sortir estaven força millors que les anteriors –amb molts més plans estàtics i variats- i els presentadors ho van fer molt bé.

És cert que hi van haver negres i alguns vídeos van entrar una mica tallats, però el problema va ser que tot i que el informatiu tenia més qualitat, va quedar deslluït. A més, el primer rodatge vam haver de tallar i aquest va sortir d’una sola tirada.

Amb això no vull dir que quedés perfecte, ni que no hagués pogut sortir millor ni res semblant. Hi havia molts aspectes a millorar i molts errors que ja van sortir al primer informatiu i ara es van repetir –com les declaracions esbiaixades- però tampoc va quedar tan “catastròfic” com potser es va plantejar.

Prendre nota dels errors, intentar no repetir-los i posar la màxima voluntat de fer bé les coses. Jo crec que amb aquesta recepta i una mica més de coordinació, el proper informatiu que cuinarem sortirà molt millor.

No “m’enrotllo” més que la capacitat de síntesi mai ha estat una virtut meva... i menys en un bloc amb un espai sense límits. Adverteixo des d’ara mateix que això també s’intentarà canviar.

Jordi, he agafat la mateixa foto que tu però

és que és la que sortim més guapets, no? jejeje

Quin dia tan poc productiu!!

2008-01-26T16:22:00.000Z

Moments d’indignació, de sentir que s’està perdent el temps i de tornar a comprovar la “bona” organització de la UPF. Aquest és el resum que més s’ajusta a la classe d’edició de dijous a la tarda.

Sabent que el temps se’t tira al damunt sense adonar-te, ja portàvem l’escrit de la notícia fet per tal de poder dedicar tota la tarda a l’edició i als petits problemes que sempre surten. En baixar a les sales d’Abid, comprovem que estaran ocupades fins a les 18:00h.

Durant més de dues hores vam estar de guàrdia per les sales d’edició per si alguna quedava lliure. Però no va haver-hi sort. De fet, encara ens podem sentir afortunats perquè vam poder aprofitar un moment on els nostres companys d’una sala no hi eren per bolcar el contingut de la nostra cinta i així poder anar més ràpid després.

La veritat és que sabia una mica de greu que després de totes les presses que ens donem per a fer les coses, estiguéssim allà perdent el temps. I és que en realitat el que també ens feia estar més enfadats era el fet que érem conscients que no ens donaria temps a acabar-ho i hauríem de tornar un altre dia. No és que m’importi excessivament haver d’acabar el treball en un altre moment –com ja vam fer amb l’anterior informatiu-, però sí molesta haver-lo de fer pràcticament tot sencer i que no sigui per culpa d’un mateix.

Finalment a les sis vam tenir una sala. Entre que no torbàvem l’arxiu i algun que altre problema tècnic no ens hi vam posar fins a dos quarts de set. Malgrat que ens vam donar força pressa, només ens va donar temps a posar la veu i algunes imatges. Conclusió: aquest dilluns haurem de saltar-nos altres classes per tal de poder enllestir-lo.

Però la tarda no va acabar tan malament. Abans de les vuit ja ens trobàvem tots davant de la UPF per anar cap a BTV. Dues companyes i jo vam anar amb el metro de la línia vermella ja que una altra noia també volia venir i ens esperava a Glòries. L’altre part de la classe anava amb la línia groga. Nosaltres vam arribar una mica més tard a BTV ja que a mig camí ens vam esperar al Jordi Pueyo perquè se “l’havien deixat” a la Universitat.

Un cop allà ens van explicar primer com funcionava la redacció del Diari de Barcelona. Un rotatiu que malgrat haver estat el més antic d’Europa, actualment només en perdura la seva versió digital. També ens van mostrar un petit plató on es filmaven algunes intervencions dels periodistes que explicaven les notícies del Diari.

En arribar dos quarts de nou s’acostava el moment del telenotícies, l’element clau de la visita. Ens vam situar a la producció i vam anar veient com es desenvolupava. Va ser molt curiós veure l’informatiu com es feia a temps real. Te n’adones de com és d’important la coordinació de tot l’equip per a que el resultat sigui bo.

Hi havia algunes coses que em van sobtar, com per exemple el teleprompter, ja que no n’havia vist mai cap en funcionament. També em va sorprendre que no hi hagués una porta que separés als presentadors de la redacció.

El que em va fer molta gràcia va ser que el cable del micro dels presentadors estigués agafat a la cadira amb una pinça d’estendre la roba. Són aquells contrastos entre la modernitat del lloc -amb els aparells electrònics, les càmeres...- i una senzilla pinça.

Així doncs, valoro com a molt positiva l’experiència d’anar a la BTV ja que amb excepció de l’any passat que vam anar a veure les instal·lacions de TV3 i una petita excursió a visitar en Jordi Pueyo a Bloomberg, no havia vist el funcionament real d’un informatiu.

Ravalejant amb la càmera

2008-01-23T22:07:00.001Z

Sembla que per algun motiu el destí sempre em porta a filmar al barri del Raval. Fa un any les primeres gravacions que vaig fer estaven relacionades amb el tancament de la Paloma. Després de dotze mesos, torno a ser càmera pels carrers veïns. En aquest cas, però, la temàtica a tractar ha estat força diferent...

El nostre equip ENG havia de tractar el tema del dia. Evidentment després de tot el moviment que va haver-hi el cap de setmana amb els detinguts al Raval al vincular-los a la xarxa d’Al-Qaida, no teníem masses dubtes de quin tema triar.

Al dirigir-nos cap al Raval me n’adono d’una petita diferència en respecte del dia anterior en què vam sortir a gravar: la càmera gran pesa moltíssim. De fet, encara ara tinc les espatlles adolorides!.

El primer carrer on ens vam dirigir va ser Hospital. Allà es trobava una pastisseria on treballa el fill d’un dels detinguts. Vam intentar que fes alguna declaració però no va voler. Així que ens vam quedar gravant alguns plans de la zona.

La idea era parlar amb el Consell Islàmic i amb l’Associació de veïns del Raval, però va ser impossible. El primer ens va dir que no farien declaracions fins que no triessin un comunicat. L’Associació de Veïns ens va comentar que no havien fet cap declaració a cap mitjà i que, per tant, encara en farien menys a estudiants. Un comentari final que vaig considerar totalment inapropiat però que per desgràcia, molta gent encara té aquest concepte al cap.

Sense fer massa cas a aquests contratemps vam buscar declaracions de diferents persones del carrer. Trobar catalans que volguessin dir el que pensàvem no ens va costar gaire. Ara bé, la nostra idea era parlar també amb un immigrant, i no era pas fàcil. Tots fugien de les càmeres! Va costar força trobar algú que volgués dir res. Així, no va ser fins ben al final del rodatge que un algerià -malgrat no voler en un primer moment-, el vam convèncer per a que donés la seva visió.

La idea era que el Raül fes l’stand up davant una mesquita del carrer Hospital però com que va ser el lloc on ja teníem alguna declaració vam canviar d’idea. D’aquesta manera, vam quedar-nos al mateix carrer però amb un pla on es veia darrera d’en Raül la pastisseria.

No sé si fruit de la Llei de Murphy o que les sis de la tarda és hora punta en aquest carrer del Raval però la veritat és que no va ser gens fàcil poder fer l’stand up. I no pas per problemes amb la locució sinó perquè no parava de passar gent. Semblava que ningú se n’adonava que gravàvem i això que jo intentava demanar que donessin la volta. Però sempre s’escapava algú. Al final, després de diferents intents l’stand up va acabar sortint.

Deixant de costat totes les petites dificultats, fets naturals que suposo que ens haurem d’anar acostumant amb el dia a dia, tampoc podem dir que ens hagi anat malament el rodatge. Jo crec que en aquest cas hem procurat fer plans força diferents i si ens esforcem una mica el resultat podrà ser prou bo.

Queden però incògnites a l’aire: Haurem agafat prou bé les imatges? Tenim tantes com ens pensem? Sortirà pitjor aquest informatiu que el primer tal i com va preveure en Toni Esteve?... Demà dijous, dia d’edició començarem a saber la veritat...

Què guapos que som!!!

2008-01-21T23:45:00.000Z

Alguns dels moments estrella del primer informatiu.

Aviam si la propera vegada sortim amb la boca tancada!!

Aprenent a ser un VTR

2008-01-18T14:23:00.000Z

Existeixen alguns càrrecs que conformen l’equip d’un telenotícies que amb més o menys coneixença, n’hem sentit a parlar alguna vegada. Així, el presentador, el realitzador, el càmera o l’àudio, eren paraules que no em sonaven estranyes. Ara bé, el paper que se m’havia adjudicat, era una incògnita per desxifrar: VTR.

Per satisfer la curiositat era tan senzill com esperar a que comencés el taller de televisió. En baixar a plató ja es notaven els nervis per a que el primer telenotícies sortís el millor possible. Cada company començava a situar-se en el seu lloc, enllestir detalls finals i aprendre què era exactament el que calia fer.

Però i els dos VTR? Què calia que fessin? Ens van indicar que ens esperéssim una mica. Sabíem que el que faríem estaria molt relacionat amb les diferents cintes que els equips ENG, les conexions en directe, el trànsit... havien preparat però no teníem exactament clar les tasques a fer.

Finalment ens van aclarir quin era el càrrec d’un VTR: Introduir les cintes dels diferents vídeos per a que en el moment que els hi tocava apareguessin a la pantalla. Per tant, teníem feina a fer: comprovar que no faltés cap cinta, posar-les just un segon abans que comencés el vídeo tot escrivint el temps a cada caràtula i, per últim, endreçar-les per ordre d’aparició.

En acabat vam fer l’última reunió l’equip d’informatius al complet per tal de coordinar i revisar que tot estigués correcte. Amb tot ja preparat, arribava l’hora de la veritat. En uns segons començàvem a gravar.

El primer directe que vam fer va ser de prova i en seguida vam iniciar la gravació definitiva. Al principi tot semblava sortir força bé, llàstima d’uns errors que vam tenir amb els vídeos que van fer que haguéssim de tallar l’emissió.

El problema havia estat que amb la companya que també era VTR vam acordar que hauria de rebobinar la cinta de la careta perquè després havia de tornar-se a fer servir. Però el que no vam calcular era que ella havia de llençar una altra cinta en pocs segons i que per tant no tindria temps a fer-ho tot.

Tret d’aquest error i alguns problemes amb l’àudio, el resultat final ha estat prou bo tenint en compte que es tractava del primer informatiu. Evidentment hi ha moltíssimes coses a millorar i hi ha hagut algunes errades (com negres, l’àudio...), la majoria provinents de la falta de coordinació.

Malgrat tot, considero que podem estar satisfets del resultat. Hem tret un informatiu el quart dia de classe. Sí que és cert que hi ha molts aspectes a millorar, però estem en el taller per aprendre i crec que pel proper informatiu hi haurà molts menys errors que els que hi ha hagut en aquest primer.

No tot és tan bonic com sembla

2008-01-14T21:59:00.000Z

“Tantes imatges que ens pensàvem que havíem enregistrat i gairebé no tenim ni per començar”. Aquesta ha estat la frase que més m’ha passat per la ment en visionar les imatges i intentar muntar la peça aquesta tarda.

Què havia passat? Havíem gravat moltíssimes panoràmiques i gairebé no teníem plans fixos. Això dificultava molt fer l’edició de la peça. És cert que no ens van deixar tot el temps que hauríem necessitat per gravar bé els quiròfans però també cal dir que havia estat un error força greu no fer més plans.

Tot i les dificultats calia intentar treure el màxim de rendiment al material que teníem. Jugant a fer algun congelat vam poder tirar endavant el vídeo el màxim de bé possible. Malgrat tot, es trobaven a faltar més plans.

Pel que fa al text de la peça també vam adonar-nos que no li havíem donat primer l’aire de narració que es requereix per a la televisió. Semblava que escrivíem més aviat una notícia d’agència que no pas un text per un mitjà audiovisual, on es pot jugar molt més amb les paraules.

Cal dir també que no ens hem atrevit en un primer moment a sortir de la clàssica notícia ja que al tocar un tema tan delicat com l’avortament, teníem una mica de por a que segons el que poguéssim dir agafés un aire sensacionalista. Tot i això, vam decidir canviar la locució del text, intentant donar-li un to diferent al que li havíem donat sempre amb prudència de no creuar el límit sensacionalista.

L'edició amb el programa Abid va ser una mica complicada al començament ja que també feia molt de temps que no editàvem i ja se sap que un programa informàtic t'acabes oblidant de com funciona si no es fa servir.

Com a conclusió dir que de totes les incorreccions s’aprèn. Esperem que la propera vegada que sortim a filmar siguem conscients que cal tirar llarg amb les imatges que s’enregistren i que sobretot cal fer molts més plans fixes.

Ginecòleg o càmera professional?

2008-01-11T17:00:00.000Z

Tothom ha patit alguna vegada la sensació de ser el “novat”. En el nostre cas fer més d’un any que no tocàvem la càmera de filmar va fer que en la tarda d’ahir el sentit del ridícul aflorés a uns nivells que feia molt de temps que no havien arribat. Però anem per parts...

El primer dia classe vam haver de conscienciar-nos que en tres classes gravàvem el nostre primer informatiu. Tocava doncs anar per feina. Així que vam procedir a la repartició dels càrrecs i a mi em van adjudicar fer la locució d’un equip ENG en el què cobriríem una notícia de societat.

En arribar el segon dia del taller vam proposar diferents temes de societat i finalment ens vam quedar amb l’aturada dels centres abortius. Per tant, vam decidir contactar amb la clínica Tutor Mèdica i vam acordar una entrevista amb el ginecòleg del centre i representant a Catalunya de la Asociación de Clínicas Acreditadas para la Interrupción del Embarazo, Santiago Barambio.

La idea era aprofitar els minuts de llum que encara quedaven i filmar primer de tot l’exterior de la clínica i així ens posàvem al dia amb el funcionament de la càmera. Però justament ens trobem a la porta a Santiago Barambio, el qual ens diu que no té gaire estona per dedicar-nos ja que en breu hauria de marxar a fer una entrevista per a un altre mitjà.

Arribem al seu despatx i comencem a muntar el trípode i la càmera. Pot semblar senzill si es té pràctica, però després d’un temps de no fer-la servir, ens venien al cap aquells petits dubtes que delataven la nostra falta de pràctica. Un fet que si ens hagués passat al carrer es soluciona poc a poc i amb paciència, però que amb l’entrevistat davant feia que encara ens poséssim més nervioses i que encara dubtéssim més de tot.

Qui ens va acabar ajudant? El mateix Santiago Barambio. Tot un entès en filmació ja que antigament s’havia dedicat a ser càmera professional. Un gest que per una part agraíem profundament però que ens feia sentir molta vergonya per la nostra ignorància.

Finalment l’entrevista va tirar endavant i va anar força bé. Acte seguit vam seguir filmant els quiròfans i les sales d’espera. Evidentment ens hagués agradat molt entrevistar a alguna pacient però per la mateixa aturada no hi havia cap visitant al centre.

Un cop fet l’stand up vam recollir els estris i vam tornar cap a la universitat. El resultat final creiem que ha estat bo. Tot i això, la vergonya que en alguns moments hem passat farà que durant molt de temps ens recordem de tal dia com ahir on vam sortir a gravar i el mateix entrevistat ens va haver d’ajudar.

Reencetem el bloc

2008-01-08T12:52:00.000Z

Després d’una aturada de sis mesos, iniciem l’any amb la reobertura del bloc.

Comencem nova etapa i li donarem un nou gir al Infomon. Durant els següents tres mesos ens centrarem en les aventures i desventures de l’assignatura de Taller de TV.

Anècdotes, novetats, fotudes de pota... Una mica de varietats per a que en el bloc es deixi constància del gran món de la pantalla tonta.

La moral d'El Show del Donant

2007-06-04T10:12:00.000+01:00

Premsa, ràdio i televisió en parlaven. Per uns moments, tenia més minuts de conversa en el dinar que no pas les recents eleccions municipals. I és que feia temps que un programa televisiu no generava tanta expectació. Afartats de Grans Hermanos, Operacions Triumfos, i famosos perduts per la selva, es necessitava un nou reality show que incorporés algun valor afegit. I què se’ls hi va ocórrer? “El Gran Show del donant”, tot un muntatge per intentar tocar la fibra sensible de mig món. Altre cop els holandesos ens sorprenien amb un nou format, però aquesta vegada summament criticat. I és que, què pot afectar-nos més que una persona que s’està a punt de morir i decideix entregar els seus òrgans per a que una altra segueixi vivint?.

Finalment va arribar la data esperada d’estrena malgrat els comentaris i els crits del govern per a que no s’emetés. En ple prime-time “El Gran Show del Donant” obria el concurs amb una dona amb càncer cerebral incurable a l’espera de decidir a qui guardonava amb el seu ronyó. La donant, una senyora de 37 anys s’havia de basar en la història dels concursants, el perfil i les converses amb els seus familiars i amics per decidir quin dels tres participants era el més mereixedor de seguir vivint abans que els altres.

Però finalment es va demostrar que tot havia esdevingut un muntatge. Ni la noia tenia la malaltia, ni anava a fer cap donació de ronyó. Senzillament era una actriu. L’únic cert era que aquelles tres persones sí que estaven a l’espera d’un transplantament. La intenció era, segons la cadena, ni més ni menys que cridar l’atenció sobre l’escassetat de donants als Països Baixos.

Així doncs, el programa “poc ètic” i de “mal gust” va resultar ser una lliçó per remoure la moral envers la donació d’òrgans i la necessitat de millorar la política sobre el tema. Ara bé, rere aquesta màscara hi havia un únic fi: enriquir el canal privat BNN a base de tota la propaganda d’aquest concurs. I no només van aconseguir audiència i diners a base de tots els missatges de text que es podien enviar per part del públic per aconsellar a la donant, sinó que, a més, van arribar a tocar la moralitat de persones, governs i associacions. Després de tantes tergiverses “El Gran Show del Donant” va voler donar una lliçó del tipus “fins que no heu vist a prop un cas, ni us heu plantejat la problemàtica de la donació”.

Potser pot semblar una presa de pèl. Potser les formes usades no són les adequades. Però el que sí que és cert és que pocs pensen en que tan sols a l’Europa occidental hi ha 120.000 pacients en tractament de diàlisi i 40.000 a l’espera d’un transplantament de ronyó –amb una mitjana d’espera de tres anys-. Malauradament, sovint només hi pensa qui té un cas ben proper.

On estem anant a parar?

2007-05-29T16:50:00.000+01:00

Hi ha notícies que només et fan pensar: “on estem anant a parar?”. Una d’elles és la venda d’un llibre que revelarà tots els detalls del vestit que la princesa Lady Di portava el dia del seu casament el 29 de juliol de 1981.

El llibre es ven al "mòdic" preu de 1.500 euros i inclou un tros de tela de l’estampat original del vestit. L’edició que evidentment serà “de luxe” és de mil exemplars i es dedicarà a revelar els secrets del traju.

Sens dubte aquesta és una d’aquelles idees escurabutxaques. A dress for Diana (així es titula la gran obra literària) se li ha ocorregut als dissenyadors del vestit, els britànics David i Elizabeth Emanuel.

Però per tal de fer-ho encara més vendible i més proper a la “princesa del poble”, se’ls hi ha acudit, a méa a més, incloure a cada llibre un tros de tela de l’estampat original de seda que es va fer servir pel vestit del casament de la princesa de Gales. El tros de tela l'han rescatat dels ajustos finals de la confecció de la peça. I per a més emoció encara, també hi adjunten les cartes enviades pel palau de Buckingham per encarregar el vestit, missatges de felicitació i una carta escrita a mà per Diana.

Si no és ja prou ridícul tot plegat, per a qui encara no se n’adongui de com volen treure diners a costa del que sigui, a sobre hem de tenir clar que el llibre “ofereix una oportunitat única de tenir un tros d’història, brindant un accés exclusiu a la dona que es va convertir en una llegenda”. Aquestes paraules dels dissenyadors fan pensar que deu haver persones que sí que creuen que val la pena comprar aquest “tros de la història” i que 1.500 euros no és tant.

S'enten que sí que és certa la importància de la Princesa Diana i que el seu casament va ser el més vist del segle XX. Ara bé, estem arribant a uns punts on es vol fer negoci de tot, arribant a ser exagerat. El problema evidentment és que hi hagi presones que ho compren, si no, no se’ls ocorreria vendre llibres així.

Per molt que sigui un personatge públic, que jo pugui estar més o menys d’acord en el paper que les monarquies actuals desenvolupen al seu país, però si jo fos un fill seu a mi no em faria cap gràcia veure com hi ha persones que aprofiten el que sigui per vendre el record d’una persona. Així que davant de tot això, em repeteixo en dir: on estem anant a parar?.

Toc d'atenció amb l'abstenció

2007-05-28T14:13:00.000+01:00

Ahir vam saber que com ja era previsible el tripartit municipal (PSC-ICV-ERC) repeteix el poder a l’alcaldia de Barcelona. Potser ens vam sorprendre al veure que el tripartit ha patit una davallada de tres regidors que CiU ha guanyat. Però el que m’agradaria destacar de tot plegat és l’alta abstenció que hi ha hagut a Barcelona.

Una falta de votacions que ha esdevingut tot un rècord, al no anar a comicis més de la meitat dels ciutadans. Així, només va anar a votar el 50,39% del cens. Aquest és un fet que no s’hauria de deixar passar per alt. És un indicatiu que alguna cosa està passant. Significa que de cada deu persones que passen pel teu costat al carrer, cinc d’elles no han votat. Hi ha una disconformitat amb la política actual, tant, que ja ni es vota.

Per molt que segons el Govern, hi ha hagut una acumulació de comicis (referèndum per l’Estatut el 18 de juny, autonòmiques l’1 de novembre i les municipals d’ahir), alguna cosa més està passant. Hi ha una passivitat i un descontent general que crea una desmotivació molt gran envers la política.

La visió de Joan Puigcercós, que va considerar que la baixa participació ha de comportar una “autorreflexió” la trobo prou encertada. És cert que arriba el bon temps i la gent marxa fora el cap de setmana, però no és només això el motiu d’abstenció.

No és molt difícil sentir al carrer persones dir “la veritat és que no sé a qui votar perquè no hi ha cap que m’acabi de convèncer”. És força greu que davant de tants candidats ningú se senti realment identificat amb algun. Hi ha un problema d’arrel i s’hauria de començar a prendre seriosament.

També s’ha dit que el fet que a Barcelona no fossin eleccions autonòmiques ha propiciat que no es votés tant. Ara bé, a Euskadi, Galícia i Andalusia també es celebraven eleccions municipals exclusivament i el nivell d’abstenció de les seves capitals no ha estat pas tan elevat:

· Sevilla (45,4%)
· Santiago (39,8%)
· Vitoria (37,7%)

Podrà posar el Govern com excusa les retransmissions esportives. Podrà dir en Puigcercós que “Catalunya té un fet diferencial: sempre registra una abstenció major que la resta d’autonomies”. L’única cosa certa és que hi ha un descontent polític general.

Si en comptes del vot, es fes “l’antivot”, on poguéssim dir qui no volem segur que ens governés, no sé si augmentaria la participació, però jo crec que els ciutadans ho tindrien molt més clar.

La vaca desnatada

2007-05-27T12:35:00.000+01:00

El diari britànic The Sunday Times anunciava avui que un grup de científics de Nova Zelanda havien aconseguit criar vaques que de forma natural i sense necessitat de recórrer a la genètica produïen una llet que quasi miraculosament té menys grassa que la normal i més olis omega3 i grasses poliinsaturades.

La vaca es diu Marge i l’han descobert un grup de científics d’una empresa biotecnològica anomenada ViaLactia. Malgrat que amb aquests noms sembli tot plegat una mica d’acudit, la troballa ha esdevingut tota una revolució pels descobridors. I és que el que han sabut a més, és que els descendents de la Marge, també tenen aquesta propietat. Aquest fet ha corroborat que els científics afirmessin que amb aquesta vaca havien fet un gran descobriment. Tot i això, encara no han sabut identificar quins són aquests gens especials de la Marge, però tenen confiança en fer-ho aviat.

La veritat és que sembla una mica estrany que es faci un descobriment així sense que hagin hagut de recórrer a la genètica. Però com jo de ciències no hi entenc massa l’única cosa que se m’acut és pensar que potser en un futur i amb tanta naturalitat es veurà en una granja tres seccions que diferenciaran les vaques “senceres”, les “semis” i les “desnatades”. Qui sap si, amb el temps les gallines pondran ous baixos en colesterol i les plantacions de cafè seran descafeïnades.

El futur evoluciona tan ràpid que jo almenys espero que si certament acabem bevent llet d’una vaca “desnatada”, siguem conscients que això és una invenció més de l’home i no de la naturalesa. És enriquidor que per exemple, el ser humà hagi sabut adaptar molts productes a les diferents zones del planeta i que ara veiem al mercat kiwis i no parem l’atenció en pensar “quina fruita més rara...” Ara bé, és molt trist que molta gent cregui que el kiwi o la patata siguin productes made in spain de tota la vida.

La lliberalització o l'esclavitud de la dona?

2007-05-25T13:08:00.000+01:00

Estem tips de sentir que el segle XX i evidentment el XXI han contribuït a alliberar a la dona. I és que certament fins fa ben poc el paper del “sexe dèbil” consistia exclusivament en cuidar els nens i fer les feines de casa, sense cap tipus d’opció a poder triar si es volia treballar fora.
Han passat els anys i ara tenim la dona “alliberada”. Si ens referim a que el sexe femení ara té l’opció de poder triar si vol treballar o no, doncs és cert, ho pot fer, està més “alliberat”. Si parlem que la dona treballa doblement a casa i fora d’ella, potser, de sobte, ens trobem una dona més “esclavitzada”.

I no és que consideri que la dona no ha d’integrar-se al món laboral, tot al contrari. Ara bé, les teories de la igualtat de sexes, encara no estan portades a la pràctica al cent per cent. Portem un rol on creiem que “l’home ha d’ajudar a la dona a les tasques de la llar” i això no és ni de bon tros el que s’entén per la igualtat. L’home i la dona han de compartir les tasques de casa, no ajudar.
Però no és només una percepció particular aquesta situació. En una enquesta per Internet realitzada per la revista Mi bebé y yo, a uns 17.000 pares i mares amb fills de fins a quatre anys es confirma que actualment, a la societat espanyola la mare encara carrega el pes de cuidar els fills. El pare sí que certament s’implica més que fa uns anys en la cria, però en un paper molt més reduït.

Segons aquest estudi, amb la incorporació de la dona al món laboral, l’home cada vegada ajuda més a casa però hi ha feines que són d’exclusivitat femenina. Així, destaquem algunes dades rellevants:

· El 90,2% de les dones preparen la roba del dia següent dels nens.
· El 73,2% de les dones s’encarrega de fer el sopar del fill.
· El 68% de les dones canvia els bolquers del bebès.
· Si el nen plora per la nit, la mare es llevarà el 71,4% dels casos.

Per tant, tenint en compte que en teoria aquestes xifres han de millorar, no deixa de ser una mica ridícul que parlem de “lliberització” de la dona. Actualment, el sexe femení està esclavitzant-se cada vegada més. I el pitjor de tot és, que encara que es decidís que un dels dos pares es quedés a casa i cuidés als nens mentre l’altre treballés, amb els sous mileuristes resulta impossible. La veritat és que s’ha entrat en una espiral que amagada amb el nom de “llibertat”, ha acabat “esclavitzant” des de mares a avis.

La por armada

2007-05-17T09:36:00.000+01:00

Ahir vaig veure la pel·lícula Bowling for Columbine. Una pel.lícula que donant un gir als clàssics films nord-americans, s'immersa en el gènere documental realitzant una severa crítica a la facilitat amb què es poden aconseguir armes de foc als Estats Units.

El seu director i protagonista, Michael Moore, amb una tesi prèvia ja feta, parteix dels dramàtics fets produïts a l’Institut Columbine High School a l’any 1999, on dos joves van acabar amb la vida de catorze dels seus companys de classe i d’un dels professors després de suïcidar-se. A partir d’aquí, es planteja una cerca de la raó d’aquesta violència. Un conjunt de fets que, malgrat que el cas de l’escola no és dels més freqüents, fan que el director es qüestioni què està passant en el seu país, on més de 10.000 persones perden la vida anualment víctimes d’assassinats. Una xifra que lluny queda de les desenes o centenars de morts que són víctimes d’assassinats d’armes a altres països desenvolupats.

Una pel·lícula que em va recordar els fets succeïts a Virginia, el 16 d’abril de 2007 a l’Institut Politècnic i Universitat Estatal de Virginia, als Estats Units, on van morir 33 persones, inclòs l’autor que va iniciar el tiroteig i 29 persones en van resultar ferides. Un fet que no és sinó, una mena de repetició del que ja va passar a Columbine. El curiós és que aquests fets els hi passi sempre als nord-americans.

Malgrat la clara tendència posicional que el film mostra respecte el tema, el reportatge fa servir diferents recursos per voler donar una visió el més objectiva i real possible. Utilitza una estructura adequada tot combinant escenes reals, fragments de publicitat d’armes de foc i animacions satíriques sobre la història dels Estats Units, juntament amb entrevistes. Aquesta última és possiblement l’element més destacable. Des de personatges coneguts com Marilyn Manson, un dels acusats dels rebrots de violència entre joves per culpa del seu estil musical, a nois que havien estat presents a Columbine. Amb aquestes entrevistes aconsegueix crear un clima de més realitat als fets i donar força a la seva posició respecte al tema.

Michael Moore situa “la cultura de la por” com un dels elements bàsics d’aquesta significant diferència d’assassinats del seu país. Segons el film és un sentiment que prové majoritàriament de les amenaçadores alarmes que els mitjans de comunicació fan, posant el cas de com malgrat haver decrescut el nombre d’assassinats i homicidis un 20%, el nombre de notícies sobre els mateixos havia augmentat un 600%. Tot i que les xifres són espectaculars, hi ha un problema en això. I és que en la majoria d’estadístiques que ofereix la pel·lícula, no ens diuen les fonts d’aquestes dades i això li fa perdre molta credibilitat.

Però no és només Marilin Manson un dels personatges coneguts que apareixen en el film. Des d’un dels creadors dels polèmics dibuixos animats South Park –que va rebre l’educació primària curiosament a Columbine High School- fins a l’actor Charlon Heston. D’aquest, a més, hi fa una forta incidència ja que pertany a l’associació Nacional del Rifle. L’atac que se li fa a aquest personatge és un tant excessiu arribant a veure’s la imatge de Charlon Heston “fugint” d’un entrevistador.

Per altra banda, el film vol posar en dubte la constitucionalitat del seu país en quant a la facilitat en l’adquisició d’armes i critica durament la política exterior dels Estats Units. Així, per exemple posa de manifest com el dia de la matança de Columbine va ser un dels dies on més bombes es van tirar a Kosovo. D’aquesta manera, hi ha un clar rerefons polític en el film on inclús s’arriba a donar a entendre que el mateix govern fa promoció de la violència. Un cas clar és que ensenya un avió que es troba exposat al carrer com si fos un monument tot indicant que va matar vietnamites.

En definitiva, Bowling for Columbine deixa al descobert la ignorància i la por que els nord-americans tenen davant una amenaça exterior inexistent que els fa voler adquirir i usar armes de foc. Considero que és molt interessant veure el film per recrear la facilitat en l’adquisició d’armes que es viu als Estats Units. Malgrat tot, cal ser una mica crítics i tenir present que el reportatge és un tant tendenciós al voler inculcar unes idees un tant inapropiades, com són acusar a uns grans magatzems, o a Charlon Heston de contribuir en la situació dels Estats Units i fent creure, a més, que és força probable morir per una arma de foc.

Hipocresia verda

2007-05-16T13:24:00.000+01:00

Aquest matí he assistit a una roda de premsa que feia Imma Mayol, candidata d’ICV a l’alcaldia de Barcelona.

Envoltada de tot de dones, la candidata ha dedicat la roda a potenciar el paper del sexe femení davant d’un món on la dona encara té dificultats per no ser equiparada al cent per cent amb un home.

La candidata pel partit ecosocialista ha declarat la importància d’ampliar la mobilitat obligada que actualment només compren el desplaçament de casa a la feina o al centre d’estudis. Ella ha afirmat que per exemple, cal contemplar també el temps que es fa servir en anar a l’escola o al metge.

Per això Mayol ha dit que és necessari un canvi en la gestió del temps de la ciutat per tal de conciliar la vida privada i la laboral a les necessitats actuals. És a dir, calia per exemple, tenir sempre en una zona algun comerç de queviures obert al migdia, mentre un altre obria fins més tard a la tarda-nit i s’anirien intercanviant, fent el que seria un intercanvi de temps. Així a un establiment només li tocaria fer unes quantes hores de més un dia a la setmana i la zona estaria tot el dia proveïda d’alguna botiga. Segons la candidata, és necessari crear un pacte municipal per districtes. També va afirmar que calia posar l’ull en algunes ciutats italianes com Milà, que ja adeqüen els horaris dels serveis públics i del comerç.

Fins aquí m’ha semblat més o menys acceptable tot el que deia. Tenint en compte que ens trobem en una societat on la incorporació de la dona al treball és ja un fet totalment normalitzat i que moltes empreses estan en contra que hi hagi una certa flexibilitat d’horaris. Si la teva hora d’entrada a treballar és les nou del matí, no és senzill que una empresa et deixi entrar a les deu i sortir més tard, perquè una mare vagi a portar el nen a l’escola.

I no comparem els serveis que s’ofereixen a altres ciutats europees, on hi ha guarderies a les feines i on es treballa amb horaris molt ajustats als de les escoles. Recordo quan treballava en un despatx i una companya m’explicava que només podia veure a la seva filla una hora al dia: de vuit a nou de la nit. Una mica depriment tant pel nen com per la mare, no?

Però Imma Mayol creu que la manera per arreglar la conciliació de la vida familiar i laboral, consisteix en la reducció de les jornades laborals teballant menys hores i més dies. O sigui, cal que treballem també els dissabtes per tal de poder sortir a una hora decent de treballar? No seria molt millor, per exemple, potenciar les jornades intensives?

Però bé, presumirem la bona fe de Mayol i evidentment imaginarem que ella, com la majoria de dones, és la primera que pateix o ha patit les dificultats d’haver de treballar sota la pressió d’un cap que no li agrada que marxis unes hores abans perquè un fill s’ha posat malalt. I aleshores, mentre defensa les dones autosuficients i ensenya una imatge de senzillesa, de hippie, d’ecologista i d’esquerres, la veiem marxar de la roda de premsa amb un cotxe de luxe conduit per un home.

Ja n’és d’hipòcrita la vida en sí, i la dels polítics molt més. Ara, almenys caldria dissimular una miqueta... En aquest cas, només em queda dir una cosa: hipocresia verda.

Cleopatra, la nova estrella

2007-05-11T17:54:00.000+01:00

Després de fer-nos esmorzar, dinar i sopar amb “Antes Muerta que sencilla” i tot creient que ja s’havien acabat els booms de nens que els feien portar una vida com si fossin adults per tal d’explotar-los al màxim i treure grans rendiments, arriba una nena nova estrelleta. En aquest cas és Cleopatra Stratan, una nena romanesa que amb només quatre anys està “revolucionant el panorama musical amb la cançó ‘Ghita’”.

I és que la precoç Cleopatra ahir es va endur a Sibiu tres premis MTV Rumania 2007, a la millor cançó, el millor àlbum i la millor artista revelació. Uns guardons musicals que molts adults somniarien amb voler aconseguir. Això evidentment, a part del triple Disc de Diamant per ventes rècord de més de 150.000 còpies (actualment se superen els 250.000 discos venuts).

Quan jo tenia quatre anys –amb prou feines recordo què feia, perquè evidentment era una criatura- em passava la major part del dia jugant. Jugant, dormint i a l’escola. Potser sí que m’agradava cantar, però per gust, no pas per obligació.

Cleopatra Stratan amb tres anys va donar ja un concert de dues hores i inclús ha actuat davant de 3000 persones. Jo no dic que no s’ho passi bé cantant, però cada edat està per una cosa. Una nena de tres anys no la pots sotmetre a la pressió d’un concert de tal durada i amb tant públic.

El que està clar és que els beneficiaris de tot això són els pares. Així el pare l’ha volgut incloure en el llibre dels Guinnes dels Records com l’artista més jove que edita un disc i ofereix un concert de dues hores. Realment això ho disfruta la nena? Qui en treu profit de tot aquest boom? Per molt que el seu pare sostingui que mai ha obligat a la seva filla a cantar, el que també és cert és que en un país on el salari mig és de 300 euros i on segons el dirari rumanès Libertatea, Cleopatra cobra per cançó interpretada en directe 1000 euros, la nena està convertint-se en una mina d’or..

Potser sí que amb aquests diners ben invertits podrà aconseguir estudiar quan sigui més gran i tenir uns mitjans que potser molts altres nens romanesos mai ho tindran. Malgrat tot, ara està en mans dels pares veure què fan amb aquests diners. El està bastant clar però, és que aquestes “estrelles”, com el nenet francès que va tenir tant èxit a l’any 91, el Jordy, pugen tan ràpid com baixen. A més, a la gent els hi fa més gràcia pel fet de ser nens cantants tan petits, que per les seves dots artístiques. Esperem que com va declarar el seu pare la protegeixin dels possibles efectes de l’èxit i de la condició d’estrella sobre la personalitat de la seva filla.

Caldrà veure doncs si l’èxit de Cleopatra Stratan també es repeteix a Europa. El que cal tenir ja en compte és que el seu videoclip, on surt la nena vestida amb topets blancs i vermells arrastrant una immensa maleta vermella a l’espera de Ghita, ja ha rebut més d’un milló i mig de visites a YouTube.

Cap modificació constitucional

2007-05-09T18:10:00.000+01:00

El naixement d’una nova nena a casa dels prínceps d’Astúries ha fet allunyar totes les tensions esdevingudes en referència a la successió reial. I és que, sense una reforma de la Carta Magna, existeix un forat discriminatori en una Constitució que en el seu article catorze garanteix la igualtat de llei sense discriminació per raons de sexe. Així, si la Infanta Sofia hagués estat un nen, hi hagués hagut un panorama complicat ja que constitucionalment, encara que home i dona són iguals davant la llei, el nounat hagués passat a ser segon a la línia de successió al Tro d’Espanya, passant davant de la primogènita Leonor. És a dir, la Constitució del 78 segueix la fórmula preferencial de sexes.

És per això que l’actual President del Govern, José Luís Rodríguez Zapatero s’havia compromès a tancar aquest forat discriminatori de la Carta Magna. Malgrat tot, avui ha anunciat que per desacords amb el PP, partit imprescindible per tirar endavant una reforma constitucional, l’Executiu no creu convenient donar “més passos” en el procés.

Però aquest debat que s’ha reobert envers la reforma constitucional en matèria de successió posa el punt de mira històric al Rei Felip V, fundador de la dinastia Borbó i impositor de la Llei Sàlica a Espanya a l’any 1713. Malgrat no tenir l’acceptació del poble (com de fet ja passa també actualment on gran part de la població creu que s’hauria de reformar la Carta Magna), es va imposar aquesta llei per impedir a les infantes l’accés al tro en tant hi hagués descendència masculina en la branca directa o colateral familiar.

A partir d’aquesta data la Llei Sàlica ha marcat gran part de la història del país. No va ser fins al regnat de Carles IV que es va intentar abolir, quan les Corts van votar a favor del règim fixat a les Partidas, on s’establia que si el Rei no tenia un fill baró, heretaria el Regne la filla major. Malgrat tot, es mantenia la preeminència dels barons però ja no s’excloïa a les dones (una situació ben semblant a l’actual i que ara es vol canviar). No obstant, l’acord no va ser promulgat i, per tant, la Novíssima Recopilació no ho va reconèixer per no tenir vigència.

Amb el govern de José Bonaparte, es va tornar a excloure a les dones com a hereditàries de la Corona. No va ser ja amb Ferran VII reclòs per Napoleó, que es crea la primera Constitució espanyola, la PEPA, i s’aboleix la Llei Sàlica. Ja durant el regnat de Ferran VII, malgrat derogar la Contitució, decidirà abans de morir no continuar amb la Llei Sàlica per tal que la seva filla Isabel II sigui la successora, i no el seu germà l’Infant Carles Maria. Malgrat tot, això provocà les Guerres Carlistes que es van consumar durant tres guerres civils durant el segle XIX.

Així doncs, amb el naixement de la Infanta Sofia, segueix oberta la polèmica i el record de la Llei Sàlica. Malgrat la reforma de la llei constitucional de 1978, i tot i no estar instaurada la Llei Sàlica, segueix la preferència de sexes. Deixant de banda les convencions personals sobre si el millor és una República o una Monarquia, caldria que ja que a l’Estat hi ha instaurats uns reis, encara que no podem negar que adquireixen molts drets només per néixer fills de qui neixen, intentem, al menys, acabar amb aquest punt sexista a la Constitució que ja fa massa anys que s’arrossega. Així doncs, no deixa de ser una vergonya que les forces polítiques no tirin endavant un procés com aquest.

L'immigrant a ulls de Sarkozy

2007-05-07T23:47:00.000+01:00

“El sufragi universal ha parlat. Espero que el president realitzi el seu paper al servei de la ciutadania francesa”. Amb aquestes paraules admetia ahir la seva derrota la candidata socialista a la presidència de la República francesa, Ségolene Royal. Així doncs, el fins ara president Jacques Chirac ha deixat el seu lloc al líder de la Unió per un Moviment Popular, Nicolas Sarkozy.

Però malgrat que els sondejos predeien ja la victòria de Sarkozy, el marge no ha estat tan ampli com s’imaginaven. Amb el 53,06% dels vots al seu favor, el candidat té tots els ingredients que requereix la dreta: és pro-nordamericà, no està a favor de l’ingrés de Turquia a la Unió Europea i a més a més, ha endurit les lleis d’immigració.

Si centrem les mirades en la immigració, cal destacar que dins les seves propostes de campanya hi va tenir cabuda la creació d’un ministeri d’Immigració i Identitat Nacional. S’ha de tenir molt present que en la política de Sarkozy, les seves idees entorn la immigració han estat un dels punts que més ampolles ha aixecat. Per molts, la seva proposta de llei aprovada el 2006 no va ser més que un impuls xenòfob per aconseguir els vots de la dreta. Així, amb la tirada endavant d’aquesta llei es pretenia dificultar que els immigrants poguessin portar als seus familiars a França, obligava a fer classes de francès i deures cívics als acabats d’arribar, i finalitzava el dret automàtic d’accedir a un permís de residència a llarg termini després d’haver viscut en el país més de deu anys. A més, també proposava crear un permís de residència de tres anys per “hàbils i tendenciosos” amb l’objectiu d’atraure treballadors qualificats. Amb això Sarkozy va afirmar que només volia atraure un tipus d’immigració, en comptes de rebre a tothom que arribés.

Sigui com sigui, aquesta immigració selectiva, immersa en un país on hi ha un tant per cent molt elevat d’immigració i tenint present que el mateix Sarkozy és fill d’un immigrant hongarès, fan pensar que encara que Sarkozy rebés dures crítiques per la seva llei d’immigració, la victòria demostra que en el fons per molt que se’l titllés de xenòfob, les votacions li han donat el poder i, per tant, el poble no estava tan en contra d’aquesta llei. Però a més, potser inclús caldria que abans de realitzar aquestes mesures amb els immigrants, Sarkozy recordés que la seva família també va venir a viure a França provinent d’un altre país.

Bush no diu prou

2007-05-03T21:23:00.000+01:00

L'aprovació del projecte de llei que tant el Senat com la Cambra de Representants dels Estats Units han aprovat i que ordena la retirada de soldats nord-americans d’Iraq a partir del mes d’octubre d’aquest any ha estat la vetada per part del President Bush.

Es tracta d’una llei que posa una data final a una invasió que es va iniciar el mes de març de 2003 i que rere una campanya militar batejada com “Operació Llibertat Iraquí”, de les tan sols tres setmanes que havia de durar, s’ha acabat allargant quatre anys. Una invasió que es va fer sense el recolzament de l’ONU i de la gran majoria de països europeus, i amb una finalitat de recercar unes teòriques “armes de destrucció massiva” –que amb el temps es va acabar demostrant que eren inexistents-. Però la invasió va prosseguir i es va anar cobrant la vida de cents de milers d’iraquians i més de 3.300 soldats nord-americans.

Evidentment, el cost d’aquesta guerra està essent elevadíssim. A més, si l’economia d’una potència mundial es veu tocada, de retruc reben també la resta de països. Cal considerar que al tirar endavant la guerra, caldrà fins i tot formular un nou projecte d’assignació de fons per a les operacions militars. Així, es calcula que els diners poden esgotar-se durant els mesos de juny o juliol d’aquest any. I és que des de l’inici de la invasió, el Congrés ha aprovat més de 450.000 milions de dòlars per a la campanya bèl·lica a Iraq.

Per tant, la insistent negativa del President Bush a retirar les tropes d’Iraq no és més que voler continuar una guerra que s’està cobrant cents de milers vides i que no fa més que accentuar les tensions entre Orient i Occident. Caldria que fossin conscients dels errors que s’estan cometent amb aquesta guerra que està esdevenint un dels pitjors genocidis comparable ja als succeïts amb d’altres conflictes com el de Vietnam.

L'accelerada cessió del castell de Montjuïc

2007-05-01T22:20:00.000+01:00

L’ordre ministerial de traspàs de la gestió del castell de Montjuïc serà rebut per Jordi Hereu de mans de José Luis Rodríguez Zapatero. Malgrat l’esperada i llarga recuperació, els altres grups municipals han considerat l’acte com un anunci electoralista.

És cert que ja feia temps que el debat estava sobre la taula i s’ha accelerat de cop a l’apropar-se les eleccions, i fent, a més, una cessió per decret i no per llei. Alguns dirigents d’altres forces polítiques, com la candidata a l’alcaldia per ICV, Imma Mayol, han titllat a Hereu de “deslleal” i han considerat l’acte com un “regal del senyor Zapatero al senyor Hereu”. Però cal també tenir present el que representa aquesta cessió. Onegin o no totes les banderes, després de llargues negociacions s’ha aconseguit el que es demanava i les altres forces polítiques no han demostrat en cap moment la seva alegria per l’acte.

Cal tenir molt present que amb la cessió del castell es recupera una part de la ciutat i sembla difícil d’entendre que això sinigiqui tensions entre forces polítiques catalanes.
Caldria que els partits en comptes de mirar només pel seu futur resultat a les eleccions es fixessin més en com de positiu és aquest acte que, sens dubte, és una gran notícia per a la ciutat.

Sofia, Sofia i més Sofia

2007-04-30T19:15:00.000+01:00

Aquesta setmana la va obrir una gran notícia: Sofia, la nova filla dels Prínceps. El naixement de la infanta va omplir diaris, revistes, informatius... I com que encara no existeix tecnologia per poder decidir el sexe d’un nen que neix, però sí per saber el que tindrà un cop la dona està embarassada, la família reial es va accelerar en dir que naixeria una nena. Amb la notícia s’havien acabat els debats sobre la llei sàlica. Així que a falta de temàtica per parlar, les converses van girar al voltant de dos temes: el nom de la nena i la professionalitat de Letizia.

En quant al nom de la nena considero que és una mica absurd donar-hi tantes voltes. Recordo una trucada d’una dona a un programa d’aquests del cor on expressava el dolor que portava tot el dia arrel de saber que li havien posat Sofia i no Érika, el nom moral que hauria de tenir la nena. Cal tan debat per un nom?

Per altra banda, un tema que va ressonar molt va ser la professionalitat de Letizia durant el temps d’embaràs per superar de portes enfora la mort de la seva germana. Puc defensar que Letizia ha tingut moments molt dolorosos però que el càrrec que ha acceptat casant-se amb el príncep i volen ser així la futura reina d’Espanya, comporta haver d’aparèixer en públic donant una idea de capacitat de treball. Davant del que li va passar a Letizia, els mitjans de comunicació què esperaven què fes la Princesa? Potser pensaven que es posaria a plorar en tots els actes públics o que hi deixaria d’assistir. Però pel fet que això no va ser així, no cal etiquetar-ho tampoc com a “master en conducta reial” com van expressar alguns mitjans. Senzillament la Princesa va actuar com una persona que no va mostrar el dolor que portava a dins, però no per això cal anar jutjant la professionalitat d’una persona, ja que la tasques d’una futura Reina engloben molt més. Què hagués passat si en comptes de casar-se amb el príncep hagués continuat com a periodista? No hauria pogut deixar d’anar a treballar, perquè per sort o no la vida segueix.

Les Rambles, futur Patrimoni de la Humanitat?

2007-04-29T12:43:00.000+01:00

Qui no ha anat mai a Les Rambles? Sense necessitat de grans estadístiques podem afirmar que pràcticament la totalitat dels barcelonins hi ha posat un peu algun dia i, fins i tot, podríem gairebé assegurar el mateix per la majoria de catalans. I és que tant sigui com a punt de trobada, per celebrar un partit del Barça o per fer una agradable passejada fins al Port, Les Rambles esdevenen avui un dels punts més carismàtics de la ciutat comtal. Les parades de flors, les d’animals, juntament amb els quioscos i els artistes del carrer són part dels protagonistes del passeig.

Tanmateix, es fa difícil ja pensar en les Rambles sense sentir els galls cantar, deixar-se embadalir amb alguna exòtica flor o contemplar com algun artista del carrer fent d’estàtua es mou al donar-li algunes monedes. Però realment per aquest eix de la ciutat són les persones les que li donen vida. I és que tant qui hi treballa, com qui hi passa amb un destí fixat o vol comprar un diari, tenen cabuda en aquest passeig que lluny queda de les Rambles que la van veure néixer a mitjans del segle XIX. Des de turistes que troben en el carrer un punt imprescindible de visita, a l’avi que s’asseu cada dia al mateix banc i contempla la gent passar. Tot un paisatge que queda molt lluny de pensar que les Rambles havien estat un antic torrent del qual deu el seu nom àrab ramla, que significa areny.

I aquest tan emblemàtic carrer barceloní on només amb l’any 2006 van passar prop de set milions de turistes, té la voluntat de formar part del Patrimoni de la Humanitat. A finals d’any, l’Associació d’Amics, Veïns i Comerciants de la Rambla, amb el suport de l’Ajuntament, presentarà la candidatura. La resolució que es podria saber a principis de 2010 potser no farà que ens sentim millors, ni més orgullosos de la ciutat, però al menys es faran millores per complir els requisits de la Unesco. I, a més, en el supòsit que aconseguís ser Patrimoni de la Humanitat, seria un reconeixement més a un carrer de Barcelona que sense necessitat de ser un monument gegantí, té un dels encants i els atractius majors de la ciutat comtal.

Una roda de premsa prohibida als estudiants

2007-04-28T20:24:00.000+01:00

Promocionar els estudiants per a una millor integració posterior en el món laboral, crear nous plans d’estudi on es potenciï la pràctica en comptes d’exàmens clàssics on l’alumne s’ho juga tot a una carta... Propòsits així els hem sentit moltes vegades sobretot per part dels caps de govern per tal d’acostar la nostra educació a l’europea. Però com podem aconseguir això els estudiants si ni el mateix President de la Generalitat ho potencia?

El passat dimecres 25 d’Abril havíem d’anar a cobrir la roda de premsa que es feia al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona dins dels actes que s’engloben en el Made in Mad i amb motiu d’una reunió del President Montilla amb la Presidenta Esperanza Aguirre. A la l’acte es portaria a terme la signatura del conveni de col·laboració cultural entre ambdues comunitats autònomes i, a més, Esperanza Aguirre procedia a la inauguració de l’exposició.

Al CCCB hi eren presents la majoria de mitjans que van esperar l’arribada d’ambdós presidents fora de la sala on tindria lloc la roda de premsa. Un cop arribaren vam intentar entrar a la zona on tenia lloc la roda de premsa, però no vam poder accedir-hi. El motiu? No érem periodistes professionals, només simples estudiants.

Evidentment, la indignació que vam tenir va ser molt gran. Sempre sentim com n’és de complicat trobar una bona feina i que la preparació acadèmica sovint és important per poder accedir a un determinat càrrec. Però si ni els mateixos presidents de les dues comunitats autònomes més importants de l’Estat ho potencien una mica, encara és molt més complicat.

La persecució lingüística al s.XXI

2007-04-25T22:55:00.000+01:00

“La Dictadura va voler tractar el sentiment nacionalista català per la violència, per l’opressió i per la persecució”. Aquesta frase en llegir-la el primer moment he pensat que feia referència al Franquisme, però, malgrat el que deia formava part del Discurs a les Corts que l’any 1932 feia el President del Govern de la Segona República, Manuel Azaña. El seu partit, la Coalició Republicana Socialista, tot apostant per un govern més descentralitzat i per una política autonomista va aprovar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i es va intentar així construir un govern català on la llengua catalana recobrava l’estatus d’oficial -perdut des del segle XVIII- juntament amb el castellà. Però, l’arribada del Franquisme va comportar que tots els passos que s’havien donat a favor de la pluralitat política s’esborressin i s’imposés un rígid centralisme. Com tornant enrere amb el Règim de Primo de Rivera, el català es va anar prohibint a tota la zona nacional, fins que el 16 de febrer de 1939 es va privar el seu ús per decret.

Caldria doncs, esperar fins a la Transició, amb la Constitució de 1978 per a que es tornés a reconèixer el català com a llengua oficial de Catalunya. Tot i això, reportatges com el que el passat setze d’Abril es va emetre a Telemadrid, “Ciudadanos de Segunda”, amb la posada de manifest dels impediments que viuen els castellanoparlants a l’escolaritzar el seu fill en un col·legi públic, mostren que l’ús del català no és pas una polèmica que hagi suscitat reaccions contràries només en èpoques dictatorials. Així, en el règim franquista la prohibició del català va afectar a tots els serveis públics i també a l’ensenyament, on es van clausurar les escoles de la Generalitat i a primària i secundària es van establir nous programes d’estudi amb una forta càrrega ideològica de signe nacionalista i feixista. Inclús es va suprimir la Universitat Autònoma de Barcelona, tot just dos dies després d’haver entrat les tropes a Barcelona.

Així doncs, malgrat semblar que estan oblidades frases com “hábleme en cristiano”, amb reportatges com el presentat per Telemadrid on ens diu com “a Catalunya si el català es creua a la vida d’algú que no el parli, es converteix en un ciutadà de segona” això és degut a la “revenja nacionalista que es viu a Catalunya”ens fan recordar que la qüestió autonòmica segueix essent un procés obert i que perviu sense concloure.

Deixo constància del vídeo per si algú encara no ha tingut la sort de veure'l, tot i que cal molt esforç per aguantar-lo tot sencer.

El reciclatge, la moda mediàtica

2007-04-20T19:35:00.000+01:00

Després de diferents setmanes mostrant-nos que el problema més important que tenim és que el planeta es troba en una situació tan tràgica que d’aquí uns anys no existiran segons quines ciutats, el proper diumenge arriba el Dia Mundial de la Terra. No és que consideri que aquest tema no sigui important o que no estigui d’acord amb les polítiques de reciclatge i en contra de la contaminació, però crec que se li està donant una importància mediàtica extrema.

Els Governs volen fer-nos creure que hem de ser conscients de la situació del planeta però ells mateixos són els primers que prioritzen la seva economia davant de les ecològiques polítiques de reciclatge. Segons Fernando Valladares, investigador del Centre de Ciències Mediambientals hi ha tot un seguit de consells per tal de cuidar el planeta. Si analitzes les seves recomanacions, són més apropiades pel Govern que no tant pel poble. Fixem-nos en algunes de les qüestions proposades.

Els ciutadans hem de reduir el transport individual i fer servir mitjans col·lectius. Em sembla molt bé, però no és excessiu haver d’esperar mitja hora un tren de Renfe si vius per exemple a Malgrat de Mar? És normal que una persona que treballa de nit no pugui agafar un tren a partir de les dotze?.

Les escombraries s’han de separar i reciclar però sovint es diu que un cop arriben les deixalles separades es tornen a ajuntar perquè no hi ha els mitjans apropiats per a fer un reciclatge de tot el que arriba.

S’ha d’urbanitzar allà on se sap que hi haurà aigua suficient a llarg termini. En moltes ocasions s’atorguen llicències on no hi ha aigua o es fan pagar multes d’una quantitat inferior al benefici que la constructora traurà dels pisos. A més les cases s’han de construir amb aïllants tèrmics per a que la inversió en calefacció i l’aire condicionat sigui menor. Però amb els preus elevadíssims dels pisos una manera de baixar cost no és fer servir materials més econòmics?

Des del govern intenten sensibilitzar-nos molt i ens sentim una mica millor quan reciclem però, si realment tant els interessés deixar de contaminar, voleu dir que no haguessin deixat ja de crear cotxes que necessitin benzina per moure’s? Segur que faríem servir tots cotxes “ecològics” si es volgués. Però com pot el Govern deslligar-se d’un mercat amb tants interessos com el del petroli? Vivim en un món mogut per l’economia i el medi ambient passa a un segon pla. Està molt bé que intentin sensibilitzar el ciutadà però el canvi ha de venir també des de dalt.

Trias passa la pilota a Montilla

2007-04-19T19:12:00.000+01:00

Passar la pilota en el moment que no sabem què dir. Aquesta va ser l’actitud del president del Grup Municipal de CiU a l’Ajuntament i Candidat a l’Alcaldia, Xavier Trias quan li vaig preguntar en la conferència que va donar dilluns setze d'abril a la Universitat per la possibilitat d’oferir llibres i material escolar gratuït. Segons el candidat de Convergència, aquesta qüestió “s’hauria de gestionar des de la Generalitat i no des de l’Ajuntament”.

La seva proposta podria semblar que no fos del tot desencertada, però davant que l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet va prometre el passat dia dotze d’abril el finançament de llibres i material escolar gratuït per a tots els nens des de P3 fins a 4rt d’ESO, les seves paraules passen a convertir-se en un clar desentenimet davant un projecte com aquest.

Resulta desconcertant que si un ajuntament de les rodalies de la ciutat comtal pot fer aquesta proposta, també ho hauria de poder fer el de Barcelona. És cert que la capital catalana és una ciutat molt gran i hi ha mola infància, però cal considerar que a Santa Coloma se’n beneficiaran més de 12.000 nens i el pressupost amb que compta aquesta ciutat és molt menor. Amb això el que estar clar és que si la Generalitat ha de gestionar el finançament de llibres escolars, com bé diu el senyor Trias, sembla incoherent que a Santa Coloma sí se’n pugui fer càrrec el mateix ajuntament.

Per tant, entenem que encara que Convergència i Unió vulgui vendre la imatge de que farà “una autèntica política social”, davant aquesta proposta l’Alcaldable de CiU li va interessar més passar la pilota ja que no tenia cap intenció semblant en ment. Però, no seria el foment de la gratuïtat de l’ensenyança obligatòria a Barcelona una política social real?.

Sang i fetge als Estats Units

2007-04-17T17:55:00.000+01:00

Morts, sang i fetge, quant més millor per incrementar la morbositat i comprar més i més diaris. No puc negar que no deixa d’impressionar que hagi mort una trentena de persones víctimes d’un tiroteig a la Universitat Politècnica de Virgínia ahir als Estats Units, però cal que se’ns mostrin segons quines imatges? Puc intuir perfectíssimament com li pot regalimar la sang a una persona que li han tirat un tret, però què passa amb els familiars de les víctimes?

Quan algun amic o familiar es mor sovint hi ha qui no s’atreveix a entrar a veure el difunt. Ara bé, si és una persona que no coneixen i surt el cadàver per la televisió o en la premsa sí que es pot veure? Em sap francament greu que alguns diaris que en principi són seriosos pequin de posar segons quines imatges a les portades (fotografies que evidentment no penso publicar al bloc però només cal que visiteu qualsevol web d’un diari com El Periodico, La Vanguardia, El País, El Mundo o La Razón). I si voleu veure “orgies de sang” només cal recuperar el Telenotícies d’Antena3.

Per altra banda, aquesta “pitjor matança” que després t’especifiquen “en un centre d’estudis en la història del país” m’agradaria comparar-la amb els centenars de milers de morts que hi ha hagut a Irak fruit de la política de George Bush. No li vull treure importància a un esdeveniment prou greu com el que ha passat als Estats Units, però tendim a normalitzar el fet que els mitjans i la societat accepti que hi hagi morts de primera categoria i morts de segona. Podríem intentar ser una mica més crítics i si realment tant ens commociona el que els hi ha passat a aquests nord-americans, sentim-nos afectats també amb el que passa a la resta del món.

Metro els dissabtes

2007-04-15T17:41:00.000+01:00

Avui començo el bloc. La meva intenció és comentar algunes de les notícies que es van succeint tot donant el meu punt de vista o aportant-hi alguna experiència personal que hi tingui alguna relació.

Així doncs, del primer que parlaré és de la posada en marxa d’ahir de la prova per obrir el metro de Barcelona tota la nit els dissabtes. Per fi s’intenta trobar una manera raonable de procurar disminuir els accidents de trànsit i no pas amb tants ineficients carnets per punts.

Però com la Llei de Murphy marca, just ahir vaig veure un accident a les sis del matí. Encara que sabem que n’hi ha sempre de xocs amb vehicles no deixa de ser impactant quan ho veus en primera persona. Un cotxe es va topar amb una moto i es va donar a la fuga. Sembla increïble que hi hagi persones que puguin tenir tan poc seny i tanta sang freda.

Ara bé, el que no sabia la persona que conduïa el cotxe és que al topar-se amb la moto se li va caure la seva matrícula. En aquests moments suposo que deu estar ficada en un ben merescut embolic. En fi, espero que la noia que conduïa la moto estigui bé i que allà on no va arribar la consciència del conductor del cotxe al no parar el vehicle hi arribi la llei.

Tanmateix, aquest cas no deixa de ser un accident de trànsit que de ben segur que amb l’obertura de tota la nit del metro espero que cada vegada se’n vegin menys.